Pau Llonch | @PauLlonch | La Directa. Explica un company al seu darrer llibre que l’únic territori alliberat de què realment disposem –avui, ara, aquí– on demostrar, demostrar-nos, que és possible ‘continuar sent d’esquerres’ són les nostres vides quotidianes. Com més passen els anys més fermament crec en aquesta idea, malgrat que costi vèncer la temptació de dubtar de l'existència d'aquest territori autònom, especialment després dels tres mesos de fratricidis que hem patit dins l'univers cupaire pel debat sobre la investidura. Entre els que no sabem tancar files amb les decisions col·lectives i ens preocupa més la nostra imatge que una aposta estratègica, els que pleguem a mig camí o els que no tenim cap més criteri polític que estar sistemàticament en contra de l'organització interna cupaire que odiem, se'ns ha quedat un terreny alliberat per demostrar que podem ser d'esquerres i cuidar-nos bastant minso. Ho dic amb una tristesa fonda de la qual m'ha costat sortir per tornar a escriure per aquí. Nota a l'editor: gràcies per la paciència.
Com alguns de la meva generació i la meva ciutat, el meu bressol polític adolescent va ser l'assaig i error de finals dels noranta, una mena de desert teòric i pràctic on nosaltres, mirat amb una certa perspectiva, si bé és cert que apuntalàvem algunes de les estructures col·lectives i populars que més endavant ens portarien on som ara, sobretot intentàvem, barroerament, ser una mica més feliços que la resta dels necis consumistes amb qui compartíem aula i mercat en l'apogeu de l'era neoliberal. Crec.
Deia també que el desert era teòric, i em reconec a mi mateix amb quinze anys embolcallat d'un dogmatisme escolàstic en aquest àmbit -tan típic dels que vam patir i pateixen encara els manuals estalinistes- que es pretenia marxista. Obviant altres conseqüències d'això, m'interessa destacar només que, entre molts altres vicis comuns simplificadors dels textos de Marx, aquesta visió donava per fet que una moral digna (moral, del llatí mores: costums) o la centralitat dels afectes i les cures eren coses importants però inassolibles en el capitalisme. I per tant -en el fons- objectius posposables. Secundaris. Ho haureu llegit de mil maneres.
Calia ser molt auto-exigent per no utilitzar aquesta determinació inesquivable que el Capital exerceix sobre les nostres vides com a excusa per passar de cuidar-nos
Tots els esforços dels militants havien d'anar encaminats a enderrocar l'ordre capitalista, i la substitució d'un mode econòmic per un altre portaria, gairebé per art de màgia, una sèrie d'institucions noves -des de l'Escola a la Justícia, passant per la Ciència i l'Art- que acompanyarien l'Home Nou, que serien mecànicament «el reflex superestructural d'una nova estructura econòmica». De la Dona Nova, per cert, poca cosa. Ho simplifico en clau sarcàstica, sí, i evidentment no érem tan idiotes i també havíem llegit les Tesis sobre Feuerbach, malgrat que intueixo que no n'havíem entès ni l'onzena. En tot cas, comprant aquesta concepció etapista de la Història, on el comunisme cauria com una poma madura per les mateixes contradiccions del capitalisme al marge d'allò que nosaltres féssim, calia ser bo i fort per no posar-se excuses. Calia ser molt auto-exigent per no utilitzar aquesta determinació inesquivable que el Capital exercia -i exerceix- sobre les nostres vides com a excusa per, per exemple, passar de cuidar-nos. Total, si som masclistes és culpa del capitalisme. Si caiem en les temptacions consumistes és culpa del capitalisme. Si som geloses és per culpa de l'amor romàntic, que és una conseqüència del capitalisme, què hi farem. Arribarà l'epifania final i llavors tot s'arreglarà en un tancar i obrir d'ulls.
He recordat això arran d'un viatge aquest cap de setmana a una de les meves Icàries particulars, La Barraca, un projecte de vida comunitària nascut al barri de Lavapiés i que ara s'ha establert a Carabanchel. Vida, cures i empatia fet projecte de vida. Admiració profunda. Per curt que sigui, un viatge sempre és una oportunitat per observar-se a un mateix des de fora. I al seu entorn. Ha estat, a més, un cap de setmana amb un epíleg tràgic, que ha sacsejat brutalment els que vam compartir moltes o poques estones amb el Pablo Molano i que encara m'ha donat més motius per reflexionar sobre això.
El motiu de la visita va ser que les companyes de El Diagonal i altres camarades, interessades a entendre el desenllaç d'aquests tres mesos de debat i negociació volien que unes quantes cupaires anéssim a Madrid a fer una xerrada i moltes canyes. Malgrat el desconcert per la investidura, al Madrid rebel hi ha molta admiració per la CUP i per tot el projecte d'Unitat Popular. Bé, doncs aterrant al que m'agradaria defensar amb vehemència en aquest article, jo ho he viscut ben al revés: la CUP i tota l'esquerra anticapitalista catalana, amb totes les virtuts objectives que podem tenir, tenim molt a aprendre d'un petit projecte de diàleg i cures quotidianes com La Barraca. Un pot tenir una màquina electoral forta o una estructura organitzativa aparentment potent però si no protagonitza una pràctica política i moral que apunti cap a la societat que es pretén construir, la història revolucionària, com sempre, es repeteix com a farsa.
Això no té res a veure amb l'individualisme filantròpic que defensa que tot comença -i acaba- en un mateix i que cal abandonar la qüestió del poder i de l'estat. No m'he tornat un hippie. És tot el contrari. Com tampoc es tracta d'esperar la presa de l'estat assegudes esperant que «les lleis de la història» s'imposin com proclamaven els esmentats manuals. Ni una cosa ni l'altra, sinó les dues a la vegada: entendre la pràctica transformadora com un procés en el qual transformem les nostres circumstàncies i, a la vegada, ens transformem a nosaltres mateixes. Això sí que és entendre bé què diuen les Tesis sobre Feuerbach, amics. I a Gramsci. I la filosofia de la praxi.
Per construir alternatives, com ens recorda el Seminari Taifa en el seu darrer Informe, no podem aplicar receptes teòriques contra la realitat, sinó que hem de practicar-les entenent això clarament: mentre el capitalisme regni i es desplegui sense topalls haurem de limitar-nos a avaluar els subjectes i els projectes transformadors d'acord amb uns criteris, a una brúixola. Analitzant-ne les relacions de propietat, les formes de decisió, les relacions d'explotació -ni salarial ni patriarcal-, sabrem si estem assajant correctament allò que anhelem. La brúixola serveix per orientar-se en un mapa, però no és el mapa. Deixem els mapes i els esquemes tancats per la misèria teòrica d'alguns manuals soviètics. I assagem, malgrat la repressió les dificultats que ens oposa un sistema violent com aquest, pel gaudi de fer-ho. Sabent que no hi ha una vida que mereixi més la pena ser viscuda, com ens diu sempre el Busqueta.
Deixem els mapes i els esquemes tancats per la misèria teòrica d'alguns manuals soviètics
En aquest sentit, micropràctiques potser no tan conegudes com els dels companys de La Barraca o assemblees ja més reconegudes com la PAHC de Sabadell contenen més germen de nova societat que algunes estructures cupaires on ja comencen a emergir més punyalades que cures i fraternitat. Sento la cruesa, però crec que aporto més que resto, dient-ho. I aquí tothom llegirà allò que cregui convenient, clar. Aquests espais de desalienació, a més, aporten més felicitat en i per ser viscuts. Un antídot imprescindible, com l'estudi teòric, contra la depressió estructural i les malalties mentals pròpies del món de les mercaderies. És a dir, pròpies de tot el món. Fem-ho per tu, també, Pablo.
Deia el mateix company, el Santi, en el mateix llibre que «mentre l’esquerra no es faci càrrec d’aquest rol civilitzatori de les cures –avui en mans de mares, immigrants i religiosos– no podrà estranyar-nos l’avenç de l’evangelisme, el catolicisme o l’islam, i en les seves versions més reaccionàries i extemporànies, mentre retrocedeixen o s’enquisten les propostes més 'progressistes' i alliberadores». Cal escoltar-lo i llegir-lo, el Santi Alba Rico, malgrat que l'insulti tota l'esquerra real i malgrat que potser erri, com totes, en les seves darreres apostes polítiques pessimistes. Crec.
Comentaris