Cinc crítiques que es podrien fer des de l’esquerra al govern de Barcelona en Comú

Sergi Picazo a El Crític posa un mirall crític des d’un punt de vista d’esquerres a Barcelona en Comú.

Cartell a la porta del despatx d’Ada Colau / EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
El 6 de febrer el desaparegut activista dels moviments socials barcelonins Pablo Molano va dir això a Twitter: “Fueron a cambiar las instituciones y al final fueron las instituciones los que los cambiaron a ellos #tristeza”. Sincerament, no sé per qui ni per què ho deia.

Aquesta setmana l’alcaldessa Ada Colau escrivia al seu mur de Facebook: “Estos días, a raíz de la huelga de metro en Barcelona, he leído cosas como “Colau se sienta del otro lado”, como si la ‘Ada alcaldesa’ fuera completamente distinta de la ‘Ada activista’”. La dirigent de Barcelona en Comú afegia: “A la gente decepcionada porque “yo antes estaba del otro lado” o feliz de confirmar que “el poder cambia a las personas, ya lo decía yo” me gustaría explicarles que el día que decidí dar el paso y presentarme como candidata a la alcaldía lo hice sin ninguna ingenuidad: era muy consciente de que iba a tener que enfrentarme a todo tipo de límites y contradicciones”. El comentari té uns 11.000 ‘m’agrada’.

Però, en la real politik quotidiana, no es tracta només de quina és la teva idea ni tan sols quina és la teva voluntat sinó d’allò que pots fer davant dels Poders en majúscula. Una cosa és tenir el govern i una altra tenir el Poder. Què pot fer el poder polític d’onze regidors en un ajuntament davant CaixaBank, Agbar o Telefònica? Què pot fer davant dels totpoderosos grups mediàtics Godó o Planeta? Què pot fer per canviar el sentit del Congrés Mundial de Mòbils? Sols, no podran fer res. Només tenen una oportunitat: canviar l’hegemonia, el sentit comú, la ideologia dominant i, per canviar l’hegemonia necessiten el suport de centenars de milers de persones al darrere. Si no ho aconsegueixen, ho tindran ben difícil per reeditar una victòria electoral el 2019.

Un migdia calorós de juny o juliol passat vaig trobar-me una activista de Barcelona en Comú que avui és un alt càrrec de l’Ajuntament de Barcelona. La conversa va anar més o menys així:

– Felicitats per la victòria
– Gràcies!
– Ara CRÍTIC tindrà un paper complicat: us haurem de criticar a vosaltres.
– Això espero!, va dir sorprenent-me.
– Sí?
– Sí, sí. Segurament els mitjans grans de la dreta ens criticaran tot el que fem. Però jo espero que gent com vosaltres i gent dels moviments socials ens foti canya des de l’esquerra. Si no ens pressioneu, tot ens costarà més.

Al Brasil, quan Lula da Silva, un dirigent metal·lúrgic, socialista de pedra picada i amb una àuria de referent ètic de l’esquerra brasilera, va guanyar les primeres eleccions alguna cosa es va trencar entre el PT (Partit dels Treballadors) i els moviments socials, sindicals i d’esquerra del Brasil. La primera decisió estratègica del poderós MST (Moviment Sense Terra) va ser declarar una treva política a les ocupacions de terres a tot el Brasil confiant que amb Lula i el PT per fi al poder les coses canviarien. Lula havia confiat el Ministeri de Desenvolupament Agrari a un sociòleg, antic líder sindical i un dels primers fundadors del PT. Avui Brasil viu sota un clima de protestes socials constants contra el govern de Dilma Roussef per la corrupció i la desigualtat.

L’Argentina posterior a l’esclat de 2001 era una olla de pressió. Moviments socials i classes mitjanes lluitaven al carrer dia a dia sota el lema ‘Que se vayan todos’ intentant crear estructures de contrapoder. El moviment dels piqueteros, l’ocupació i recuperació sota control obrer d’empreses que tancaven o l’auge de les assemblees populars de barri van crear una atmosfera gairebé revolucionària mai vista des dels anys 70. Un peronista d’esquerres, Néstor Kirchner, va doblegar el neoliberal Menem i va començar a aprovar tot tipus de mesures socials per reduir la pobresa i per la recuperació de la memòria. Las Madres de la Plaza de Mayo, amb Hebe de Bonafini com a cap visible, van donar tot el seu suport als governs de Kirchner. Si algú intentava criticar des de l’esquerra el govern dels K automàticament era condemnat per estar a favor de la dreta. Avui a l’Argentina torna a governar la dreta liberal després de la derrota del kirchnerisme.

Situacions similars s’han viscut a la Veneçuela de Chávez, l’Uruguai de Mujica, l’Equador de Rafael Correa o la Bolívia d’Evo Morales. El periodista i escriptor uruguaià Raúl Zibechi, en una entrevista que li vaig fer a Montevideo per als Quaderns d’Illacrua de la Directa, defensava que els governs d’esquerres necessitaven per sobreviure sentir la pressió social. Per què? Perquè per prendre decisions que toquen els interessos del poder necessitaven “veure’s forçats” per justificar-les davant dels mitjans de comunicació controlats majoritàriament per la reacció conservadora. El que és segur és que mentre els moviments socials donaven una treva al poder, els poders fàctics de l’oligarquia llatinoamericana no van donar cap treva. Els governs d’esquerres han anat distanciant-se de les seves pròpies bases per incapacitat de canviar les coses, per les pressions de les transnacionals o pels atacs des dels grans mitjans de comunicació. La Revolució llatinoamericana perdia múscul social al carrer i, de retruc, deixava de ser l’hegemonia, el sentit comú o la ideologia dominant.

Una enquesta, proposada per mi a Twitter, concloïa que el 75% dels gairebé 700 participants demanava que els moviments socials de Barcelona fossin contra Barcelona en Comú tan crítics com ho havien estat amb CiU o amb el PSC al poder.

* No és, òbviament, una enquesta ben feta, ni rigorosa, ni acadèmica ni molt menys. Només és un símptoma. Apunta una tendència.

A la porta del despatx d’Ada Colau a l’Ajuntament hi ha un petit cartell imprès en majúscules que cada dia ha de llegir l’activista i ara alcaldessa de la capital catalana: “No oblidem mai qui som i per què som aquí”.

Colau es troba cada dia pels passadissos del palau amb gent com el professor de Dret i ex del Procés Constituent Gerardo Pisarello, l’activista de la Barceloneta Gala Pin, l’advocat Jaume Asens, l’exdirectora de l’Observatori DESC Vanesa Valiño, l’activista ambiental Eloi Badia o el veterà del cooperativisme Jordi Via, entre altres activistes provinents dels moviments socials barcelonins.

Tanmateix, en els primers vuit mesos, Colau ha hagut de fer front a dos tipus de conflictes, batalles o enfrontaments:

a) Els que li planteja l’oligarquia econòmica: la construcció de nous hotels, els contractes amb grans empreses multinacionals (Telefònica i altres), el suport econòmic al Mobile World Congress, els conflictes amb el govern espanyol o la publicitat dels grans mitjans de comunicació. Aquests pressionen de valent. Com deia aquell, nosaltres votem cada quatre anys, els mercats voten cada dia. Recordeu Warren Buffet: “I tant que existeix lluita de classes. I la meva l’està guanyant”.

b) Però també els que li planteja l’esquerra social de Barcelona. Les reivindicacions de la PAH i l’Observatori DESC per l’habitatge, la defensa dels venedors ambulants i manters, les protestes d’Stop Pujades al transport o, l’última, la vaga dels treballadors d’autobusos i metro.

Tot són qüestions complexes i difícils. Però també eren complexes i difícils pel govern de Trias o pels governs dels socialistes i ICV-EUiA.

Cinc crítiques a Barcelona en Comú

Des dels moviments socials i des de l’esquerra, poden plantejar-se diverses objeccions i crítiques constructives a com els Comuns han gestionat tots aquests conflictes. Tot reconeixent que la correlació de forces és la que és, la mobilització social al carrer és la que és i, a més, que BCN en Comú té només 11 regidors, que només porten 8 mesos al govern. Dit això, en aquest article que vol ser voluntàriament crític, n’apuntarem cinc.

1- Fer ús del ‘No hi ha alternativa’

La crisi de la socialdemocràcia a Europa s’explica amb una frase de Margareth Thatcher: “Vam triomfar el dia que els Laboristes van aplicar les nostres polítiques”. El discurs públic de Colau no és ni molt menys el discurs thatcherià, però sorprén l’ús del ‘No hi ha alternativa’ en el seu primer conflicte laboral potent amb la vaga del metro i bus de Barcelona: expressions en la línia de “vaga desproporcionada”,’ només plantegen interessos salarials’ o ‘només perjudiquen la gent treballadora’ emprades pel govern Colau durant la negociació amb els treballadors de bus i metro de Barcelona no són diferents de les d’anteriors governs. Potser aquí cal repensar i innovar: quin discurs ha de tenir un govern d’esquerres i del canvi davant d’una vaga de treballadors de difícil solució? Els Comuns han quedat atrapats per dues dialèctiques i no han sabut trobar el famós camí de la centralitat: la part de l’esquerra que sempre està a favor de vagues per se i la part de la dreta que sempre criticarà Colau per ser massa tova amb els vaguistes.

Thatcher va triomfar amb la seva estratègia ‘There is no alternative’ (TINA). Davant qualsevol demanda popular, reivindicació social o protesta sindical l’estratègia del discurs era “No hi ha alternativa”. A Catalunya l’Estratègia TINA té diferents derivades: no es pot, no hi ha diners, haurem de pujar impostos o ens ho imposa Madrid. Pregunto: Els Comuns, que van plantejar i encara plantegen “fer possible l’impossible”, han d’agafar-se al discurs del “no és possible” o “no hi ha alternativa”?

2- Renovació de contractes amb grans multinacionals sense una crítica pública

Lògicament, l’Ajuntament de Barcelona és un gegant que ha de contractar les grans empreses per poder donar servei eficient a milions de persones. La neteja del clavegueram seguirà estant en mans d’empreses com FCC del multimilionari Carlos Slim perquè no hi ha cap cooperativa amb possibilitats de fer-ho ni una empresa pública avui capaç de fer la feina. Sembla que ara per ara Eticom encara no pot competir contra Vodafone o Telefònica, i les grans operadores de telefonia s’emportaran els concursos públics (tot i que alguna cosa s’està fent). Tampoc crec que la banca ètica Fiare pugui gestionar els comptes i pagaments d’una empresa enorme com és avui l’Ajuntament (tot i que dipositarà 50 milions en comptes de la banca ètica). Tinc dubtes que Som Energia pogués desbancar demà mateix Endesa o Gas Natural com a proveïdors energètics principals (tot i que utilitzarà electrònica respectuosa amb els drets laborals).

Ara fa poc Barcelona en Comú va renovar pràcticament en les mateixes condicions un contracte amb la multinacional Telefònica que havia obligat a aturar a Trias. Si cal renovar perquè no hi ha cap alternativa s’ha de sortir en públic i dir: “Mirin, senyors, no ens agrada aquest model de contractació a transnacionals que no respecten sempre els drets humans o el medi ambient, però hem intentat canviar-ho o millorar-ho o el que sigui, i no ha estat possible”. No és culpa de Barcelona en Comú que no hi hagi alternativa cooperativista les grans contractes. Però potser seria més pedagògic i il·lustratiu, sortir i dir: lluitarem per canviar-ho i impulsar models alternatius, ara no podem però d’aquí a uns anys ho farem. Pregunto, però: s’ha intentat canviar-ho de debò? S’estan buscant vies? Per què no ens ho expliquen?

El programa de reformes, amb la possible excepció del futur pla de barris, no sembla que incloguicanvis estructurals ni tocar els interessos del Poder.

3- Valentia i atreviment en el discurs. No tenir tanta por


Han promès canviar la ciutat. Posar-la potes avall. “Canvi radical” va titular La Vanguardia l’endemà de les eleccions. Però sembla que hi hagi una certa por a dir les coses pel seu nom. Un pànic al conflicte. Però la dialèctica del conflicte és, segons Marx, creadora. Tesi, antítesi, síntesi. Busqueu el conflicte.

No cal ser tan políticament correctes. Hauríeu de començar a dir cosetes. “Dir-les i fer-les”, em deia un activista de BCN en Comú fa poc. Heu de començar a generar relat alternatiu si voleu que un dia hi hagi una mani defensant una decisió controvertida de canvi radical. Rebreu crítiques, sí, però fixeu-vos qui us critica. Un semàfor vermell a La Vanguardia serà bo si el sentit comú general us dóna suport a vosaltres, i no a La Vanguardia.

Fa poc el periodista del Catalunya Plural, Arturo Puente, reflexionava així sobre el conflicte i Barcelona en Comú:



Els Comuns necessiten construir un nou marc o un nou frame. Segons el lingüista i científic cognitiu George Lakoff, l’emmarcat no és una qüestió d’eslògans; és una manera de pensar, una forma d’actuar. No són només paraules.

4.- Més democràcia i transparència = més suport social

No fer-ho tot tan ràpid i, sovint sense diàleg. Fa la impressió que les decisions de Barcelona en Comú no sempre busquen el suport de les seves bases: això li donaria més força per prendre decisions difícils. Cal tirar endavant les promeses del programa de forma ràpida, sí, i hi ha gent patint les conseqüències de la crisi que no pot esperar. Però en altres projectes que no són urgents (tramvia per la Diagonal, aplicació normativa de les terrasses de restaurants, comerç ambulant…) segurament necessiten més diàleg per madurar-los i fer-los créixer de la mà dels afectats o, en general, de la ciutadania.

És veritat que Barcelona en Comú entra a governar -sense haver passat ni tan sols per l’oposició ni tenir experiència en la política institucional- i ha d’acceptar totes les regles de joc prèviament establertes (votacions, plenaris, districtes, comissions interminables), les resistències internes (entre elles els serveis jurídics de l’Ajuntament) i una negociació amb l’oposició per aprovar projectes i pressupostos… Però si vols tenir el suport social has de socialitzar les decisions. Des de baix i a l’esquerra. El despostime il·lustrat -un clàssic de l’esquerra de sempre, s’ha de reconèixer- no hauria de ser nova política.

5.- Canvis radicals en el sistema de Comunicació i Poder

La comunicació és la clau per crear una nova hegemonia cultural a Barcelona. Si no canvies l’estructura de poder del sistema de comunicació actual, no canviaràs la relació de forces en favor d’una informació crítica. El sistema actual, amb milions d’euros en ajudes camuflades en publicitat als grans mitjans de comunicació, no ajuda a impulsar un canvi en el sistema del poder mediàtic. Seguiran, doncs, les dependències político-mediàtiques de sempre? Abans estaven “subvencionats” pel PSC, després per CiU, i ara… pregunto: seguiran sent “subvencionats” per Barcelona en comú?

Això del poder dels mitjans de comunicació no és una qüestió menor. Manuel Castells, en la seva obra antològica ‘Comunicació i Poder’, ratifica que “els mitjans de comunicació s’han convertit en l’àmbit en el qual es despleguen les estratègies del poder, però, en l’actual context tecnològic, la comunicació de masses va més enllà dels mitjans tradicionals: gràcies a internet i els dispositius mòbils ha sorgit un nou entorn comunicatiu, l’autocomunicació de masses, que ha modificat profundament les relacions de poder”. Tanmateix, la conclusió fonamental de Castells, catedràtic de Sociologia i professor de la Universitat de Berkeley, sobre la relació entre poder i mitjans és aquesta: “Els mitjans de comunicació no són el Quart Poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder. Els mitjans constitueixen l’espai en el qual es decideixen les relacions de poder entre els actors polítics i socials rivals. Fins i tot en una dictadura quan falla el seu control de la comunicació, els règims autoritaris avancen cap a la seva caiguda”. Pam!

Comentaris