Amistat d’estrelles

Marina Garcès | Ara. TOT AMOR ESTÀ CARREGAT D’ABSÈNCIA. De l’anhel insatisfet de fer-ho tot junts, quan l’afecte és més intens, de l’enyorança pels dies malgastats per separat o de la recança per la pèrdua que la mort o el desgast del temps ens preparen, gairebé irreversiblement. Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit.




Un dels meus textos brúixola, és a dir, d’aquells que guardem per anar a rellegir quan necessitem orientació, és un fragment de La gaia ciència, de Nietzsche, on parla de l’amistat de la manera més valenta i bonica que he trobat mai. És valent i bonic perquè invita a celebrar l’amistat quan aquesta ja ha quedat enrere, quan per alguna raó s’ha fet llunyana, estranya o fins i tot no desitjada. Nietzsche fa servir la imatge d’uns vaixells, que el rumb de les estrelles ha fet fondejar, per un temps, l’un al costat de l’altre. No els imagino com grans velers, sinó com les petites barques blanques que surten, aquests dies d’hivern, a buscar garotes els dies de calma, quan el mar està com un mirall. Fondegen molt quietes i aturen el temps, com ho fan les millors companyies.

Que hàgim de ser estranys l’un per l’altre és la llei que està per sobre de nosaltres. Però precisament per això, diu Nietzsche, hem de fer-nos més dignes de l’estimació que ens tenim i més sagrat haurà de ser el record d’haver-nos trobat. Celebrar el que ha sigut i no només el que és, el que hem deixat passar i no només el que posseïm: aquest és el repte de tot veritable amor. Amistat d’estrelles.

Si aquest repte és difícil és, precisament, perquè no som estrelles i ens fa mal la distància que ens separa. El ressentiment és la passió de la distància, en la seva expressió més baixa, perquè converteix en culpable del nostre malestar tot allò que queda lluny del nostre abast: els èxits que no hem assolit, els béns que no posseïm, les persones que estan amb nosaltres... Però com sabem prou bé, no hi ha proximitat, èxit o propietat que curi el ressentiment. Sempre hi haurà una distància, una estrella més enllà, algú a qui culpar d’allò que ens manca. Per això, com ens ensenya Nietzsche, només hi ha una manera de no caure en la malaltia del ressentiment: elevar-nos a una altra experiència de la distància. Tornem als vaixells: acollir amb confiança, acomiadar amb agraïment. I sempre, sempre, celebrar el retrobament.

Comentaris