L'economia social i solidària entra als ajuntaments

Jordi García Genè | nexe. Els dies 22 i 23 d’octubre va tenir lloc a la seu de Barcelona Activa la I Trobada Internacional de Municipalisme i Economia Solidària. L’organitzava el Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona i va ser un èxit rotund, tal com proven la qualitat de les ponències i els debats, la gentada que omplia la sala i l’anunci de crear una Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària, a la qual ja s’han adherit gairebé una trentena d’ajuntaments catalans. (1)

En aquest article, procurarem resumir les principals aportacions que van sorgir al llarg de la Trobada, sobretot les que poden aportar elements que ajudin al bon funcionament d’aquesta futura xarxa de municipis que, possiblement, es constituirà a Badalona durant la primavera vinent. Perquè, tal com va assenyalar Jordi Estivill, membre de la Xarxa d’Economia Solidària i entrevistador de Jean-Louis Laville a la Trobada, “se’ns planteja una qüestió relativament inèdita, que és articular l’economia social i solidària amb els ajuntaments, i en aquesta fase és molt important fer el que estem fent, és a dir, escoltar d’altres que ja l’han viscuda”.

Comencem dient que l’interès actual del món local per l’economia social i solidària a casa nostra es deu a la confluència de quatre circumstàncies. La primera és que el cooperativisme en particular i l’economia social i solidària en general gaudeixen de bona salut i de més bona imatge encara. La segona és que, en aquests darrers anys, setze ajuntaments catalans s’han anat interessant pel cooperativisme participant al programa Municipis Cooperatius de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC), o per l’economia social i solidària aprofitant els programes de formació i d’ajuts de la Diputació de Barcelona. La tercera circumstància és que, a partir de les eleccions municipals del 28 de maig, les formacions polítiques d’esquerra alternativa han irromput amb força als consistoris i, fins i tot, ocupen alcaldies tan importants com Barcelona o Badalona. I la quarta és que, tal com explicava a la Trobada Oriol Estela, cap de l’Oficina Tècnica d'Estratègies per al Desenvolupament Econòmic (OTEDE) de la DIBA, “les polítiques públiques de promoció econòmica i d’ocupació es revelen insuficients per diverses raons”, i per tant “ens hem de preguntar què té més sentit de promoure des dels ajuntaments: els projectes individuals o els col·lectius, els projectes que volen satisfer necessitats o els que volen crear-ne de noves, els projectes amb afany de lucre o els que no en tenen” Ell mateix responia a la pregunta: “Segurament, de tot, però prioritàriament els projectes d’economia social i solidària”.

Què pot aportar l’ESS al desenvolupament dels nostres municipis? Per començar, pot enriquir el marc conceptual del desenvolupament local. En l’opinió de Jean-Louis Laville, un dels màxims experts mundials en economia social i solidària, l’economia social i solidària (en endavant ESS) mostra que hi ha activitats econòmiques que no persegueixen finalitats econòmiques, sinó de naturalesa social, cultural, ambiental o política, en les quals, per tant, l’economia és el mitjà, no pas l’objectiu. Evidencia, a més, que les formes de mercat es poden articular amb d’altres que no ho són, com el voluntariat, i que aquesta articulació amplia la visió del que és l’economia, així com les possibilitats de crear territoris sustentats en una economia plural. Finalment, fa veure que les iniciatives ciutadanes són empreses però no solament empreses, sinó també associacions i, de vegades, comunitats, igual com aquestes iniciatives no es poden considerar tampoc organitzacions exclusivament privades, ja que sovint gaudeixen d’una important dimensió pública.

Segons Estela, la casa del desenvolupament local a l’Estat espanyol es va començar per la teulada. Quan cap a la dècada de 1980 els ajuntaments van engegar els primers programes de desenvolupament local disposaven de recursos i programes concrets, però no tenien encara les polítiques, i quan van tenir les polítiques hi faltaven les estratègies, i allà on fins i tot hi havia estratègies, hi va mancar una visió cap a la qual dirigir-les. Tanta disbauxa va fer que el gruix de les polítiques de desenvolupament econòmic local se cenyís a estimular l’ocupabilitat de les persones aturades (polítiques d’ocupació) i a donar suport a les empreses (polítiques de promoció econòmica). Faltava una visió integral del desenvolupament econòmic local.

Diversos ponents de la Trobada, Estela mateix, Laville i també Jean Berger i Joan Subirats, van coincidir a assenyalar que s’ha partit d’una visió massa estreta del que és economia. No s’ha fet cas a Karl Polanyi, quan ens recordava hi ha diverses formes d’organitzar l’economia i no totes passen pel mercat capitalista. Berger, que va ser consellera d’economia solidària a l’Ajuntament de Caen, a la Normandia, explicava un dels molts problemes amb què va topar: “Era molt difícil fer entendre a polítics i tècnics que l’economia no són només les empreses, sinó que hi ha una pluralitat de formes econòmiques, per exemple l’economia d’intercanvi o no monetària. A alguns aquesta no els agradava perquè no crea llocs de treball, però oblidaven que també cobreix necessitats de la gent.” Això mateix planteja Estela amb unes altres paraules: “Totes les polítiques que hem fet fins ara han anat encaminades, no a satisfer les necessitats de les persones, sinó a obtenir una renda per satisfer unes necessitats i, òbviament, aquesta és una manera molt important de cobrir necessitats, però no l’única”.

Per la seva banda, Laville recorda com a França, en una primera etapa, el reconeixement de l’ESS es va limitar a concebre-la com una eina d’inserció. Però adverteix: “Durant molt de temps s’ha pensat que sortiríem de la crisi i, per tant, que era qüestió de donar a la gent una feina temporal confiant que després ja trobarien un lloc de treball a l’economia de mercat. Ara s’està descobrint que el capitalisme de mercat ja no ofereix un lloc de treball per a tothom; per això avui l’important no és crear iniciatives d’inserció, perquè quan s’acaben no hi ha res; l’única sortida és inventar noves activitats i nous llocs de treball en el territori”.

Annie Berger també va haver de resistir la pressió d’encasellar l’ESS com a eina reparadora, tal com volien molts col·legues seus a l’Ajuntament. “El primer que vaig veure a l’Ajuntament va ser que, d’una banda, hi havia els grans projectes de desenvolupament econòmic, mentre que per als pobres es deixava l’economia social i solidària. És clar que ens hem d’ocupar dels aturats i dels discapacitats, però això no genera de per si una societat inclusiva; l’economia social i solidària ha de contribuir sobretot a canviar el model de desenvolupament econòmic”.

APRENDRE DE FORA

En més o menys grau, el punt d’inflexió en què es troba l’ESS a Catalunya, l’experimenta igualment una desena de països d’arreu del món on també s’estan intentant forjar nous marcs institucionals i noves polítiques públiques en i amb aquest àmbit. Però els avenços no es produeixen sense problemes. Com recorda Laville, moltes traves enfonsen les arrels en els grans debats socials i polítics de bona part del segle XX, quan no se sortia del dilema d’estat o mercat.

A Europa i Amèrica del Nord, l’ESS apareix com a tal cap als anys 70 en forma de noves iniciatives ciutadanes culturals, socials, ecologistes, etc., que apunten a una manera diferent d’entendre l’esfera pública, més enllà de l’Estat. Per exemple, a Itàlia, als anys 70, van néixer moltes associacions de voluntaris dedicades a resoldre problemes socials, com ara A77, l’entitat milanesa, avui cooperativa social, on treballa la Floriana Colombo, també ponent de la Trobada. Tres dècades més tard, coincidint amb el moviment antiglobalització i els fòrums socials mundials, el 2003 per ser exactes, el moviment ja havia madurat prou per presentar la Carta per la Rete Italiana di Economia Solidale, segons explica Floriana. Aquesta declaració animava a crear els districtes d’economia solidària, és a dir, espais territorials d’encontre entre iniciatives ciutadanes com cooperatives socials, botigues de comerç just, agències de turisme responsable, entitats de finances ètiques, etc., per articular noves formes de relació econòmica.

Dos anys abans, el 2001, a França s’havia creat el Réseau des Collectivités Territoriales pour une Economie Solidaire (RTES), una xarxa que, avui dia, formen 140 municipis, entre els quals hi ha ciutats tan importants com París o Bordeus, i que té com a objectius principals promoure les iniciatives territorials d’ESS, afavorir la transferència de bones pràctiques, formar els actors ─responsables dels ajuntaments i actors de l’ESS─ i, en general, impulsar un altre tipus de desenvolupament, que escapi de la lògica del mercat únic per poder solucionar els reptes econòmics, socials i ambientals dels municipis.

A l’altra banda de l’Atlàntic, però mantenint-nos dintre l’àrea francòfona, és a dir, al Quebec, la relació entre ESS i poders públics encara és anterior. En aquell país, 1996 és la data clau. Segons explica Patrick Duguay, president del Consell d’Administració de Le Chantier de l’Économie Sociale du Québec i també ponent a la Trobada, en aquells anys el Quebec travessava una greu crisi econòmica, amb elevades taxes d’atur i un enorme dèficit pressupostari. Aleshores, en lloc de ser l’administració la que proposés o imposés la solució, Lucien Bouchard, el primer ministre del Partit Quebequès en el govern, va convocar a una gran taula de concertació no sols els actors habituals (la banca, les grans empreses...), sinó també el moviment de dones, el moviment de joves, el moviment sindical, el moviment comunitari i l’economia social. La taula, que reunia totes les forces vives de la societat quebequesa, havia de trobar alternatives a la crisi. De resultes dels debats que s’hi van mantenir, es van posar en marxa diverses actuacions, i les més reïxides van ser precisament les de l’economia social.

PISTES PER COMENÇAR

Com podem construir amb els actors de l’ESS una política de desenvolupament local? Berger ens recorda que “no és l’Ajuntament el que diu als actors el que han de fer, perquè són els actors els que fan la feina. Això no ho hem d’oblidar mai”. La seva experiència dins de l’Ajuntament de Caen ens dóna ja altres claus sobre per on començar.

“La nostra preocupació era començar sempre amb un diagnòstic (quins són els actors de l’ESS, sobre quins temes treballen, en quin territori), i a partir d’aquí fer-los visibles als ciutadans.” L’explicació que ofereix Duguay sobre els inicis del procés que van fer al Quebec, el 1996, per construir la política pública d’ESS, és molt semblant: “La que era directora general de Le Chantier va recórrer tot el territori per conèixer de primera mà les iniciatives més interessants dels ciutadans i es va adonar que les necessitats però també les respostes eren similars arreu. Aleshores va proposar al govern una sèrie de programes públics en què coincidien els objectius de l’administració amb els de la societat civil.” Per la seva banda, Subirats ho expressa així: “Hem de generar el procés per construir una visió compartida de la situació per comptes que l’administració fixi quin és el problema, quina és la solució i llavors convoqui els actors a una teòric espai de ‘participació’ on l’administració acaba explicant-los-ho tot i els demana que se sumin.”

Annie Berger ens explica també el pas següent que van donar: “Un cop fet el diagnòstic, vam formar un grup de treball permanent amb representants de les diverses xarxes d’ESS, investigadors de la universitat i polítics, perquè junts elaboressin un pla d’acció a tres anys i després definissin els grans eixos d’actuació.” I se’n va sortir, però no va ser fàcil: “La gran dificultat amb què em vaig trobar és que als actors no entenien que havin de fer un projecte compartit. En un principi cadascú participava per defensar la seva parcel·la; va costar construir una política pública que fos oberta i plural.”

Floriana Colombo afegeix altres efectes perniciosos quan les entitats d’ESS es tanquen a defensar exclusivament els seus interessos particulars: “La reforma de l’assistència social a Itàlia va introduir el principi de subsidiarietat, és a dir, es demanava al tercer sector que representés la ciutadania. Això implica, a la pràctica, que es creen grups de treball territorial per temes on les organitzacions del tercer sector, bàsicament cooperatives socials, s’asseuen a la taula amb l’administració i acorden les actuacions prioritàries i la distribució dels recursos públics. Dit així sembla molt maco, però en realitat genera competència pels recursos entre les entitats. Quan seus en una taula amb el regidor, que és qui posa els diners, els actors tenen molta dificultat per expressar-se lliurement i costa identificar amb serenitat les prioritats. A més, es corre el risc d’augmentar la llunyania respecte dels ciutadans, que sovint no se senten representats per les entitats.” Davant d’això, algunes cooperatives com la seva, A77, prefereixen arriscar la feina a substituir la ciutadania, i demanen a les administracions que en aquestes taules participin els ciutadans, però sovint no ho accepten; els resulta més còmode tractar amb una cooperativa social que no pas amb els ciutadans. I per demostrar l’absurd de fer política per a la ciutadania sense la ciutadania, Colombo pregunta retòricament: “Com poden dissenyar les polítiques juvenils persones amb els cabells blancs?”

I aquí ve a tomb recordar una altra reflexió de Patrick Duguay a l’entorn de quina podia ser la raó que fa que l’experiència de l’ESS quebequesa es prengui com a referent. Duguay aventurava que potser allò que la feia diferent era l’esperit de servei que animava els seus actors. “Le Chantier, que aixopluga l’economia social, és molt ampli i no té com a primera missió desenvolupar les empreses d’economia social, sinó promoure un altre model de desenvolupament, un desenvolupament endogen de baix a dalt, que correpongui a les necessitats reals i als reptes de la població.” Recordem que Le Chantier és una xarxa de xarxes on hi ha representades, no solament les grans xarxes sectorials de l’economia social, sinó també les regions del Quebec, el moviment de dones, els sindicats, el sector cultural, etc.

A més dels dos consells aportats per Berger, Laville, a partir de la seva experiència, afegeix més idees per tenir en compte. “Un repte era donar suport, no a les empreses de l’ESS ja constituïdes, sinó a les petites iniciatives ciutadanes, que són molt difuses i difícils d’identificar. Una de les primeres actuacions va ser finançar les inversions immaterials. És a dir, sovint les iniciatives necessiten temps per situar bé el projecte en el territori on s’implantaran i aquest temps no està mai finançat. Per consegüent, l’acció pública consistia a finançar temps per poder llançar un projecte. Una segona línia d’ajuts es dirigia a finançar la contractació dels primers assalariats. Per a associacions molt petites, contractar un primer treballador és un pas molt important perquè es basen en el voluntariat. I una tercera va ser promoure les agrupacions sectorials i territorials d’empreses i entitats d’ESS”.

Subirats suma dues aportacions més: no acceptar la jerarquia com a forma de funcionament en una xarxa sinó redistribuir el poder, i reconèixer la interdependència dels actors. “L’administració ha de reconèixer que sola no pot fer certes coses i els actors entendre que els recursos de les administracions poden ser importants per tirar endavant els projectes”.

Per la seva banda, els ajuntaments que van participar a la taula rodona de la Trobada, possiblement l’acte més esperat dels dos dies, també esbossaren els rols que hauran d’exercir els ajuntaments i la xarxa de municipis en el desenvolupament de l’ESS.

LA XARXA IMAGINADA

La paraula “acompanyar” va ser de les més pronunciades. La va utilitzar, per exemple, Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, que a més es referí a “crear el clima necessari perquè proliferin les iniciatives d’ESS”. La utilitza també Dolors Sabater, alcaldessa de Badalona, que considera prioritari educar la ciutadania en el coneixement i els valors de l’ESS, ja que en definitiva ha de ser la societat la que estigui disposada a comprar els seus productes i serveis. Tant ella com Albert Boada, regidor de Nova Economia de l’Ajuntament de Sabadell i participant també de la taula rodona, constataren que l’ESS encara és fràgil i petita, una preocupació compartida per Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, el qual, en la seva presentació de benvinguda, explicà com havien intentat reemplaçar com a proveïdores d’alguns serveis les grans corporacions privades perquè els assumissin empreses de l’ESS i no havien pogut perquè aquestes no tenen encara prou capacitat per prestar servei a un client tan gran. Amb tot, les xifres sobre l’ESS barcelonina que va posar a la taula rodona Jordi Via, comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, donen peu a l’optimisme: a la ciutat de Barcelona l’ESS està formada per més de 4.100 empreses i entitats, més de 30.000 persones treballant-hi i mes de 500.000 persones sòcies de cooperatives de consum.

En la seva intervenció, Boada, el regidor de Nova Economia de Sabadell, alertà del risc de fer dependent l’ESS de les administracions i que el moment dolç que ara viu acabés en un bluf, si s’aplicava una política pública inadequada. Per això, va proposar canviar la relació habitual consistent en un ajuntament que concedeix ajudes a les entitats, per una altra basada en el treball conjunt, en què, fins i tot, tècnics municipals i entitats es relacionen directament. El regidor de Nova Economia demanà també ajuntaments bel·ligerants amb les grans empreses mercantils depredadores, la qual cosa, al seu entendre, “farà espai” perquè l’ESS les vagi reemplaçant de forma natural.

La unanimitat va presidir la taula rodona a l’entorn de la utilitat de treballar en xarxa per poder superar molts riscos i esculls. Via es referí a la necessitat de promoure i reforçar; promoure les noves iniciatives i reforçar les ja existents, tant les de caràcter pal·liatiu (que no assistencialista), com les de caràcter preventiu (empreses d’ESS que tenen com a valor principal crear treball estable i de qualitat), i les de caràcter directament transformador. Parlon imaginava la Xarxa com un espai d’acompanyament i de suport a les iniciatives d’ESS, que haurà de generar coneixement compartint experiències i avaluant-les, així com reivindicar modificacions en algunes lleis, com la de contractes, que posen traves al creixement de l’ESS, ja que fan que el criteri de preu acabi determinant l’adjudicació dels concursos. Aquesta preocupació és àmpliament compartida pel sector; així, per exemple, Pepa Muñoz, directora de comunicació del grup TEB i companya de diàleg amb Floriana Colombo en la Trobada, advertia que moltes cooperatives d’iniciativa social i altres entitats del tercer sector social estan al límit de la resistència i va reclamar urgentment a les administracions que apliquin clàusules socials en les licitacions.

Per acabar la taula rodona, el seu moderador, Álvaro Porro, coordinador de l’Estàrter de l’IGOP, proposà una primera llista de “deures” a la futura Xarxa: contractació pública i clàusules socials, relacions amb el petit comerç i les petites empreses convencionals del municipi, serveis estratègics i remunicipalitzacions, formes efectives d’acompanyar iniciatives d’ESS i d’apoderar-les, i polítiques d’èxit, com poden ser les incubadores o les monedes locals.

Tal com recordava Laville, ningú no té una recepta miraculosa per posar en marxa una política d’ESS. Per això mateix, és important compartir les iniciatives, treballar junts, inspirar-se mútuament i trobar complementarietats. També Pisarello tenia molt clara la importància de treballar plegats: “Ens voldrien aïllats en aquesta batalla, però hem d’estar junts” i Sabater, il·lusionada i conscient alhora de l’enormitat dels reptes, acabà la seva intervenció amb una frase que bé podria resumir l’esperit de la Trobada: “Tenim tant per fer!”.

Nota

1: A 20 de desembre de 2015, els ajuntaments adherits són Arbúcies, Arenys de Mar, Badalona, Badia del Vallès, Barcelona, Cardedeu, Celrà, Cerdanyola del Vallès, Collbató, Cornellà de Llobregat, La Bisbal d’Empordà, Manlleu, Mieres (La Garrotxa), Navàs, Palau-Solità i Plegamans, el Prat de Llobregat, Roquetes, Sabadell, Sant Boi de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Gramenet, Santa Margarida i els Monjos (en procés de tràmit), Santa Perpètua de Mogoda, Terrassa, Vallirana, Viladamat, Viladecans i Vilafranca del Penedès.

Comentaris