Pedagogia de la desobediència

B9CFvr5IYAEdpEJLa desobediència té una pedagogia, una forma d'aprenentatge social que ens apropa, ens organitza i ens empodera amb sabers estratègics. És una pedagogia que nodreix de conceptes i procediments l'educació pública i popular que treballa des de projectes concrets amb una clara intencionalitat pràctica i transformadora.


#edutransforma | El Diari de l'Educació



El món està cada vegada més colonitzat per normes administratives i jurídiques que regulen el conjunt d’actes de la nostra vida quotidiana. Aquesta colonització de la vida per la norma arriba també a l’escola, l’institut o la universitat. I per descomptat, també als carrers i places de la ciutat. En fi, al conjunt d’espais i temps, institucionals o no, en els que construïm la nostra identitat i socialització. La regulació constant de la vida per la norma es produeix, però, d’una manera aparentment banal, poc transcendent, irrellevant.
Posem un exemple. Em va cabrejar que d’un dia per l’altre em diguessin que havia de “programar per competències” (feia quatre dies que ens havien dit que tots havíem de ser constructivistes!. I ara tornaven als objectius operatius amb un altre nom). Vaig protestar la imposició d’aquesta norma, però certament érem ben pocs i, per descomptat, jo vaig continuar programant pensant sobretot en la qualitat i el sentit de les activitats que proposava a l’aula. I explicava allà on podia meva negativa a programar segons un model imposat d’una manera burocràtica, perquè una de les característiques, al meu entendre, de la desobediència és el seu caràcter públic.
Mesos més tard em van dir que una de les innovacions del procés de Bolonya a la universitat era que  l’alumnat hauria de signar les seves assistència a l’aula. Era realment ridícul veure els joves signant sobre un paperet posat a l’entrada. Jo vaig protestar i em vaig negar a una pràctica institucional que pretenia fer-nos creure que una persona està realment a l’aula perquè signa en un paper. Sempre he cregut que s’està de veritat quan la mirada, el cor, la raó, el desig, són vius dins d’aquestes quatre parets, i això no passa perquè escalfis el seient, sinó perquè realment s’ha pogut encendre la flama del desig per una educació viva i activa, cosa que no depèn d’una signatura. No obstant això, veia sorprès a col·legues dipositant a l’entrada de l’aula la quadrícula per a les signatures.
I ara m’assabento que en algunes escoles volen incorporar la signatura digital entre el professorat. Increïble. Tan increïble com quan em van explicar -d’això ja fa temps- que el director i propietari d’un col·legi privat tenia connectats els intercomunicadors a les aules per assabentar-se del que passava allà dins. Una espècie de «Gran Hermano» abans que el concepte orwellià fora pervertit per la televisió escombraries. En fi, podeu continuar vosaltres la llista de despropòsits normatius. El procés de colonització és constant i continuat. Ho diré d’una altra manera: cada dia perdem capacitat d’autonomia, de creació d’un subjecte docent amb capacitat i voluntat per respondre pels seus actes. Ens deixem fer, i ens fan a la seva manera i conveniència.
Davant d’aquesta pressió política, només se m’acut una resposta política: la desobediència. Són moltes les lluites que s’han guanyat perquè moltes persones han decidit no secundar la norma administrativa. Mireu, ara mateix, la Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca (PAH) i en general, tots els moviments socials que s’estan enfrontant a diferents imposicions administratives i jurídiques.
Cada dia som més, cada dia amb més força i cada dia se’ns ha de tenir més en compte. I crec que aquesta desobediència té una pedagogia, una forma d’aprenentatge social que ens apropa, ens organitza, i ens empodera amb sabers estratègics. És una pedagogia que nodreix de conceptes i procediments l’educació pública i popular, que la fa visible, que treballa des de projectes concrets amb una clara intencionalitat pràctica i transformadora. És una pedagogia amb subjecte, des del subjecte, des del cos, les veus i  l’experiència viva de cadascú; però és també una pedagogia dialògica, perquè és només des de la trobada, l’escolta i el diàleg amb l’altre diferent, que anem teixint xarxes d’acció i xarxes de poder. I per descomptat, és una contrapedagogía institucional: tots els processos d’escolarització estan pensats per seguir la norma, la rutina, l’obediència, la submissió.
Nota: aquest article de Jaume Martínez Bonafé va ser publicat a la revista d’Entrepobles núm. 61

Comentaris