Mirades i miopies sobre la gestió comunitària

Aidà Almirall, Judit Font, Helena Ojeda, Jordi Oliveras i Xavier Urbano a Nativa

obrimportesAssistim, en els darrers temps, a debats sobre gestió comunitària que mantenen un ritme i una velocitat que costa seguir. No per una qüestió de complexitat, sinó pels nivells de desvinculació amb la praxi de segons qui (que benvingut sigui) i pels tempos de les aportacions. La quantitat de conceptes, marcs teòrics, jornades, articles o ponències que s’estan generant en relació a les diferents formes de l’organització social resulta desbordant. Entenem que en molts casos això deu ser una sensació compartida, però es fa especialment angoixant quan l’objecte d’anàlisi d’aquesta quantitat de coneixement són els projectes en els quals hom participa.

Continuar insistint en l’anàlisi del “social” sense el “social”, és a dir, sense voler interpel·lar-lo en condicions d’igualtat (donant-li veu, i respectant els seus temps) pot acabar conduint a camins que ja coneixem: la necessitat de comptar amb experts, acadèmics, els auto-anomenats «mediadors» o institucions perquè les pràctiques comunitàries-autònomes puguin fer, expressar o comunicar el seu propi relat.
Aquesta necessitat creada no reforça els projectes socials, sinó que n’acaba accentuant les mancances. Tot el coneixement produït difícilment contribuirà a reforçar-los; ben al contrari, els extirparà la capacitat de parlar amb veu pròpia, oferint la possibilitat que siguin els “experts” de l’acadèmia o la institució els que siguin capaços d’identificar-ne els encerts o errors. És a dir, castrant la capacitat d’autonomia i de creixement a les experiències comunitàries i els seus ritmes.
No se’ns escapa que, en el moment actual, molts dels ulls que fa temps miraven cap a d’altres bandes, ara mateix han virat els seus focus cap a les perifèries, cap als marges, cap aquells espais apartats del relat principal i que només hi apareixien com a nota al peu. Els motius, diversos: anàlisis electorals, necessitats acadèmiques, justificacions de fons europeus, innovació social, responsabilitat social, etc.
És –de forma destacada- des de l’academicisme que es necessita de fenòmens als quals donar nom. Qui fa recerca necessita dir coses noves, trobar el nou, diferenciar i diferenciar-se, construir objectes d’estudi. I així és com es produeixen fets com denominar innovació social a projectes d’auto-organització i autogestió que tenen arrels i dècades d’història. I així és com allò que era marginal, perifèric, esdevé objecte d’interès i produeix fascinació: un cert exotisme d’allò que per altres és la feina quotidiana, invisible, el dia a dia, ple de dificultats i reptes.
I és que els processos comunitaris són dinàmics, estan plens de contradiccions, de debats i de centenars d’hores de reunions. Per això partim d’un reconeixement col·lectiu dels errors i dels riscos per així també poder identificar-ne els encerts. Precisament això fa avançar els projectes i els transforma, a través de les vies i alternatives que van sorgint fruit de la reflexió en l’acció en cada context.
De fet, la clau d’aquests processos rau sobretot en la possibilitat que les avaluacions i transformacions es facin col·lectivament i comunitària, fet que contribueix a enriquir-los i a millorar-los, i que és també una forma de recerca.
Si hi ha un principi que doni sentit a la generació de reflexions i discurs sobre formes de procedir és el de la reflexió en l’acció. Aquesta és la lògica de la praxi com a origen o font de creació de coneixements, per tal de revertir-los, altre cop, en el fer. I, sobretot, en elcom fer. Més i tot, en el cas que ens (pre)ocupa.
Això no nega que es puguin estudiar i analitzar els contextos de què parlem, ni nega que siguin espais de generació col·lectiva de coneixement, però el que no compartim és la sevacosificació com a objectes d’estudi.

Ara sí: La mirada sobre la gestió comunitària de recursos públics. (Per què es mira?)

Amb tot això, i en concret, comencen a aparèixer tensions internes a projectes comunitaris motivades per pressions externes que responen a interessos diversos i sovint contradictoris amb la lògica comunitària, la qual busca formes de fer basades en els valors ètics i socials que mouen les accions. De sobte, apareix una lupa permanent que s’ha instal·lat en alguns d’aquests projectes: “Com us avalueu? Però sou realment públics? No esteu privatitzant recursos de la ciutadania sota els vostres criteris? Responeu REALMENT a les necessitats OBJECTIVES del vostre barri? Com us relacioneu amb els VEÏNS?”Preguntes que, molts cops, lluny d’aprofundir en el coneixement del projecte, pretenen mostrar-ne les seves febleses i contradiccions per acabar satisfent unes hipòtesis prèvies, formulades com a sentències des de la distància.
De fet, els arguments recurrents que qüestionen els processos de gestió comunitària són mostra i herència de la socialdemocràcia representativa, que decideix per delegació i té el monopoli de la provisió (de drets). Aquestes visions són les que plantegen més qüestionaments als projectes de gestió de recursos públics, apel·lant a allò públic des de la forma estatal. Aquests arguments els coneixem i no només això, hi interactuem quotidianament, perquè des de la gestió comunitària som els primers que ens fem aquestes preguntes cada dia: per protegir precisament els projectes de tots els riscos, per fer projectes coherents, en aquesta recerca- avaluació contínua- error – rectificació com a mètode.
Perquè, en efecte, qui és més exigent amb la gestió comunitària és la mateixa gestió comunitària. És una de les seves raons de ser. I en aquest sentit, també es té consciència que no tot s’hi val. Però és diferent qui mira i des d’on mira.

Girem el mirall: i l’administració pública?

No obstant, s’ha revelat que allò estatal no sempre ha gestionat recursos públics d’acord amb aquests criteris. La funció proveïdora de drets està en crisi i ha funcionat amb criteris exclusivistes, privatius, etc. En això les polítiques culturals no en són una excepció.
Si bé hi ha béns desmercantilitzats (educació i salut… cada cop més precaritzades), des de l’àmbit estatal no sempre s’ha facilitat mantenir determinats elements de dret (necessitats bàsiques col·lectives) fora del mercat; ben al contrari, segons el programa neoliberal, cada cop més, es traslladen funcions de provisió de drets al mercat, on la desigualtat és el patró de relació social.
Per això justament, neixen propostes en sentit públic fora de l’espai estatal, i els espais de gestió comunitària en són un exemple; malgrat que no és una gestió directa de l’administració, estat, es gestionen equipaments i recursos públics (de tothom) amb els criteris d’allò públic (universalitat, de control democràtic, d’accessibilitat, igualador, redistributiu, i de garantia de Dret…). Tot això evidentment amb contradiccions, limitacions i febleses, però no menys que les de la pròpia administració.
En tot cas, els projectes de gestió comunitària de lo públic, segueixen sent sense ànim de lucre, emmarcats en les xarxes de l’economia social, i, per descomptat, no funcionen en la lògica de les privatitzacions.
Resumint, hi ha experiències, pràctiques i processos no estatals que funcionen amb més sentit públic que les estatals. En, definitiva, per tant, no és una qüestió d’institucionalitat sinó de valors públics (transparència, democràcia, accessibilitat, retorn…), i en aquests moments hi ha espais d’organització col·lectiva que estan en millors condicions de garantir-los que la pròpia administració, perquè són espais que tenen la possibilitat d’escapar o confrontar les pressions dels lobbys i el mercat millor que els governs municipals. No és qui fa la cosa sinó com es fa la cosa.
Plantegem-nos doncs les mateixes preguntes, els mateixos interrogants: En quines condicions de garantir allò públic està una administració que en la pràctica ha privatitzat recursos públics? Són diverses les administracions locals, tècnics i àrees, receloses de la gestió comunitària, a les quals els salten totes les alarmes davant la possibilitat que les entitats del territori gestionin els espais i recursos públics, però que en canvi, han cedit tranquil·lament les claus de la gestió de teatres, sales de concerts, etc, a productores privades que no tenen cap idea del què és retorn, ni contemplen el territori, ni la idea d’accessibilitat i universalitat com a valors d’allò públic. Les mateixes administracions han dut aquesta lògica clientelar a la relació amb el teixit associatiu, cedint espais i equipaments a entitats o associacions afins per a que els gestionin com si fossin espais exclusius.
És que l’administració incorpora de la mateixa manera en les seves metodologies i pràctiques la reflexió contínua, l’avaluació, la contradicció i la voluntat de millora? Quina ha estat la defensa d’allò públic que ha fet l’administració davant el filtratge del mercat en tots els àmbits de la gestió de les necessitats col·lectives? Com és la presa de decisions en espais de gestió directa? On són la condició comunitària i la participació? Recentment, les polítiques culturals han girat la mirada cap al territori, “allò social”, han descobert que hi ha veïns al voltant dels equipaments, necessitats col·lectives i voluntats…
Qui té doncs la legitimitat de gestionar allò públic: L’administració a la qual atribuïm la condició de pública com un automatisme pel fet que disposa dels recursos comuns, sense posar en crisi si realment treballa en sentit públic? O les poblacions organitzades, auto-instituïdes, coneixedores del territori i les necessitats, que manifesten la voluntat de gestionar lo comú en sentit públic, retornar recursos i tenir-ne un control directe?
Afrontem doncs, la tasca de posar-nos d’acord en què ha de consistir la condició pública, i qui està en millors condicions de garantir-la en les polítiques socials i també culturals. A partir d’aquí segurament cal plantejar vies on l’administració i la població organitzada treballin per definir i defensar allò públic, des d’on sigui, i per establir els mecanismes de control i transparència que siguin necessaris.

Comentaris