Canvi de rumb en la política educativa dels EUA? Potser no tant

Obama, amb els protagonistes de 'Waiting for superman' / Foto: The White House from WashingtonVal la pena saber que està passant amb l'educació als Estats Units per comprendre el que estan fent aquí i cap a on anem. El sistema educatiu públic nord-americà viu un procés de desmantellament des de la presidència de Reagan (1983), consolidat amb Bush i inclús Obama. Aconseguirà la nova llei desviar la direcció d'aquestes polítiques? Enric Prats, a El Diari de l'educació ens ho explica.


Un dels principals cavalls de batalla de l’educació als Estats Units, reflex de la seva vida política i social, és la tensió entre el govern federal i els governs dels Estats. Ja des de finals del segle XIX, amb un model altament descentralitzat, els defensors de la centralització advocaven per un control més estricte de les escoles per mirar de millorar els seus baixos resultats. Argumentaven que el sistema estava en mans d’uns poders locals corruptes i incompetents, i que la millora només seria possible si se n’encarregaven els millors professionals, dirigits pel govern central. Les coses es van capgirar en la dècada de 1960, quan els moviments d’esquerres van reclamar recuperar el model comunitari original, fortament arrelat al territori, per allunyar-lo dels buròcrates de Washington, acusats ara de venuts a interessos espuris i també poc competents.
La presidència Reagan, entre 1981 i 1988, va iniciar un procés recentralitzador. Amb un llenguatge incendiari i planer –escrit per arribar a tots els segments de la població–, el seu secretari d’Educació, Terrel Bell, va dirigir el conegut informe A Nation at Risk (1983), on exposava un panorama dantesc del sistema educatiu d’Estats Units. El títol ja ho deia tot i una de les primeres frases era contundent: “La nació (EUA) ha vingut cometent un acte de desarmament educatiu unilateral i irreflexiu”. La retòrica alarmista de l’informe posava en contra a tots els agents educatius, amb els sindicats al davant, i instal·lava una màxima que faria fortuna: l’escola està en crisi, tota sola no ho pot resoldre i cal reformar-la des de fora. Crisi i reforma serien dos mots nuclears en les polítiques educatives nord-americanes que, des de llavors, van engegar un procés de desmantellament del sistema públic. Ja no es tractava només del debat entre Washington i els Estats, sinó de la necessitat de despolititzar l’educació (per separar-la dels poders públics centrals o locals) per donar cabuda a grans corporacions privades en la direcció i gestió del sistema públic.
George Bush fill remataria el clau el 2002 amb la signatura de la llei titulada No Child Left Behind(NCLB) confirmada per l’ofensiva Obama (Top To The Race, que no assoliria el rang de llei), sota el camuflatge de lluitar contra les desigualtats des de l’educació. La llei de Bush, en realitat aprovada pel Congrés amb el suport de republicans i demòcrates, reforçava la política de Reagan. Com va escriure el professor Michael W. Apple, la NCLB representava la confluència de quatre corrents ideològics vinculats a la dreta nord-americana: els neoliberals, els conservadors, els fonamentalistes i els gerencialistes. Els seus arguments principals eren la llibertat d’elecció de centre, la instauració de currículums comuns, la recuperació dels fonaments religiosos a les escoles i la gestió empresarial de les escoles. El llegat d’aquella llei l’estem vivint de molt a prop, amb la LOMCE, del ministre Wert, que també ha acomodat aquests quatre corrents, en versió més casolana i castissa.
Des de 2002, la tensió social s’havia vingut instal·lant en el sistema educatiu d’Estats Units perl’augment exagerat de proves estandarditzades, amb la voluntat de mesurar de manera paranoica els nivells de rendiment dels alumnes; la creació de rànquings d’escoles, amb la consegüent pèrdua de confiança envers les menys valorades i l’acomiadament del professorat; la cessió d’espais i fons públics a grans corporacions empresarials per obrir escoles privades, en detriment d’escoles públiques, tancades a cop de test; la proliferació de proveïdors privats encarregats de la formació inicial del professorat, en detriment de les universitats; etc.
Els reformadors del sistema van assolir un punt àlgid el 2010 amb el llançament de la pel·lículaWaiting for Superman, amb el suport de les grans corporacions –Bill Gates hi invertiria 2 milions de dòlars només en publicitat– i dirigida per Davis Guggenheim, que també havia dirigit An Inconvenient Truth, protagonitza per Al Gore sobre el canvi climàtic. El missatge es repetia: l’escola era un desastre i els diners públics no es poden malmetre en mans d’incompetents. Com és obvi, el film oferia molts testimonis però cap evidència. La rèplica o contramoviment es concretaria en un altre documental, produït amb molts menys recursos, disponible en obert a la Xarxa, i amb un títol que jugava amb els dos de Guggenheim: The Inconvenient Truth Behind Waiting for Superman. Aquestes dues peces relaten perfectament la lluita enconada entre dues posicions difícilment conciliables: els reformadors des de fora amb una orientació clarament gerencial, i els defensors de l’escola pública d’arrel comunitària.
Certament, l’aprovació de la nova llei, signada ara per Obama, pot significar una certa pacificació del món educatiu nord-americà. Els republicans, sempre suspicaços amb les ingerències de Washington, han aconseguit que el govern federal no pugui imposar les seves polítiques; els demòcrates, aparentment interessats en els més desafavorits, han aconseguit un compromís de control dels Estats i els poders locals sobre les escoles amb pitjors resultats, on es concentren les minories negres i llatines. Amb tot, la llei proposa un cert relaxament de les proves externes, la pèrdua d’importància dels currículums comuns –que mai han estat obligatoris ni imposats pel govern federal per imperatiu constitucional– i evitar els sempre discutibles rànquings d’escoles, Queden, però, aspectes que poden generar encara punts de tensió importants, com ara el suport a les escoles privades amb fons públics (charter schools), fortament discutides per una bona part de la comunitat educativa i sotmeses a investigacions judicials per corrupció financera.
Caldrà conèixer els detalls de la nova llei per fer-ne una anàlisi més acurada. El seu títol (Every Student Succeeds) rememora una iniciativa engegada a Califòrnia a la dècada de 1990, amb el suport sindical, que va assolir nivells importants d’èxit entre els estudiants més desafavorits econòmicament. Aquesta era també la fita de la NCLB de Bush, segons la qual tots els alumnes havien d’assolir el 2014 un nivell alt en les proves estandarditzades: un objectiu no assolit. En realitat, però, el canvi substancial de la nova llei serà el buidatge de funcions del poder central en favor dels poders territorials, un debat que en algun moment també caldrà posar sobre la taula a Europa.

Comentaris