Quan el cinema esdevé eina de transformació social

XarxaNet.org. 12 pel·lícules o documentals crítics amb la realitat en un llistat que no deixa indiferent a l'espectador. Xarxanet.org ens ofereix un llistat del millor (i més premiat) cinema social realitzat per artistes de renom dins del gènere.

Si la cultura genera canvi, el cinema pot ser un mitjà de crítica i de denúncia de problemes socials. Sovint, l’anomenat setè art, cerca un pur gaudi estètic o bé entreteniment; en ocasions però, genera consciència en els espectadors. És el que es coneix com a cinema social.

Al llarg de la història de la gran pantalla, són diversos els cineastes que han immortalitzat històries que tracten els drets humans o les lluites socials. Existeix un llenguatge cinematogràfic que capta la realitat d’un individu, una comunitat o un àmbit des d’una vessant crítica. La voluntat de l’autor, des de la seva mirada peculiar, és causar un impacte en l’espectador; establir un diàleg que superi els límits del cel·luloide per esdevenir una eina de transformació social.

The Navigators (2001), Ken Loach. Explica les reaccions de cinc treballadors ferroviaris de Sheffield (Gran Bretanya) davant la privatització de l'organització de manteniment ferroviari per a la que treballen i tot el que això els comporta. El film es va inspirar en les fallides de les operadores ferroviàries Connex South Central i Connex South Eastern, franquícies perdudes a causa d’un mal servei.



Missing (1982), Constantin Costa-Gavras. Pel·lícula basada en el cas real de Charles Horman, un jove i idealista periodista nord-americà, que el 1973 va desaparèixer del seu domicili a Xile després del sanguinolent cop d’Estat del general Augusto Pinochet, el seu pare i la seva dona decideixen buscar-lo costi el que costi.

Paranoid Park (2007), Gus Van Sant. Narra la història d’un adolescent aficionat al monopatí que mata accidentalment a un guàrdia de seguretat als voltants d’un park públic conflictiu de Portland. No obstant, el protagonista decideix no comentar res a ningú.

Syriana (2005), Stephen Gaghan. La cinta es construeix per diverses històries independents per tal de descriure una epidèmia global. Es concentra sobre la influència de la indústria petroliera,  a través dels destins creuats d'un agent de la CIA,  un expert en recursos energètics, un mandatari i un jove obrer pakistanès sense feina en un emirat del Golf Pèrsic.



La Haine (1995), Mathieu Kassovitz. Llargmetratge francès emblemàtic sobre els barris perifèrics parisencs a la dècada dels noranta. Es centra en les 24 hores que passen tres joves desarrelats de la societat (un jueu, un àrab i un negre) quan es veuen involucrats en disturbis al carrer i la violència de les forces de l’ordre.


The Grapes of Wrath (1940), John Ford. La família que protagonitza el film és expulsada de les seves terres i, per escapar de la fam i la pobresa, no té més remei que emprendre un viatge llarg ple de penes amb l’esperança de trobar una oportunitat a Califòrnia, la terra promesa.

La llei del més fort (“Faustrecht der Freiheit", 1975), Rainer Werner Fassbinder. El cineasta alemany escull l’homofòbia com a tema. Un jove homosexual guanya mig milió de marcs a la loteria, sort que li permet freqüentar cercles gays més selectes del que estava habituat. El protagonista iniciarà una relació afectiva amb un jove benestant, on la violència psicològica i la dominació de classe capgiraran la vida del protagonista.

Paradise Now (2005), Hany Abu-Assad. Dos joves palestins que viuen a Nablus, Saïd i Khaled, són escollits per cometre un doble atemptat suïcida a Tel Aviv. Però quan travessen el límit entre Israel i Cisjordània, una patrulla israeliana els descobreix i fa que es separin. Els dos joves es troben sols i es busquen mútuament.



Super Size Me (2004), Morgan Spurlock. La pel·lícula mostra un experiment que va realitzar el mateix director, que va decidir alimentar-se durant 30 dies, únicament de productes de la mida gegant de la cadena McDonald's. El resultat final: una dieta amb el doble de calories diàries recomanades. A la vegada, Spurlock deixa de realitzar qualsevol activitat física, per així aconseguir assimilar-se als hàbits de la mitjana de la població americana.

The Salt of the Earth (2014), Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. Des de fa 40 anys, el fotògraf Sebastiao Salgado recorre els continents captant la mutació de la humanitat. Testimoni de grans esdeveniments que han marcat la nostra història recent: conflictes internacionals, fam, èxodes, etc., ara empren camí cap a territoris verges amb paisatges grandiosos, tot descobrint una fauna i una flora silvestres en el marc d’un projecte fotogràfic gigantesc, tribut a la bellesa del planeta. El seu fill Juliano, que el va acompanyar durant les seves darreres travessies, i el cineasta Wim Wenders, també fotògraf, comparteixen en aquesta cinta la seva mirada sobre la seva vida i obra.

I una cirereta autòctona...

La plaga (2013), Neus Ballús. Un pagès que intenta fer producció ecològica, contracta a un lluitador de lluita lliure, que per guanyar-se la vida ha de treballar del que sigui. A mesura que avança l’estiu, les històries d’aquests dos homes es van entrellaçant amb les de tres dones solitàries: una vella que ha de deixar casa seva per anar a viure a una residència d’avis; una infermera filipina que acaba d’arribar al país i una prostituta que perd clients.

Comentaris