Marianao i els herois anònims que construeixen comunitat

Per Marianao hi han passat ja diverses de generacions durant els 30 anys que fa que duen a terme tasques d'intervenció social i comunitària al barri. El llegat de tots ells és el que volen recuperar amb la campanya Herois de Marianao.


Xavier Puig i Sedano | El diari de l'educació


La Bianca, en Bruno i l’Estefania són tres joves de 12, 15 i 17 anys, respectivament, que viuen a Sant Boi de Llobregat, al barri de Marianao. Tenen en comú que els surt el somriure tímid i s’emocionen quan parlen de les seves tardes al Casal de Joves de la Fundació Marianao. “Vaig començar perquè no tenia res a fer a les tardes, vaig provar-ho i em va agradar, perquè et sents molt adaptat de seguida, hi ha molta confiança” explica en Bruno.
Com ells, gairebé 3.500 persones han passat durant el darrer any per l’Edifici dels Balcons de Colors. Així és com coneixen els santboians l’espai que ocupa la fundació. La majoria són joves, però no només. “El més bonic del centre és que hi conviuen joves amb adults, amb gent gran o amb d’altres amb problemes de salut mental o addiccions…”, exposa l’Alba, una de les 64 persones que hi treballen actualment.
“Vaig començar-hi a anar quan tenia set anys perquè també hi anava la meva germana”, recorda l’Estefania. “Molts dels formadors hem estat nens del casal”, diu l’Alba. Per Marianao hi han passat ja diverses de generacions durant els 30 anys que fa que duen a terme tasques d’intervenció social i comunitària al barri. El llegat de tots ells és el que volen recuperar amb la campanya Herois de Marianao que llencen aquesta setmana.

Okupació comunitària

Com recorda el seu director, Josep Torrico, el projecte va començar el juny de 1985 quan joves de l’Associació de veïns van decidir “ocupar un espai abandonat per oferir alternatives educatives i socials als infants i joves”. Van ser uns pioners de l’okupació: encara faltaven quatre anys perquè s’ocupes La Kasa de la Muntanya de Barcelona, la casa okupa més antiga que segueix oberta a Catalunya. “L’Ajuntament ens donava suport, perquè l’edifici era un focus de marginalitat. Encara no es parlava de moviment okupa a Catalunya, com a molt se sentia a parlar dels squaters al Regne Unit”, rememora Torrico.
Foto d'arxiu de l'Edifici dels Balcons de Colors durant els primers anys de la Fundació /FUNDACIÓ MARIANAO 
Foto d’arxiu de l’Edifici dels Balcons de Colors durant els primers anys de la Fundació /FUNDACIÓ MARIANAO
Actualment l’espai és de titularitat pública i la Fundació en té la cessió durant 50 anys, però no sempre les relacions amb el consistori han estat bones. “La nostra vocació és transformar la realitat, combatre la desigualtat del barri. La nostra presència ha estat molt incomode pel govern. Hem denunciat la situació d’alguns presos, desigualtats, necessitats de posar en marxa serveis…” enumera Torrico.
L’any 1994 l’Ajuntament va arribar a anunciar l’enderrocament de l’edifici i el trasllat de les activitats, però el barri es va mobilitzar. Es va iniciar “una campanya molt dura que va fer que tots els partits de l’oposició portessin al programa que si guanyaven les eleccions salvarien Marianao”, recorda Torrico. Va ser el sentiment compartit de ser ja una “família” –en paraules d’en Bruno– el que va provocar el tancament de files dels veïns a l’entorn del Marianao. Després de les eleccions del 1995, un pacte entre PSC i CiU va comportar l’apropiació de l’edifici i la cessió al que fins llavors s’anomenava Casal Infantil i Juvenil de Marianao.
El següent moment crucial a la història de l’Edifici dels Balcons de Colors va arribar el 1998. La voluntat de preservar el patrimoni acumulat i la por que un conflicte laboral acabés amb el projecte els va portar a constituir-se com a fundació. “Hi ha una tensió contínua de com conservar l’esperit de l’associació: no volem perdre de vista que venim d’un moviment assembleari”, reflexiona Torrico, que afegeix que “la fundació té un seguit de jerarquies amb què tenim poc a veure. Aquí es fa un treball de socialització del lideratge des de lògiques de consens”, conclou.

Participació activa vs. assistencialisme

“Pensem que el treball sobre lideratge juvenil es l’única manera d’implicar els joves per resoldre problemes socials”, reflexiona el director. El relat dels joves coincideix amb aquesta voluntat: “Monitors i joves som com un grup, ho decidim tot entre tots. Ells hi són només com a suport, però realment som tots un grup”, explica l’Estefania. “Cada trimestre fem una assemblea, revisem el trimestre anterior i proposem activitats pel trimestre següent”, afegeix en Bruno.
Els dos, a més del casal juvenil, formen part de l’Esfera Jove pensada per dotar els joves d’eines que els capacitin per detectar les necessitats socials del seu entorn i desenvolupar un projecte pilot per pal·liar-les. “Vol ser un viver de projectes de joves” explica l’Alba. “L’any passat vam pensar anar a l’hospital a fer activitats per nens que estan allà de per vida. També hem fet coses per les festes de barri”, recorda l’Estefania.
Un dels projectes més reeixits d’aquest espai és el “Vente Pa Ka” (VPK), un programa d’oci nocturn juvenil alternatiu que enguany fa 10 anys que funciona. Està dinamitzat exclusivament pels joves. Consisteix en un total de 18 caps de setmana a l’any en què tot l’espai de l’Edifici dels Balcons de Colors està a la disposició dels joves que hi fan diverses activitats i tallers. Des d’activitats esportives a cursos de cuina, dansa o idiomes.
Des de Marianao s’aposta per una participació activa de la comunitat: “No defensem un espai assistencialista en que tècnics tenen la resposta, sinó que intentem incorporar la gent en la cerca de solucions, que siguin els protagonistes del seu propi procés de canvi”, afirma Torrico, que rebutja parlar de beneficiaris quan es refereix a la gent que passa per la fundació i prefereix parlar de participants.
Aquest model també passa per una visió transversal de l’educació en què hi intervenen persones de diferents edats i cercles socials. La Bianca, que és de les més petites del grup de joves, respon convençuda quan li pregunten si se sent cohibida per aquesta situació: “No! Són majos! Et parlen, et cuiden…”, somriu. A més, també s’estableix una relació intergeneracional. Es fan activitats amb el casal infantil o amb el col·lectiu Suma,espai d’educació de persones adultes i gent gran, basat en el voluntariat, la reciprocitat i el funcionament assembleari. “Ens expliquen com eren les coses en aquell temps i nosaltres els hem ensenyat a fer servir el telèfon o l’ordinador”, diu en Bruno.
Tot plegat queda reflectit en els vincles que es teixeixen entre els joves. “Amb aquest companys experimentes moltes més coses que amb els que no hi són, es crea una unió entre nosaltres que ens fa tenir molta confiança i veure’ns i cuidar-nos uns als altres sense cap problema”, explica en Bruno davant les cares d’assentiment de les seves companyes. “La confiança fa que una cosa porti a l’altra, perquè som des dels més petits als més grans els que ens recolzem l’un a l’altre” afegeix l’Estefania.
Al casal infantil un terç dels dos-cents participants venen derivats de serveis socials/ FUNDACIÓ MARIANAO 
Al casal infantil un terç dels dos-cents participants venen derivats de serveis socials/ FUNDACIÓ MARIANAO

L’objectiu de cohesionar

Un dels objectius de la Fundació Marianao és exercir de pol integrador al barri. L’aposta però passa per acollir tant a aquelles persones que presenten necessitats específiques com les que no. “Si ens volem ocupar de la gent més pobra, no podem fer-ho només ocupant-nos d’ells. Hem d’oferir oportunitats perquè s’integrin en espais de normalització i dignitat” argumenta Torrico. A tall d’exemple, al casal infantil un terç dels dos-cents participants venen derivats de serveis socials. L’objectiu, tal i com descriu l’Alba és: “Barrejar joves o adults de quota de la Seguretat Social amb gent del barri per afiançar la integració”.

Dilema del finançament

Cobrir el més de milió i mig de despeses que va tenir la fundació el 2014 no és possible sinó a partir de les subvencions d’explotació que representen un 92,7% del total d’ingressos. D’aquest percentatge, l’aportació publica en representa gairebé un 60% – com a més destacats, l’Ajuntament n’aporta un 17,43% i la Generalitat un 32,18%-.
Al seu torn, l’aportació privada la concentren majoritàriament les caixes, bàsicament La Caixa per mitjà de l’Obra Social, segons explica el director de la Fundació. Torrico, però, creu que “tothom que vulgui sumar-se a la nostra causa és benvingut, tot i assumir les contradiccions que això comporta” i afegeix que “el que ens fa sentir convençuts que fem el correcte és que seguim amb la nostra missió inicial”.

Comentaris