Crida a l’autoorganització del patiment

Entrevista de Homera Rosetti de La Directa a Clara Valverde (@enfermarebelde), escriptora i ciberactivista, que publica un llibre en què denuncia com les polítiques neoliberals busquen l’extermini les persones excloses i fa una crida a l’autoorganització del patiment. 


El darrer llibre de Clara Valverde, 'De la necropolítica neoliberal a la empatía radical: Violencia discreta, cuerpos excluidos y repolitización' (Icaria Editorial, 2015) aviat estarà a les llibreries. 



El neoliberalisme no necessita armes per matar. Les aturades, les precàries, les malaltes, les migrades, les sense sostre, les no rentables, totes elles estan patint en el propi cos una forma de política orientada al seu extermini. Al seu darrer llibre, Clara Valverde es refereix a aquesta guerra contra l'exclusió amb el nom de "necropolítica" (del grec necro, “mort”). I per fer front aquesta situació aposta per l'autoorganització del patiment social. Com fer-ho? Els espais de coordinació de lluites i de suport mutu sovint fan aigües al treballar amb els marges del sistema. “Fallen”, segons l'autora, “perquè la gent no pensa que aquest patiment que viuen altres, aquesta situació de dificultat, els passarà a ells.” Els "manca empatia radical”, afirma.
De la necropolítica neoliberal a la empatía radical: Violencia discreta, cuerpos excluidos y repolitización (Icaria Editorial, 2015) aviat estarà a les llibreries. A les seves pàgines s’explica que la línia divisòria entre persones "incloses" i "excloses" és cada vegada més fina. L’autora ho sap molt bé. Va ser formadora d’infermeria durant dècades i activista social des de molt jove. Ara està massa malalta per continuar donant classes. Des del seu llit, en les petites estones que el cos li permet, escriu i és ciberactivista. És la presidenta de la Lliga SFC (Síndrome de Fatiga Crònica). “Som radicals perquè vivim una realitat radical”, diu. Per això aposta per la radicalització de l’empatia com a forma de supervivència i de lluita.


Des de l'exclusió es veu el món més clar? Explica'ns alguna cosa que només es vegi des d'aquí?

Es veu la gran negació en què viu la majoria de la gent. És impressionant. Estem en guerra: els que tenen el poder neoliberal ens han declarat la guerra. I la gent fa com si res. Hi ha gent que no té sostre, menjar, ajuda. Aquí mateix, davant nostre. Però gairebé ningú els veu. Gairebé ningú s'inquieta. Veig que la gent està massa tranquil·la. No són temps per a la tranquil·litat. Estem en una situació d'injustícia extrema. No és el moment d'estar tranquils.
En el llibre parles de formes de violència discreta. Ens dónes alguns exemples?

El paternalisme, el pensament "positiu", la manipulació i perversió de la participació ciutadana són alguns exemples. La tolerància és un altre tipus de violència discreta. Si jo "tolero" a algú és que tinc poder sobre aquesta persona. L’aguanto. La menystinc. Es diu que cal tolerar les diferències. No, el que cal fer és analitzar-les, parlar-les, veure a qui serveixen, mirar bé a què es deuen.



Et refereixes al cas dels malalts de Síndromes de Sensibilització Central (SSC), que tan bé coneixes –en pròpia pell–, com un "avís". De què ens estan avisant?

Les 250.000 persones que viuen amb aquestes patologies a Catalunya estan donant un avís a la resta de la societat sobre el nivell de crueltat que pot assolir el neoliberalisme. Els malalts de SSC ja tenien pocs drets i no eren creguts, i ara, a Catalunya, els han tret el dret a ser atesos pels seus especialistes. I els estan retirant les pensions. El que estan fent les administracions sanitàries amb els malalts de SSC ho faran amb la resta dels malalts en el futur. Estan veient que ho poden fer i que no hi ha una alarma social. Això anima les administracions i els governs a excloure més grups. Els malalts de SSC són un avís de què pot haver-hi centenars de milers de persones sofrint en la nostra societat i que ningú fa res per ajudar-les. Son un avís del poc empàtics que podem arribar a ser els éssers humans. També els SSC són un avís de com de tòxic que és el nostre medi ambient. Els productes químics provoquen i perpetuen aquestes malalties. No hi ha més que veure a gent que no poden sortir de casa sense una mascareta industrial per fer-se una idea del que ocorrerà als éssers humans en els propers anys.

"A Catalunya fa uns mesos que molta gent que era activa treballant per la justícia està inactiva, esperant. No sé a què s'està esperant. Aquest esperar que alguna cosa o algú des de dalt canviï, això és participar en la necropolítica." / Ramon Serra


Som còmplices de la necropolítica del neoliberalisme? En quin sentit?



Tots som còmplices de les polítiques mortíferes del neoliberalisme si ens creiem les mentides dels poderosos i la seva premsa, si participem en excloure els nouvinguts, als que no tenen privilegis, als que pateixen. Som còmplices si no anomenem molt clarament les injustícies i les desigualtats que veiem. A Catalunya fa uns mesos que molta gent que era activa treballant per la justícia està inactiva, esperant. No sé a què s'està esperant. Aquest esperar que alguna cosa o algú des de dalt canviï, això és participar en la necropolítica. No hi ha menys patiment. No hi ha menys injustícies. No hi ha menys desigualtats. Llavors, per què la gent està en mode de "espera"?



Per què creus que sovint fallen els espais de coordinació de lluita com a espais de suport mutu?

No sempre fallen, però fallen perquè la gent no pensa que aquest patiment que viuen altres, aquesta situació de dificultat, els passarà a ells. L'Acampada ICAMS és un bon exemple. Estadísticament, un terç de la població desenvoluparà una malaltia crònica abans dels 65 anys. Això vol dir que hauran de passar pel temut ICAMS [Insitut Català d'Avaluciones Mèdiques i Sanitàries], i segur que li donaran l'alta encara que estiguin massa malalts per a treballar. L'ICAMS funciona per quotes i amb retallades. No tenen en compte la salut de les persones. Són els "mercenaris" del Departament de Salut. És una injustícia que és o ha estat part de la vida de moltíssims catalans. Quanta gent va a les concentracions setmanals de protesta davant de l'ICAMS sobre les altes injustificades? Doncs menys de 100 persones. Els altres, a què esperen? A què els toqui a ells? Falla per manca d'empatia radical.


Sí, en el teu llibre parles d'aquesta empatia radical. En què es diferencia de la solidaritat?



Solidaritat és una bella paraula que ha estat molt manipulada i pot voler dir moltes coses diferents depenent de qui la utilitzi. Empatia és posar-se al lloc de l'altre, del que pateix. És intentar imaginar-se el que viu, i mostrar a l'altre que el seu sofriment i la seva situació ens importa. L'empatia radical és una idea que he anat desenvolupant que no és només imaginar i interessar-se pel sofriment de l'altre, sinó també adonar-se que l'altre no és tan diferent de nosaltres. En aquesta societat neoliberal moltíssima gent que ara no està en dificultats, podria fàcilment estar-ho. Si una malalta perd la feina, les polítiques neoliberals la descartaran com si fos escombraries. L'empatia radical és prendre consciència que un és també el que dorm al caixer, el que menjarà a Càritas. I si un ja té més capacitats radicals, pot imaginar-se que també és el refugiat sirià que dorm aquest hivern en un campament de refugiats morint-se de fred. La majoria de les persones que no estan en dificultats, els "inclosos", en aquesta societat estan molt a prop de ser exclosos.



Santiago López Petit llança aquesta pregunta en el pròleg del llibre, i ara te la torno: 'Com autoorganitzem el sofriment social? En altres paraules, com incorporem l’exclusió social al denominat "comú"'?



El pròleg de Santiago és excel·lent. Cal llegir-lo! Per organitzar-nos, els que encara no estan exclosos haurien d'acostar-se a la realitat i als espais dels exclosos. En aquests espais no hi ha lloc ni temps per repetir maneres d'organitzar-se que ja han mostrat la seva inutilitat. Crear i mantenir estructures verticals i líders ha demostrat ser una pèrdua de temps, energia i avorreix i desmobilitza. A part que reprodueix l'autoritarisme i el masclisme. Jo crec que hem de reprendre i potenciar les maneres horitzontals d’organitzar-se que duiem a terme al 15-M. Hi ha molta gent que van participar en el 15-M que ara han revertit a estructures i maneres d'organitzar-se que són verticals. Necessitem crear petits grups d'afinitat per després fer eixam amb altres per accions puntuals. La manera d'organitzar-nos ha de ser ètica. El procés és el producte. Com deien els companys d'Occupy Wall Street: "No tenim reivindicacions. Nosaltres som les reivindicacions".

Comentaris