Permís per a cuidar: Espanya no és Finlàndia

boy-926103_1280Maria Freixanet Mateo i Maria de la Fuente Vázquez | El Crític. Encara que no ho sembli, som a les portes de les eleccions generals espanyoles. L’ampliació del permís de paternitat a quatre setmanes, que hauria hagut d’entrar en vigor l’any 2011, continua congelada als pressupostos del 2016. I pitjor que congelada, de fet defenestrada per la Comissió Europea és com va quedar el passat mes de maig la Directiva Europea de permís de maternitat. Aquella directiva –aprovada pel Parlament Europeu en primera lectura– establia uns mínims per a tota Europa de 20 setmanes de permís retribuït de maternitat i dues setmanes de permís de paternitat. Uns mínims que obligarien a molts estats membres a haver de millorar substancialment la seva legislació.


Fins a dia d’avui, cada estat fa el que vol: legisla permisos diferents, amb un nombre de setmanes concret per a pares i mares, si bé és cert que alguns països tenen un permís compartit que poden utilitzar i repartir-se els dos progenitors (mai afectant els mesos que la mare necessita per a recuperar-se mèdicament parlant). A banda del temps disponible, la remuneració o no del permís i la seva quantia són també elements que juguen en la decisió dels progenitors.
Finlàndia, per exemple, és el país amb el permís més llarg, compartit i també el millor remunerat. Espanya i Regne Unit, al contrari, són països amb permisos molt poc igualitaris, ja que no tenen permisos compartits i el permís del pare és de només dues setmanes. Al nostre país, a més, el permís de la mare és curt: té una durada de 16 setmanes remunerades, de les quals 10 poden ser cedides al pare. Aquest model fa que la mare exerceixi sempre el rol cuidador principal del nounat, fet que, a més, influeix negativament en la posició laboral de les dones. No només de les mares sinó també de les dones en general, ja que les situa dins l’imaginari com a “menys compromeses” amb el seu lloc de treball. La Llei d’Igualtat 3/2007 havia de significar una millora en aquesta situació, i va establir l’obligació d’ampliar a 4 setmanes de dret propi per al pare (o altre progenitor/a) en un termini de 6 anys. L’any 2009 es va incloure aquesta mesura a l’Estatut dels Treballadors, amb efecte a 1 de gener de 2011. Però els diners per fer-la efectiva han caigut dels pressupostos any rere any, fins als de 2016, que s’estan tramitant i s’aprovaran previsiblement aquest octubre.
IQ graficas 2015 CURA
Tornant a Europa, tot i la primera aprovació parlamentària de la Directiva l’any 2010, aquesta norma ha estat bloquejada al Consell des de llavors, principalment per l’oposició del Regne Unit, França i Alemanya, fins al punt que la Comissió Europea l’ha retirada aquest mes de maig. L’ha retirada sense arribar al tràmit d’un darrer debat al Parlament Europeu, un debat democràtic on totes les posicions fossin públiques. Això malgrat parlamentaris i parlamentàries de diversos grups i entitats com el Lobby Europeu de Dones, van provar de salvar-la.

Els homes cuiden molt poc

Els permisos de paternitat i maternitat són una petita peça que remou la gran negociació quotidiana que es continua donant dins de cada llar particular sobre una qüestió clau: qui cuida? La resposta tradicional ja la sabem: cuiden les dones, mentre els homes treballen remuneradament. Però el model de la divisió sexual del treball no només és ineficient socialment sinó que ja no és la nostra realitat, en part perquè amb un sol salari una família no es pot sostenir, en part per l’emancipació femenina, en part pels canvis en els models familiars. La resposta actual és que els homes i les dones majoritàriament treballen remuneradament –ells més hores que elles–, i que les dones cuiden un altre munt d’hores mentre que la cura per part dels homes és una dedicació minoritària.
Existeix, doncs, un conflicte que té a veure amb el repartiment de les tasques de cura entre els homes i les dones. Els homes de mitjana dediquen 14 hores i mitja setmanals a les tasques de la llar; les dones 28 i mitja, el doble (Enquesta d’Usos del Temps 2011, Idescat). El cúmul de tasques que suposa cuidar dels altres i les seves necessitats és la pedra angular sobre la que reposa actualment la desigualtat entre els homes i les dones. Ocupa un temps i un esforç socialment no valorat, tot i ser imprescindible per a reproducció de la vida.
I es que l’entrada dels homes al món de la cura i el treball domèstic, que seria la contrapart a l’entrada massiva de les dones al mercat laboral, s’està produint de forma minsa amb l’excepció del que té a veure amb la cura dels fills i filles. Aquesta és l’activitat tradicionalment femenina més atractiva i agraïda de dur a terme, no hi ha dubte. En qualsevol cas, l’interès per una paternitat activa està creant un nou model; apareixen homes que prenen la paternitat com una responsabilitat personal alhora que com una satisfacció íntima, un camí favorable a la igualtat de gènere. En aquest sentit, els permisos de paternitat poden ser una porta oberta a l’experiència de la cura per part dels homes. Aquest fet té importants beneficis en la posterior negociació i re-situació dels rols de gènere entre la parella, però també beneficis en relació a l’auto-cura que l’home comença a fer de sí mateix (els homes que cuiden nounats corren menys a les carreteres, beuen menys i posen menys en risc la seva vida), i finalment, en benefici de la persona que acaba de nàixer. Així, una cobertura de permisos per al naixement àmplia, igualitària i ben remunerada envia un missatge claríssim a la societat: 1) cuidar és important i s’ha de valorar socialment, i 2) els homes i les dones tenen el dret i el deure de cuidar per igual.

Una proposta per canviar les coses

A Espanya existeix la PIINA, una plataforma de 40 organitzacions que busca aconseguir l’equiparació dels permisos laborals per maternitat i paternitat. Segons la seva proposta, demostrada vàlida i viable econòmicament parlant, l’home tindria un permís idèntic al de la mare, i un i altre no serien transferibles. L’estudi econòmic d’aquesta proposta demostra que tindria un impacte econòmic mínim, que seria senzill dur-ho a la pràctica –només cal una reforma legal–, i generaria un impacte social importantísim; dóna un missatge igualitari bàsic, trenca amb els arguments empresarials que opten per no contractar dones en edat fèrtil, i permet als homes l’experiència de la primera cura.
Però el context de crisi econòmica, juntament amb les opcions polítiques austeritàries, dibuixen un panorama de retrocés. Des de la creació del permís de paternitat l’any 2007, el patró de comportament ha estat el següent: els homes utilitzen, i no sempre, el seu permís (15 dies), i les dones utilitzen el seu, sense fer ús de la possibilitat de cessió d’una part del mateix. Són 10 setmanes que serien transferibles, però només un 1,7% dels homes agafen part d’aquest permís de maternitat. Així doncs, si es vol avançar en coresponsabilitat, queda clar que els permisos han de ser intransferibles, iguals i ben remunerats. Segons Carmen Castro, de Sin Género de Dudas, si considerem aquesta proposta seriosament, podem anar cap a una reforma com la aprovada per Islandia l’any 2014 (tot i que encara no aplicada): una ampliació a cinc mesos per a cada progenitor i dos mesos més a compartir.
Islàndia està optant per canvis legals per a provocar canvis socials; un primer pas, el de la cura dels infants, que és només una petita part, i de fet la més agraïda, del que significa cuidar. Cal potenciar aquesta porta d’entrada amb l’objectiu que un dia a la pregunta de ‘Qui cuida?’ puguem respondre ‘tots i totes’.

Comentaris