Chavs: La demonització de la classe obrera

Per Oscar Blanco | En Lluita. “Camela es dissol, els cotxes de xoc estan de dol” Els que siguin mínimament actius a les xarxes socials recordaran els comentaris replets de superior moral cap als fans, mira tu per on majoritàriament de classe treballadora, de Camela després de l’anunci de l’abandó del seu teclista. Camperols andalusos ganduls al bar. ni-nis, canis o diga-li “x”: curts de gambals, racistes i masclistes (sobretot elles) que passen el dia fumant porros als parcs. Tot un reguitzell de tòpics i estereotips que cauen, mira quina casualitat, sobre els joves més precarizats: expulsats de la formació i sense perspectives de trobar una feina estable després de l’explosió de la bombolla immobiliària. A Internet, en els mitjans de comunicació i en el nostre dia a dia. “Són egoistes, s’ho mereixen per consumistes i per tenir pulsions reaccionàries”, seria una frase probable d’escoltar en boca d’aquest tipus de “progre”, que mai se sortiria d’allò políticament correcte en qüestions com el gènere o el racisme, i fins i tot a activistes dels moviments socials.
Però, què hi ha darrere de la criminalització d’amplis sectors de la classe treballadora a través del discurs de la meritocràcia?

A través d’un exercici de provocació similar al del primer paràgraf, el periodista anglès Owen Jones tracta de respondre a la pregunta llançada en el seu llibre del 2011 “Chavs La demonització de la classe obrera”. La resposta de Jones és inequívoca des del minut 0: odi de classe i una excusa perfecta per a les elits polítiques per legitimar les creixents desigualtats socials a Gran Bretanya. Però, Jones deixa clar que l’enemic a batre no és l’estereotip si no les condicions històriques que el sostenen en el camp econòmic, polític i discursiu.
És a dir, la derrota del moviment obrer i l’esquerra en els 80 amb tot el que implica. La pèrdua d’influència dels sindicats i l’expulsió dels treballadors de la vida pública (les universitats, les institucions polítiques i els mitjans de comunicació); la proliferació de les deslocalitzacions i la precarització, la conseqüent desindustrialització i tercerització de l’economia que va causar la temporalitat i l’atur massiu en les antigues comunitats treballadores. En definitiva, la despossessió de la classe treballadora de les seves institucions i capacitat d’influir en la societat acompanyada de la descomposició de les seves comunitats.
I en el camp del discurs, el desenvolupament del pensament únic sota l’hegemonia neoliberal, el mite “tots som de classe mitjana” mentre els salaris baixaven i els beneficis es disparaven, l’erosió dels valors col·lectius dels treballadors (com la solidaritat i la cooperació) i la imposició, a través de tots els dispositius que conformen l’imaginari col·lectiu, d’una única forma d’entendre l’aspiració: el desig de grimpar individualment per l’escala social i fugir de la classe treballadora. La llista és llarga però es pot resumir: la victòria mundial del capital després de la crisi del petroli, el pas al model productiu neoliberal i el “regnat” de Thatcher al Regne Unit.
La primera edició a l’Estat espanyol s’ha esgotat, el New York Estafis el va incloure entre els 10 millors llibres de ficció i en el Regne Unit, Jones va ser inclòs en la llista de pensadors més influents de l’esquerra pel The Daily Telegraph. Per entendre la repercussió de l’obra cal tenir en compte diferents claus. La primera, el moment. Chavs va ser publicat just abans de l’eclosió de disturbis a Anglaterra el juliol del 2011. Aquests disturbis protagonitzats per joves de barris pauperitzats van fer visible la criminalització mediàtica d’aquests sectors per evitar tractar els problemes de fons. Només cal recordar a Cameron responsabilitzant als mòbils Blackberry i el videojoc GTA.

Una altra clau és l’abandó de la classe com a categoria central en la literatura associada a l’esquerra i, sobretot, pel social-liberalisme europeu en les últimes dècades en favor de les discriminacions associades a la identitat. Jones llança algunes idees de com recompondre una política de classe (al meu parer amb alguns tics neokeynesians estil “creixement verd”).

I finalment, un estil sense pretensions acadèmiques, periodístic i amb ganxo literari. El llibre està farcit d’entrevistes, dades, referències a la vida quotidiana i exemples mediàtics que serveixen per fer més comprensible al lector una anàlisi multinivell i complex. La intenció és tornar a situar les relacions d’explotació en el centre de l’opinió pública. Jones desmunta el mite de la societat sense classes, el de la meritocràcia en la qual les desigualtats són fruit de faltes morals dels desposseïts i demostra que quan els mitjans parlen dels interessos de “l’Anglaterra mitjana” es refereixen a l’elit econòmica i política.
Nota: Chavs és en paraules del traductor del text per a l’edició en castellà de Capitan Swing, Iñigo Jáuregui: “terme pejoratiu utilitzat per referir-se a la cultura de la classe treballadora anglesa (sobretot als joves, encara que no solament). Segons aquest estereotip, porten roba esportiva de marca, bijuteria cridanera, viuen de les prestacions i en habitatges socials.

Comentaris