Turisme. Per a qui? Per què?

XAVIER ROIG | ARA (Agost 2014). Com cada estiu, sovintegen les notícies que ens parlen dels problemes que ocasiona el turisme. I, com cada any, ens diuen que els ajuntaments ho estan arreglant. Que treballen per un “turisme de qualitat” -volen un oxímoron més descarat?-. Potser convé recordar que el nostre turisme va néixer del subdesenvolupament i ha anat tirant sota aquesta visió. I no crec que canviï. ¿Que actualment és més evolucionat que fa uns anys? Sí, de la mateixa manera que ha evolucionat la resta del món. Però trobo a faltar un debat que plantegi on porta tota aquesta astracanada representada pel turisme de masses.


Per a qui? 

L’activitat turística no constitueix una activitat altruista, sinó que pretén obtenir un rendiment econòmic. Ara bé: a qui beneficia? A qui perjudica? L’economia que mou el sector turístic és de baixa qualitat social. Es basa en el “Més val això que res”. El senyor Miquel Puig ja va explicar en un article, aquí mateix, que els salaris derivats del turisme no arriben a cobrir la despesa social que generen. És a dir: com més empleats del sector turístic tinguem, més retallades de serveis públics s’hauran de fer. Podríem dir que és un sector que no paga el que costa mantenir-lo.
Observin que els països amb un pes excessiu del turisme en el seu PIB no són, en cap cas, països considerats rics o evolucionats. ¿Que el turisme serveix per sortir de les etapes primàries del subdesenvolupament? Cert. En aquests estadis inicials, qualsevol almoina és benvinguda -aquest va ser el cas d’Espanya-. Però no pot convertir-se en un dels pals de paller de l’economia d’un país. Dit això, sí que cal reconèixer que hi ha individus que es fan rics amb el turisme. En el cas concret nostre, no sembla que haver esdevingut una “potència turística” (curiosa expressió) hagi servit per crear una indústria eficaç, amb cara i ulls. Els nostres empresaris de turisme són, salvant honroses excepcions, els hereus materials i culturals dels que al seu dia van muntar un hotel o un càmping sobre un terreny requalificat. O uns apartaments. Ah, i sempre subvencionats!
El cas de Barcelona és paradigmàtic. Tot sembla indicar que les cireres les remenen quatre. El president de Turisme de Barcelona és un hoteler (Gaspart). L’entitat pública del turisme barceloní presidida per un hoteler local. No els sembla fantàstic?!

Per què? 

Quan es critica el turisme, de seguida et salta algú dient que “és una activitat econòmica que comporta ingressos”. Esclar que també en comporta, per exemple, la prostitució -per cert, a la Jonquera han harmonitzat els dos sectors-. Vaig quedar sorprès quan tothom va saltar al coll dels promotors de plantar marihuana a Rasquera. Per què aquesta activitat econòmica és més criticable que el turisme? On són els límits? La meva apreciació és molt personal, però jo sempre he classificat el turisme com una mena de prostitució col·lectiva. Es venen els encants d’un territori que la naturalesa o els avantpassats han donat.
Durant anys el país ha posat tota mena d’impediments a la indústria, i ha afavorit el turisme. “No contamina”, diuen. Sorprenent. ¿No és contaminació, la destrossa salvatge comesa pels nostres municipis turístics? Sense parlar de la contaminació que representa la incomoditat quotidiana. Barcelona s’ha convertit en l’exemple més clar de la prostitució a què ràpidament pot arribar una ciutat que, fa uns anys, era perfectament agradable. Aleshores, quin és l’objectiu de tot plegat? ¿No els sembla terriblement estúpid sentir-se satisfet perquè uns visitants vénen uns dies i ens diuen que el que veuen els satisfà?
El més irritant, al meu entendre, és observar que tot plegat té lloc amb la col·laboració dels que governen. Un cas recent és la reglamentació d’horaris comercials, que s’ha adaptat a les necessitats del sector. Allò que els catalans havíem fixat durant decennis com a model de comerç local (no obrir els diumenges) ara es desmunta perquè li convé al sector turístic.
Futur qüestionat. Comencen a sovintejar articles i estudis internacionals sobre la insostenibilitat del turisme (des de la contaminació provocada pels avions, fins a la impossibilitat que tothom pugui accedir a determinats llocs ja saturats). Els barcelonins ja no poden gaudir dels seus espais quan volen (Parc Güell, Barri Gòtic, la Rambla, etc.) com havien fet sempre. I tot per mor d’uns milions de visitants que fan rics uns quants però que comprometen el futur de tots. Curiós. Defensem els ecosistemes naturals, però no els socioeconòmics humans. ¿Fins a quin nivell de destrucció del nostre entorn, de la nostra quotidianitat col·lectiva, hem d’arribar per adonar-nos que tot plegat és de bojos?

Comentaris