Precarietat cultural adjudicada

L’externalització dels serveis de personal als centres culturals públics consolida un model opac, de condicions laborals precàries i poc controlat per les administracions titulars dels equipaments.

@msolebes i @victoryus3 al núm. 389 de la DirectaSubscriu-t'hi!
L’entrada del sector privat als equipaments culturals és un patró que es reprodueix a molts centres públics o públics-privats d’arreu del territori, facilitat per les reformes de flexibilització del mercat de treball. L’objectiu és evitar qualsevol vinculació jurídica o laboral del personal treballador amb la institució dins la qual treballen. Les administracions públiques no imposen cap control ni avaluació en els contractes de serveis adjudicats a empreses de gestió cultural, de treball temporal o grans grups multiserveis, que, els últims anys, han ampliat la seva àrea de negoci entrant a les institucions culturals.



Un cas paradigmàtic d’aquest patró, que es repeteix a bona part dels equipaments de les grans ciutats, és el de Barcelona. A través de l’Institut de Cultura (ICUB), l’Ajuntament és present als patronats de les fundacions que gestionen equipaments com el Gran Teatre del Liceu o l’Auditori i museus com el CCCB, el MACBA, el Museu Picasso, el MNAC i les fundacions Miró i Tàpies. La política cultural del consistori ha anat evolucionant cap a un model de gestió i finançament públic-privat –el consorci– i cap a la creació d’un òrgan de decisió més opac –la fundació. “El model mixt de consorci i fundació facilita l’opacitat i dificulta saber qui pren les decisions i qui controla els comptes”, afirma Joaquim Rius Ulldemolins, extècnic superior del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i professor de sociologia i antropologia social a la Universitat de València.
Tot i els nomenaments de representants públics als equips directius de les fundacions, Rius afirma que “les condicions laborals del personal externalitzat de molts equipaments demostren que la presència d’aquests representants no garanteix unes mínimes condicions laborals”. Les empreses de serveis són les encarregades de negociar els convenis col·lectius, atorgar les categories professionals i els tipus de contractes i marcar els salaris.


Molts serveis –atenció al client, acomodació i informació, venda d’entrades i taquilla, gestió d’exposicions i de botiga o, en alguns casos, activitats educatives i visites guiades– dels grans centres de cultura de Barcelona estan en mans de quatre grans empreses. Dues d’elles, Magma Serveis Culturals i Ciut’Art Serveis Educatius, es dediquen exclusivament a la gestió d’equipaments culturals, tot i que, en el cas de Magma, alguns dels directius també administren una empresa de col·locació de personal, Ablex Outsourcing SL. Les altres dues, Manpower Group Solutions i Expertus, treballen a diversos sectors: Manpower ofereix personal temporal i Expertus gestiona serveis tècnics, de neteja o personal auxiliar.
En un context de retallades, en alguns casos, “s’han volgut reduir costos amb empreses multiserveis, dedicades a altres sectors, sense experiència en la gestió cultural i que no tenen en compte la funció social d’aquell equipament”, afirma Rius. La gestió externalitzada, defensa, “pot ser eficient si es planteja, per exemple, de manera associativa”, com en el cas de l’Ateneu Popular de Nou Barris o del Centre Tradicionàrius.
Males pràctiques sense conseqüències
El cas de Magma Cultura posa de manifest que les pràctiques abusives comeses al sector privat no suposen cap impediment a l’hora d’adjudicar-se concursos d’institucions públiques-privades. L’import de l’adjudicació dels serveis d’atenció al client del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a aquesta empresa qüestiona, a més, la incapacitat financera del sector públic per invertir en cultura i els criteris emprats a l’hora de seleccionar una empresa o una altra per gestionar i dissenyar plans d’acció del patrimoni cultural.
El 2014, el MNAC va adjudicar sis contractes per valor de més de set milions d’euros per cobrir diversos serveis del museu. Magma Cultura, l’empresa presidida per Artur Duart –germà del president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart–, es va adjudicar un contracte d’atenció al públic fins al 2016 per valor de cinc milions d’euros. L’empresa va ser seleccionada un any després de protagonitzar un conflicte laboral amb les treballadores del centre Cosmo Caixa de l’Obra Social La Caixa. El problema es va haver de resoldre amb un procés de mediació al Tribunal Laboral de
Catalunya, davant la negativa de Magma de mantenir tots els contractes i asseure’s a la taula de negociació.

Entre la clientela de Magma Cultura, també hi figuren ens públics o privats amb fortes vinculacions polítiques, sobretot amb l’ara trencada federació de CiU. L’empresa gestiona els serveis del Parlament de Catalunya i el Caixa Fòrum, de l’Obra Social La Caixa, a les quatre capitals de província catalanes. L’Obra Social La Caixa, tot i ser una institució privada, compta amb l’exconseller de la Generalitat i diputat de CDC Francesc Homs i Ferret i amb Salvador Alemany Mas, president d’Abertis i del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) de la Generalitat de Catalunya, entre els membres del seu patronat. El CAREC, que assessora l’equip de govern en matèria econòmica, defensa la contractació temporal com a “mesura per reduir l’atur”. 

L’antiga cooperativa Ciut’Art, avui una societat limitada, també gestiona equipaments públics, com la Virreina, i consorcis, com el MACBA. I ho fa, també, malgrat tenir un historial amb casos de males pràctiques empresarials en el sector privat. L’any 2004, una sentència judicial reconeixia acomiadaments improcedents de gran part del personal de la Fundació Catalunya-La Pedrera i denúncies d’irregularitats a l’hora de redactar contractes. Tot i així, fa poques setmanes, en fer-se pública la nova reestructuració del MACBA, s’ha tornat a evidenciar el poc control que existeix sobre el funcionament d’aquestes empreses. Tot i que l’administració pública guanya presència dins la fundació del museu, continua relegant les responsabilitats d’externalització en la gerència del museu sense imposar criteris de control de les subcontractacions, llevat que superin el 10% del pressupost.
Criteri econòmic
L’augment dels serveis externalitzats també ha propiciat l’arribada de més empreses, en pugna per adjudicar-se els contractes. Un exemple és la multinacional de treball temporal Manpower, que declara que un dels seus objectius és l’increment de “la productivitat dels seus clients” a través, entre altres mesures, de la “reducció de costos”. 
El personal de sala i acomodador de l’Auditori fa anys que intercala contractes del Grup Manpower i de Magma Cultura, enfrontades en una guerra de preus. L’octubre de 2014, una pugna entre les dues empreses per aconseguir la gestió del centre va provocar la baixada dràstica del preu final de l’adjudicació: de 455.000 a 274.000 euros. A l’hora d’acceptar l’oferta guanyadora de Manpower, la institució va tenir en compte el preu com a criteri de selecció. L’any 2010, l’adjudicació a Magma Cultura va ser per un import quasi el doble d’alt.
Desvinculació pública i privada
Paral·lelament a la implantació d’aquest model, s’han modificat les mesures de control i les condicions legals en matèria de contractació per donar més llibertat d’acció a les empreses. A partir de 2012, amb l’aprovació de la reforma laboral, empreses multiserveis com Expertus van constituir branques d’atenció al públic i de gestió de treball temporal. Les reformes en la legislació laboral han comportat oportunitats de negoci i això queda plasmat al seu conveniu col·lectiu: per “raons econòmiques, tècniques, organitzatives, descensos d’ocupació, consum i/o de producció”, l’empresa podrà modificar la jornada o els horaris de treball. Per damunt de qualsevol consideració qualitativa, en alguns equipaments públics, les condicions laborals depenen “de la comptabilitat de l’empresa, dels seus balanços i comptes de resultats”.
L’augment de la precarització també es fa palesa al mateix conveni, segons el qual, “per les característiques dels serveis que desenvolupa l’empresa, es podran establir horaris flexibles”. Expertus pot suspendre serveis durant quinze dies, durant els quals la treballadora “no tindrà obligació de prestar servei i l’empresa no tindrà obligació d’abonar salari”.
Aquest traspàs de responsabilitats no només ha estat una conseqüència de l’entrada del sector privat als equipaments culturals de la ciutat. El patró es reprodueix a molts dels centres exclusivament públics, com els diversos centres del Museu d’Història de Barcelona o les instal·lacions del mateix Ajuntament. Tot i això, el personal afectat pel conveni d’Expertus està obligat a “obeir única i exclusivament les ordres i instruccions emanades directament de la direcció d’Expertus Servicios de Atención al Público, Sociedad Anonima Unipersonal o de les persones designades per aquesta”.
Reproducció del model arreu del territori
Fora del consistori barceloní, un dels últims anuncis de licitació del portal de contractació pública de la Generalitat ofereix una adjudicació per la prestació de serveis “de visites guiades i tallers didàctics” d’alguns dels equipaments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACdPC), agrupats per lots. Aquest organisme dependent de la Generalitat va ser creat, en paraules de la mateixa institució, per “millorar la qualitat de les visites” i “agilitzar-ne la gestió.”
Entre els més de 25 equipaments, hi figuren el Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, la vil·la romana de Centelles, l’Arc de Berà, el castell i monestir d’Escornalbou, els monestirs de Santes Creus i de Santa Maria de Vallbona, el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya o els museus nacionals d’Arqueologia i d’Història. L’oferta recalca que “l’Agència podrà exigir en qualsevol moment a l’empresa adjudicatària que acrediti estar al corrent de les obligacions salarials i de la seguretat social del seu personal”. Però, entre les condicions per gestionar aquests serveis, es detalla que l’empresa es comprometrà a “supervisar la prestació del servei”, ja que “entre el personal empleat i l’ACdPC no hi haurà cap relació de dependència laboral ni administrativa” ni cap vinculació “amb cap del museus, jaciments i monuments on es presti el servei”.
La ciutat de les arts, les ciències i la subcontractació
El cas de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València (CAC) és un altre exemple de la complexitat existent a l’hora d’assenyalar responsabilitats en la gestió d’un gran equipament cultural i de l’aposta per la subcontractació de serveis per part de les institucions públiques. La societat pública que gestiona l’equipament, CACSA, està plena de càrrecs ocupats per representants de les institucions públiques. A través de CACSA, la Generalitat valenciana va destinar més de 1.000 milions d’euros al projecte. Entre els anys 2013 i 2014, va treure a concurs part de la gestió del complex durant quinze anys amb l’argument que hi havia problemes de dèficit públic. 
L’oposició va denunciar, aleshores, la possible existència de “criteris subjectius” i “inconfessables” a l’hora d’adjudicar aquests serveis i de negociar condicions avantatjoses pel sector privat que dificultaven el control de la gestió i la contractació. Durant tot el procés, el govern valencià es va negar a fer públiques les seves converses amb la consultora privada Deloitte, una de les grans auditores mundials, a qui va demanar assessorament sobre el procés d’externalització. Deloitte també ha guanyat protagonisme a Catalunya els últims anys. Des de l’arribada d’Artur Mas al poder i després de contractar un dels col·laboradors més propers al president, David Madí, com a directiu, la consultora ha multiplicat els contractes establerts amb el govern català, fet que li ha permès triplicar els seus ingressos.
Professionals del sector es mobilitzen 
Les acomodadores de l’Auditori de Barcelona van iniciar una vaga indefinida el 30 d’abril d’enguany. La precarietat salarial, la disminució de les hores mínimes del servei i l’acomiadament d’una companya van impulsar la plantilla a fer el pas. El mes següent, el personal de sala del Liceu es va unir a la mobilització. Finalment, després de setmanes de piquets i accions i després que l’Auditori es veiés obligat a tancar les portes davant la prohibició judicial de substituir al personal en vaga, es va tancar un acord que establia unes millores considerables de les condicions laborals. Amb tot, no es va aconseguir la reivindicació principal: la contractació directa com a personal públic dels centres.
La vaga conjunta de l’Auditori i el Liceu ha estat una lluita en què s’han emmirallat moltes treballadores contractades per empreses que gestionen equipaments públics. Es denuncia que els abusos i la vulneració de drets laborals s’han convertit en habituals al sector. A Barcelona, la precarietat es repeteix a ofertes culturals de tota mena com les del Museu Picasso, el MACBA, el Parc Güell, la Sagrada Família, el Palau Sant Jordi i molts altres. En la majoria dels casos, les persones que ens expliquen la seva situació prefereixen mantenir l’anonimat per evitar represàlies.
Quatre empreses de treball temporal es reparteixen el pastís dels serveis culturals / Anna Torner

Les irregularitats i, sovint, il·legalitats que cometen les empreses subcontractades (les més destacades són Manpower, Magma Cultura, Expertus, Ciut’Art i Lavola) són molt conegudes dins el sector. El contracte estrella és el d’obra i servei, d’una durada curta o molt curta i que es va renovant durant anys, tot i que les treballadores cobreixen tasques permanents als centres, que requeririen d’una contractació fixa. En moltes ocasions, les empreses donen d’alta i de baixa la treballadora el mateix dia. En el millor dels casos, s’utilitza la modalitat fixa-discontínua i les contractades són donades de baixa durant uns mesos al final de cada temporada.
Una altra pràctica irregular que es repeteix és la demanda de flexibilitat. Una antiga treballadora de Lavola afirma: “Vaig treballar durant vuit mesos en una posició de reforç. Em donaven un quadrant d’hores orientatiu, però, cada dia a partir de les vuit del matí, em trucaven i havia d’estar disponible per anar a qualsevol dels centres que gestionava l’empresa a qualsevol hora. Un dia vaig dir que no hi podia anar i ja no em van tornar a contractar més”. També es demanen hores extres contínuament –de vegades sense retribuir-les– i treballar caps de setmana, en molts casos sense cobrar el plus dels dies festius.
D’altra banda, molts centres cometen fraus en la nòmina. “Et treuen quantitats petites, 20 o 30 euros, la quantitat justa perquè no surti a compte denunciar-ho”, afirma una extreballadora d’un centre cultural gestionat per Magma Cultura. “Quan reclames, la teva queixa es dilueix entre el conjunt de càrrecs intermedis, és a dir, coordinadores i caps d’equip”. En alguns centres gestionats per Ciut’Art, les treballadores denuncien que hi ha clàusules del conveni, com el plus de formació o de responsabilitat, que no es paguen.
Fa només unes setmanes, una quinzena de treballadores de diversos equipaments culturals de la capital catalana va fer una primera reunió per posar en comú les seves situacions laborals precàries. La vaga de l’Auditori i el Liceu i, també, la victòria electoral de Barcelona en Comú –que recull la dignificació del treball cultural i el compromís d’aplicar un segell de qualitat en la contractació pública al seu programa– han donat certes esperances a un grup humà que encara està construint una consciència col·lectiva de sector. “Tot està molt verd encara”, reconeix un dels treballadors que va participar a la reunió. “Crec que, en un primer moment, ens hem d’organitzar cadascú al seu centre de la millor manera possible i continuar teixint aliances amb altres centres. Volem aconseguir un compromís de l’Ajuntament per dignificar la nostra feina, però tinc clar que la mobilització i la lluita al carrer ha de ser el principal camí”, afegeix.

Comentaris