Notes sobre la cultura en temps de transformació

Des del moment en què la cultura es converteix només en marca i propaganda, el sistema cultural en el seu conjunt es troba absorbit per una dinàmica econòmica que a poc a poc altera la seva missió il·lustrada i educadora fins a convertir-la, sobretot, en màquina de producció.

Més enllà del tòpic idealista que circumscriu el concepte de cultura exclusivament amb les clàssiques belles arts, la cultura també és tot allò que ens constitueix com a ciutadans, la llengua que parlem, la manera en la qual ens vestim, com establim les nostres relacions de gènere, els usos i costums ordinaris i extraordinaris de la vida quotidiana, les celebracions populars, els mites, narracions, expressions, formes, etc.

Santiago Eraso @santiagoeraso | Diagonal


Parafrasejant al director de cinema Jean Luc Godard, quan diu que cada plànol és una qüestió ètica i, per tant, implica una responsabilitat política, també ho és què i de quina manera mengem, com i on comprem el que vestim, les pel·lícules i llibres que veiem i llegim, a què dediquem el nostre temps lliure. En fi, tot aquests gestos “culturals“ formen part d’una cadena de compromisos, o l’absència d’ells, que afecta al nostre entorn proper, però també al món comú que habitem. Per això prefereixo parlar de cultura ecològica, ja que afecta a la sostenibilitat del nostre hàbitat, i de cultura educadora perquè té a veure amb la formació permanent de totes les persones, en qualsevol lloc del planeta i al llarg de tota la seva vida.

Quan, preocupada per l’efecte del pas del temps i la proximitat de la mort, l’escriptora Simone de Beauvoir, va publicar en 1970 el seu llibre La vellesa, ja havia complert seixanta-dos anys –els mateixos que tenia Ciceró quan l’any 44 a.d.c va escriure De senectute–. Havien passat 21 des de l’aparició de la seva obra més polèmica però de més èxit, "El Segon Sexe", obra fonamental per comprendre la concepció igualitària dels éssers humans, segons la qual la diferència de sexes no altera la seva radical paritat.

Per a aquesta lluitadora de la igualtat la vellesa és un procés individual que sempre es viu en un context i en una sociabilitat determinada i, afegiria, està també determinada pel procés de modernització complexa capitalista. No és el mateix ser un home ancià que una dona anciana, no és el mateix tenir recursos econòmics o no tenir-los, tenir o no tenir accés art i a la cultura. Aquest axioma pot també aplicar-se a qualsevol altra franja d’edat. L’accés als sabers o la implicació social que puguem demanar als subjectes subalterns i sectors marginalitzats de la societat està determinada per la seva condició social –allò que sense vergonya es denominava com a “condició de classe”–. Així doncs, no és el mateix per a la filla d’una emigrant llatinoamericana, soltera i amb treball precari, que per al fill d’un magnat de la banca.

Per tant, si partim d’aquest determinisme social i econòmic que ens situa al centre dels processos d’acumulació capitalista, en principi, no és possible conformar-se amb reclamar “una política de la vellesa”, “altres polítiques culturals o mediambientals” perquè tot el sistema és el que està en joc i la reivindicació no pot sinó ser radical: canviar la vida, per tant també canviar de vida.
Al llarg d’aquests segles, la clàssica i idealista concepció il·lustrada, que considera que la cultura i art han de formar part dels drets socials de totes les persones, ha estat seriosament afectada per greus desajustaments estructurals de classe, gènere i raça. I després de la irrupció violenta del capitalisme financer postindustrial, el concepte de cultura ha estat travessat de ple per la pulsió de consum o, millor dit, el consumisme, exacerbació del consum conseqüent (diferència exposada per l’antropòleg i sociòleg Néstor García Canclini en el seu llibre Consumidores y ciudadanos). A més, aquest capitalisme tardà – tal com els primers teòrics de l’Escola de Frankfurt (*Horkheimer, Adorn o Marcuse) van començar a assenyalar– organitza el mercat utilitzant la col·laboració còmplice dels estats com un més dels seus mecanismes d’acumulació.

Per tant, podríem afirmar que, d’aquell idealista paradigma humanista, mai aconseguit, hem passat a un altre els amos i senyors del qual són, d’una banda, el mercat que ha transformat tota la nostra vida en capital i, per un altre, l’estat col·laborador que a més els concep com una eina de governamentalització i, en massa ocasions, també propaganda partidista o instrument per a l’exacerbada construcció identitària.

L’exemple més revelador d’aquesta confluència d’interessos ho representen les polítiques espectaculars de les ciutats-marca. Des de Bilbao, Madrid o Màlaga fins a Dubai o Xangai, competeixen per atreure masses de turistes i capital financer, la qual cosa els situa en una aferrissada lluita interurbana amb estratègies de competició, en lloc d’incentivar la lògica contrària de la col·laboració. Des del moment en què la cultura es converteix només en marca i propaganda, el sistema cultural en el seu conjunt es troba absorbit per una dinàmica econòmica que a poc a poc altera la seva missió il·lustrada i educadora fins a convertir-ho, sobretot, en màquina de producció. Precisament el gran assoliment del capitalisme cultural és haver transformat de dalt a baix el paradigma de la inutilitat de la qual parla Nuncio Ordine en el seu últim llibre La utilitat de l’inútil. Manifest. La música, la literatura, l’art, les biblioteques, els arxius, els museus, l’arqueologia, etc. són totes coses que es consideren útils perquè produeixen benefici. S’han convertit estrictament en mercaderia i es mesuren pel seu valor de canvi.

És a dir, encara estem molt lluny d’aconseguir el mite humanista de la cultura i l’educació com a drets socials per tots i totes en qualsevol lloc del món. Per tant, la seva consecució segueix formant part de les lluites que es dirimeixen en el camp de batalla de les relacions de poder internacionals. No hi ha dubte, la cultura també és un camp de batalla, on es dirimeixen interessos molt contraposats.

Per això, crec que per a la nova política cultural és absolutament necessari retornar a les institucions culturals el seu primigeni sentit comunal i posar al centre el valor d’ús de tots els seus recursos públics. Enfront dels processos de “mercantilització” –la cultura solament com a consum– i la còmplice “governamentalització” –la cultura com a instrument partidista de govern i aparell identitari– es tractaria d’obrir llits a altres polítiques que possibilitessin recuperar el seu sentit social i participatiu.

Podem optar per una cultura de valors socials, ecològica i vinculada, sobretot, a la seva potència educativa i transformadora; una cultura que ens constitueix, d’una banda, però que també ens convida a instituir noves formes, expressions i per tant transformar el món on vivim. La poeta i activista, d’origen del Carib –nascuda a Jamaica i criada a Harlem, Nova York– June Jordan, morta l’any 2002, es preguntava sobre qui és poeta amb aquestes belles paraules: “perquè qui és poeta sinó aquell que s’obstina a rebutjar la propaganda que adoctrina sobre el bell i veritablement rar, per conèixer sense mediació què és el bell i el rar: qui sinó aquell que atén amb tots els sentits, especialment el de l’escolta, rigorosament orientats a detectar la falsedat i insuficiència de les frases fetes on s’acomoden les idees preconcebudes amb què construïm el món; qui sinó aquell que ha après a estimar immers en la violència i encara així és capaç de dir el seu amor; qui, si no, pot ser anomenat poeta”.

També, anys abans, George Bataille, per a aquesta “fabricació” dels valors col·lectius, que denominem, de forma genèrica, justament “cultura”, va proposar l’aplicació concreta d’una “política cultural” que només pot dur-se a terme si es “denuncia”, diu, el mateix equívoc de la cultura com una unitat abstracta i idealista. La cultura, va dir, ha de ser inapropiable quan no pot ser, en realitat, objecte de cap usurpació i instrumentalització particular, bé sigui de l’Estat paternalista, de la indústria i el mercat o de la identitat patrimonial.

Escapar d’aquestes dominacions, Bataille li dóna el nom de subversió, en el seu sentit literal, a saber: una inversió dels valors. Ni patriòtica (pàtria), ni paternalista (pare), ni propietària (patró) i que lamentablement a més, en massa ocasions, es fonamenta en models de gestió cultural tutelars, autoritaris i burocràtics; aparells de poder i “funcionament” que impedeixen la correcta mediació institucional democràtica entre els administradors dels recursos públics i la societat civil creativa; incapaços d’aplicar de forma radical el principi de subsidiaritat que garanteixi l’autonomia dels creadors. No hi ha res pitjor per a la llibertat i el desenvolupament de la creació que l’Estat cultural burocratitzat, controlador o al servei d’interessos particulars i partidistes o al servei dels interessos econòmics de les grans indústries.

En àmbits més propers, en el nostre propi context, encara que l’anàlisi sobre les polítiques culturals que pretenem estigui també travessat per aquestes mateixes condicions materials que determinen la seva dependència del capital i de la seva instrumentalització governamental, és evident que es poden plantejar moltes i variades estratègies renovadores. Unes més o menys complaents amb l’estat de les coses i altres més revolucionàries que tractin d’aplicar canvis des de l’arrel. En aquest procés de transformació, la relació de forces polítiques, institucionals i socials determinarà els nivells d’innovació. Per això és imprescindible comptar amb la participació activa de tota la potència crítica que s’ha generat en els temps post 15M. Gran part dels diagnòstics i alguna de les mesures que es poden aplicar han estat discutides i proposades també en els diferents grups de treball que s’han constituït en l’últim procés municipalista.

Per tant, es tractaria d’activar un nou equilibri econòmic i social en el nostre ecosistema cultural:

- Entre un model governamentalista, basat en l’autoritarisme tecnoburocràtic i el foment de la interacció autònoma dels agents amb una administració pública capaç de posar-se al servei i en benefici dels agents creadors, mediacions socials, cooperatives de treball, xarxes de producció independent. L’administració podria cedir l’ús d’espais de titularitat pública per a la creació de centres socio-culturals autogestionats. Un sistema cultural que afecti molt més als ecosistemes i xarxes micro, més des de i per a les xarxes ciutadanes, creadors, agents i petites i mitjanes empreses intermediàries i menys des de la maquinés funcionarial de l’Estat o els lobbies de la gran indústria de l’oci i l’entreteniment.

- Entre centre i perifèria, molta menys centralització i més localització. Es tracta de treballar molt millor en centres de proximitat perquè, per exemple, l’excel·lència generada en els equipaments emblemàtics de les ciutats, no sigui exclusiva i es desplaça també als centres culturals dels barris. Per tant, una cultura que impulsi el desenvolupament de projectes de participació comunitària i veïnal, dirigida a la creació d’una ‘cultura de la participació’ arrelada en el local, des de l’apoderament social del teixit comunitari i sectors socials exclosos.

- Entre els grans i petits equipaments pensem molt més a sostenir i fomentar les xarxes, projectes, espais on prevalguin la cooperació, el bé comú i l’interès general, sense menyscapte de l’adequat manteniment del conjunt del patrimoni.

- Entre una cultura per a les “grans estrelles” de la indústria amb alts catxés i la immensa majoria de treballadors de l’art i la cultura que han vist precaritzada la seva vida professional fins a extrems, moltes vegades, insospitats. És a dir, repensar la cadena de valor dels béns culturals per prioritzar els drets laborals ordinaris dels treballadors culturals. No és possible que el sistema cultural públic mantingui la seva estructura econòmica, com si els últims deu anys no hagués passat res, alhora que redueix a nivells mai vistos el treball dels creadors i les seves mediacions

- Entre la cultura entesa com un privilegi per determinades elits i una altra que pugui estar també a l’abast de les persones menys afavorides. Una cultura que contribueixi, per tant, a ampliar els drets socials de la majoria social i no el capritx i el luxe de les classes privilegiades.

- Entre les clàssiques polítiques per a les belles arts i altres més transversals que superin el sectarisme i que s’insereix en la construcció social, és a dir, pensada des de la complementarietat i la cooperació interdisciplinària, des de la convergència entre art, cultura, educació, urbanisme, benestar social, lluita per la igualtat i el medi ambient, etc.

- Entre la cultura espectacular i monumental, i aquelles pràctiques on la gent és molt més actor de les seves pròpies experiències (actor no solament voyeur), un model cultural ecopolític, compromès amb les futures generacions, amb menys consum i més implicació ciutadana (millor agent productor actiu que mer consumidor passiu). Menys esdeveniments grandiloqüents i més inversió en projectes que treballen a mitjà i llarg termini. Millor cent concerts per a cent, cinc-centes o mil persones en barris, que deu per a deu mil en grans estadis o descampats perifèrics.

- Entre una política cultural que inverteixi molt menys en noves infraestructures monumentals i més en petits i mitjans equipaments i que tingui en compte els nous espais relacionals generats en el marc de l’avanç de les últimes tecnologies de la comunicació (Internet, mitjans telemàtics de comunicació, etc.), afavorint la implicació activa i compromesa de la ciutadania.

- Entre una política cultural que cedeixi el protagonisme al mercat i al consum i una altra que incentiva molt més processos educatius vinculats al coneixement, la formació contínua i l’experiència al llarg de tota la vida; que accentuï, sobretot, la participació de les generacions esdevenidores com a classe emergent, infància i joventut, subjectes actius i responsables d’un futur per venir i que integri la creixent diversitat ciutadana, cultural, religiosa, de gènere, lingüística, entenent-la com una oportunitat i no com una amenaça. És a dir, molt més a favor de pràctiques educadores antipatriarcals, antiracistes i anticlassistes.

En definitiva, enfront de la política que aposta per una cultura controlada pels aparells de l’Estat, però massa vegades al servei d’interessos particulars i partidistes, o per les ciutats marca al servei exclusiu del consum, el dret a la ciutat, que de forma encertada va definir Henri Lefebvre, implica una concepció molt més democràtica de la cultura en el marc d’una economia social que permeti la participació i implicació ciutadana en la seva gestió i que posi el ben comú al centre dels seus objectius.

Hauríem de començar a pensar el sistema cultural com una possibilitat de desenvolupar el ben comú: corresponsabilitat de l’administració pública entre interès públic (mediació professional, infraestructures, redistribució de recursos) i capacitat ciutadana per autogestionar, en la mesura que sigui possible, els mitjans que són de tots, a partir de moviments que exigeixin una major participació democràtica i no a l’inrevés, despolititzant la potència de la cultura i l’art.

“Canviar la vida”, és aquest tal vegada el sentit últim i definitiu de l’obra de Beauvoir? Tal vegada sigui aquest el sentit del feminisme, com a avantguarda de la re/evolució social i cultural? Com ens recorda Silvia Federici, una altra imprescindible pensadora radical contemporània, en el seu llibre Calibán y la Bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria, tota transformació de les condicions de vida suposa una revolta contra la dimensió racista i sexista del disciplinament que el capital ha imposat durant segles sobre els cossos. En definitiva, aquest canvi de vida que propugna el feminisme, hauría de tenir com a objectiu aconseguir la construcció de formes de reproducció col·lectives i una redistribució de la riquesa social a favor de la cura de totes les persones, incloses les majors, discapacitades i qualsevol vida suspesa de la mateixa humanitat i expulsada de la protecció política i de la llei.

Comentaris