Els béns comuns, segles de resistència contra lleis i mesures polítiques de privatització

bens-comunals-caosaleraReportatge a la Directa 386 (del 2/6 al 15/6 de 2015), pàgines 3-7, a la secció Estirant del fil. A la web han penjat una versió reduïda, aquí el compartim sencer. Escrit per Cristal Alaejos (realitzadora del documental Stop al expolio de los bienes comunales), Oriol Matadepera, David Algarra (autor del llibre, encara no publicat, El comú català. La història dels que no surten a la història), Dani Font i Paula Duran. Sobre els béns comunals, la seva existència als Països Catalans i la història d’espoli d’aquests.

Elinor Ostrom va guanyar el Nobel d’Economia afirmant que els recursos comuns són gestionats de manera més satisfactòria per qui els utilitza que no pas pels estats o les empreses privades, perquè les usuàries decideixen la racionalització de l’aprofitament. Cal dir que aquest ús del bé comú sempre està sotmès a les normes que decideix el comú d’un lloc, consell, assemblea o junta veïnal.
El comunal, subsistència i sostenibilitat davant la propietat privada
A la vella Europa, al centre de cada aldea, hi havia un teix, un om, un roure o una morera al voltant de la qual es reunia el veinat. L’espai que el circumdava servia per prendre decisions, fer la llei i la justícia o celebrar rituals, festes i altres esdeveniments. Aquests arbre era venerat com un veritable santuari, com l’ànima i la representació del territori: des d’allà, les habitants planificaven la vida de cada comunitat en assemblea. Els pactes, tractes i acords de certa rellevància se segellaven al peu d’arbres testimonis, que fins i tot servien per enterrar persones mortes. A l’edat mitjana, el consell general o l’assemblea general veïnal se solien anunciar -en funció del lloc- a toc de campana o fent sonar un corn o algun altre instrument de vent. La gent també es podia reunir al costat o dins de l’església, a la plaça del poble, al pati del castell o a l’era d’algun mas.
La història l’escriu qui guanya i té el poder, però aquesta història d’autogovern és fonamentalment oral i en tenim poca constància documental, com del dret consuetudinari (costums i usos) que representava aquest sistema. Sobreviuen, doncs, com a memòria col·lectiva, centenars d’arbres que donen fe d’una cultura que s’esvaeix com el pi de Can Torres, sota el qual les poblacions dels actuals municipis de Parets, Mollet i Gallecs feien les seves assemblees abans de 1900.
La participació i la implicació de la població en els afers quotidians i la gestió d’aquells béns dels quals es beneficiava tota la comunitat respon a una cosmovisió forjada segle rere segle. En una societat agrària, a través d’aquests béns usufructuaris, es desenvolupen arrels que faciliten les relacions socials i productives de la comunitat i, alhora, blinden la independència respecte dels poders exteriors. Els consells i els béns comunals estructuraven una societat en què el dret d’aprofitament col·lectiu estava per sobre de l’individu i la propietat privada, que no era el principal dret que calia protegir i era substituïda per la subsistència del veïnat i la sostenibilitat dels recursos.
Què són els béns comunals?
Les terres comunals són els béns col·lectius més coneguts perquè han arribat fins a l’actualitat. Tanmateix, les produccions cerealistes, hortícoles o ramaderes, així com les aigües, els erms, les salines o la caça, eren igual d’importants com a mitjans de producció vitals en mans del veïnat. Molins, forns, ferreries, fargues o recs comunals complementaven aquest quadre d’infraestructures comunals a fi que fossin usufructuades pel veïnat sota la supervisió de cada consell, que regulava la temporalitat i la tipologia dels treballs al voltant de l’activitat rural i dels cicles agrícoles. La gestió d’aquests recursos justificava la reunió del comú, que determinava els drets d’aprofitament per a les necessitats de cada casa i prohibia el lucre o la comercialització. Això últim denota la inexistència de la propietat privada absoluta i, en el seu lloc, la primacia dels drts de propietat compartits.
Actualment, una part important de les comunitats camperoles de la península Ibèrica mantenen, fins i tot des d’un altre marc jurídic legal (a través de les entitats locals menors; a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), la tradició dels consells i els béns comunals com a norma aplicada a la vida quotidiana i el funcionament veïnal. Aquest fet evidencia el fort arrelament d’aquestes pautes i formes de comportament socials. Per a una comunitat agrària, aquest no és un tema menor: la col·lectivització de l’aigua i de les pastures, el repartiment de lots de terra o l’aprofitament dels boscos determinen la seva subsistència. L’interès col·lectiu està per sobre de l’individual. L’individu, com a part del veïnat, es deu a la comunitat i la seva activitat productiva només es pot reproduir i desenvolupar en el seu si, des del consens mutu i a través del consell.
Forests, juntes veïnals i consells als Països Catalans
Segons l’Associació d’Entitats Locals Propietàries Forestals de Catalunya (Elfocat), avui dia, el 61% de la superfície de Catalunya és de tipus forestal -prats, matollars, boscos, roquissars i erms naturals. El 23% d’aquestes 450.000 hectàrees són públiques i, d’aquestes, el 85% han estat declarades d’utilitat pública i, majoritàriament, són propietat d’entitats locals. És en aquests terrenys on es concentren la majoria de comunals.
Trenta comarques compten amb aquests béns. L’Alt Pirineu i l’Aran concentren el 75% de la superfície forestal pública de Catalunya; diferents estimacins calculen que més del 90% de la Val d’Aran és propietat comunal. També hi ha una proporció important de boscos públics al massís dels Ports de Tortosa i al llindar del mar, com la duna litoral, a l’Escala, la muntanya de Portbou o d’altres espais ubicats als Aiguamolls de l’Empordà.
L’historiador Juaquín Costa afirmava, a mitjan del segle xix, que «a nombroses poblacions del Principat català tot el terme era comunal, sense més excepció que les cases i els horts o tancats annexos; per exemple, al Pirineu català: Pardines, Ogassa, Surroca, Molló, Queralbs, Planés, Tossa i altres». D’altra banda, hi ha un nombre desconegut de comunal en mans de societats i comunitats veïnals, sobretot als Pirineus. Segons diverses fonts, un mínim de quaranta forests privades encara conserven aquest caràcter.
Entitats locals menors allunyades del consell
Les diverses federacions d’entitats locals menors de l’Estat espanyol comptabilitzen més de 3.700 juntes veïnals i més de 1.000 consells: reunions amb dret a participar, des d’on es prenen i s’aproven mesures per resoldre la gestió del patrimoni comunal. Els beneficis obtinguts reverteixen en la comunitat i financen la reparació de camins, preses, regalims, ponts, fonts o molins. Als Països Catalans, existeixen 73 entitats locals menors (65 a Catalunya, set al País Valencià i una a les Illes Balears) que podrien funcionar legalment com a consells. La llei possibilita que les decisions es prenguin de manera assembleària entre el veïnat i que aquest gestioni els béns comunals per obtenir un bon aprofitament col·lectiu. La realitat és que, a aquest model tan bucòlic, tan sols s’hi apropen alguns pobles dels Pirineus, ja que també trobem entitats locals menors com les barcelonines Valldoreix (8.200 habitants) o Bellaterra (3.500 habitants), que tenen ben poc a veure amb un model de vida de subsistència agrària: responen, en especial Bellaterra, a una lògica moderna del segle XX lligada a la construcció de segones residències per a una elit social.
Malgrat els beneficis d’una gestió directa d’allò quotidià, les assemblees veïnals s’han anat abandonant. El govern de Sant Jaume de Frontanyà s’exercia per consell obert fins que, el 2011, va abandonar aquest sistema; el mateix va fer Granera i altres municipis que refusen aquest règim, tant per la comoditat de gestionar els afers municipals des d’unes oficines com per la manca d’implicació ciutadana.
L’organització comunal requereix una acció conjunta i un compromís veïnal. Per a moltes entitats, és la garantia de pervivència d’un model rural basat en l’autogestió. La legislació actual prohibeix la constitució de noves juntes veïnals, però no prohibeix la constitució de nous consells oberts, ja que, constitucionalment, aquesta institució està garantida i protegida pel legislador, concretament, pel règim històric i el règim foral. Així doncs, la legislació permet la creació de novo de consells oberts en entitats que històricament l’han mantingut fins als nostres dies.
En aquest sentit, la campanya estatal Stop Expolio, que defensa els béns comunals i pretén visibilitzar els problemes de la despoblació i les desigualtats privatives derivades de l’anomenada llei Montoro –de racionalització i sostenibilitat de l’administració local–, vol contribuir a la formació de nous consells oberts a l’entorn rural. Stop Expolio considera que «el que està en joc és la supervivència dels últims pobles amb una economia basada en l’autogestió dels seus béns, sense dependre de cap sistema exterior i al marge dels ajuntaments, usualment connectats als diferents colors polítics».
Illes enmig d’un territori privatitzat
Vestigis del comunal als Pirineus
El despoblament rural i un model econòmic allunyat del camp fan que el comunal ja no sigui un lloc de pastura a l’entitat municipal descentralitzada (EMD) de Gerb. Un pagès de la zona recorda: «Abans, hi havia quatre ramats que es barallaven pel comunal. Ara tothom té estufes de gas i no va al bosc a buscar llenya». A part dels camps i els prats abandonats, un exemple molt clar és la llenya. Abans, cada casa cobria les seves necessitats del comunal; avui dia, molts municipis i EMD subhasten lots dels boscos comunals per cobrir despeses en altres serveis.
Malgrat aquest allunyament, segons una investigació de Ramon Galindo Caldés, l’organització comunal ja existia, abans de ser EMD, a Ainet de Besan, Araós, Àreu, Arestui, Baiasca i Montenartró. Al municipi de Vall de Cardós, existeixen vuit assemblees del comú dels veïns: estan integrades per un major d’edat que cada casa designi i celebren dues sessions anuals. Galindo també ha trobat reglaments respecte als comunals a Isil i Alòs i Rocallaura; i altres normes a Arestui.
El president de Baiasca, Jordi Fillet, explica a la DIRECTA que l’EMD compta amb una ordenança de comunals de 1954 que cal renovar perquè, entre els requisits per gaudir de l’aprofitament, s’han de tenir uns mínims de caps de bestiar, així com la llar de foc encesa uns dies a l’any. «Els ingressos derivats de la caça, la pastura i la llenya són una part important del pressupost de l’EMD, però les feines del comú ja s’han perdut: ara hi ha adjudicacions».
La presidenta de l’EMD d’Isil i Alòs, Sofia Isus, explica que estan en tràmits de convertir-se legalment en consell obert. Els darrers quatre anys, la cinquantena de veïnes es reuneixen, cada mes, per decidir, a través de la votació directa, la gestió de tot allò que és competència de l’EMD i l’aprofitament de les 13.000 hectàrees de béns comunals que implica la caça, la gestió forestal i les pastures.
Cap consell obert a Girona
A Girona, trobem una vuitantena de forests d’utilitat pública a l’Alt i el Baix Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, moltes de les quals incorporen les paraules comunal i emprius (drets d’aprofitament dels béns comunals) als seus noms. A Salt, trobem les Hortes dels Comuns, un espai agrícola de regadiu que, tot i estar travessat per l’autopista, el gasoducte i una reserva de sòl pel TGV, ha estat marcat pel seu ús comunal des que, l’any 1499, va ser atorgat al poble de Salt mitjançant un privilegi reial. Segons la investigació d’Elena Masó, aquestes terres són dividides en petites parcel·les i repartides entre la població. Durant la desamortització de Madoz, l’any 1862, les deveses del poble es van posar a subhasta i la comunitat pagesa es va cohesionar per evitar que l’Estat se les quedés. Van escollir un comprador que participés en la subhasta i van reunir el capital necessari. Després de comprar les deveses, 132 pagesos de Salt van signar un conveni privat davant de notari per parcel·lar-les.
Un model extingit a les Balears
La Carta de Franquesa del Regne de Mallorca reconeixia el dret de les pobladores de les illes al lliure aprofitament dels productes dels boscos, de la caça i de la pesca. A Mallorca, la majoria de terres comunals foren alienades durant les successives desamortitzacions del segle XIX. Tanmateix, alguns pobles conservaren part d’aquestes terres, que actualment són de propietat municipal a Llorito o Fornalutx.
Malgrat que el topònim comuna apareix en una vintena de municipis de Mallorca, hi ha ben poques muntanyes comunals: Sa Comuna de Bunyola (que és l’única entitat municipal descentralitzada de les illes) n’és un exemple. Històricament, hi havia una subhasta entre la població pels aprofitaments forestals, la caça i les pastures; actualment, només es fa amb la caça.
Muntanyes en desús al País Valencià
Als territoris del País Valencià, existeixen pocs terrenys muntanyosos que constitueixen béns comunals. La Societat de Monts de Gestalgar (comarca valenciana dels Serrans) celebrava , l’any passat, el seu 125è aniversari baix el lema Un projecte al servei d’un poble. Al segle XIX, prèviament a la subhasta pública dels seus terrenys, la persona que va adquirir les propietats ja s’havia compromès a cedir tots els drets d’ús i propietat al comú del veïnat. Els béns van passar a formar part de l’Inventari de Béns Municipals i a inscriure’s en el Registre de la Propietat com a monts del comú.
La Comissió de Drets Senyorials Redimits de Picassent va ser fundada pel veïnat d’aquest municipi l’any 1858 i segueix vigent avui dia. Els béns terrenals d’aquesta zona, situada a l’Horta Sud de València, eren propietat del marqués de Dos Aigües. Després de la subhasta pública, l’aristòcrata va cedir la majoria dels drets de les seues propietats a l’ús comunal del veïnat de Picassent, amb el requisit que li fos abonada una quantitat econòmica.
El Pereroles va ser un dels boscos inscrits per l’Ajuntament de Morella com un bé comunal per excloure’l de la desamortització. Ara per ara, aquest bosc ha sigut declarat paratge natural municipal, incentivat únicament pel turisme paisatgístic. Les úniques demandes presentades pel govern de Morella han anat dirigides a la gestió dels boscos des dels ajuntaments, per aprofitar la biomassa baix el pretext de fer un bon manteniment de les terres.
Dels contractes emfitèutics a la llei Montoro
L’espoli dels comunals catalans va ser un procés de segles que no va ser lineal ni homogeni i va partir retrocessos i avanços. El segle xviii marca un abans i un després. Fins aquell moment, l’agressió als comunals procedia de diversos factors, com ara l’individualisme, que es va anar ficant en la ment d’alguns senyors feudals, o l’endeutament de les parròquies i les universitats (Assemblea General dels Veïns) per finançar les guerres, fet que sovint obligava a vendre’s parts dels béns comunals.
Un altre element és l’extensió de la lliure contractació emfitèutica, instrument que ja va ser emprat per la corona catalanoaragonesa per consolidar la colonització de les terres conquerides als àrabs a València, les Balears i la Catalunya Nord. Posteriorment, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) va estendre el seu ús i va permetre la creació d’una burgesia pagesa, que Rovira i Virgili va elogiar com a fet diferencial català. Aquesta pagesia rica pretenia acabar amb els drets d’aprofitament que tenia el veïnat sobre les seves terres amb l’argument que pagava impostos. Això va suposar l’inici gradual dels tancaments de terres.
L’espoli s’intensifica
A partir de la segona meitat del segle XVIII, els terratinents comencen a demanar bans –sanció pecuniària per infringir una llei o costum– massivament a la Reial Audiència de Barcelona, amb la intenció de prohibir l’entrada a les seves terres. Les habitants reclamaven que les terres eren comunals i van continuar entrant-hi fins a la fi del segle XIX. Les sancions anaven en contra d’emprius –drets d’aprofitament col·lectius– com el dret de rostoll, que permetia un intercanvi entre el terratinent i els ramats comunals. Els ramats rebien prou pastures i el sòl rebia fems de manera gratuïta. Quan es comença a prohibir l’entrada a les terres, en canvi, els fems es converteixen en una mercaderia més.
Això es produeix just en el mateix moment que es constata un canvi econòmic a Catalunya: el descens de la ramaderia i l’augment de l’agricultura intensiva (indústria vinícola, del suro, etcètera) i de la indústria. A més, l’economia de mercat i la propietat individual es veuen impulsades a través de les idees il·lustrades que van emergir durant la monarquia borbònica, que demanen l’eliminació dels obstacles a la propietat de la terra mitjançant els tancaments. A Catalunya, aquestes idees són propagades per la Junta de Comerç, creada el 1758, integrada per membres rellevants de la burgesia dels negocis. Tot això succeeix amb una gran resistència del comú dels pobles, almenys fins a la fi del segle XIX, quan moltes d’aquestes pràctiques abusives van esdevenir llei i els costums del comú, que
havien estat norma durant segles, es van prohibir.
L’excusa del deute i la llei Montoro
Al llarg dels segles XIX i XX, les administracions catalanes i espanyoles han generat una gran quantitat de lleis amb l’objectiu de classificar i definir tant les competències de les entitats municipals menors com els béns comunals. A finals de 2013, es va aprovar la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, coneguda popularment com a llei Montoro, en referència al nom del ministre d’Hisenda espanyol que la va impulsar i defensar. El ministeri justifica que es tracta d’un instrument necessari per fer front al deute estatal. Aquest endeutament ja va portar a la modificació de la Constitució per posar el control del dèficit i el pagament del deute per davant de les múltiples necessitats socials plantejades per l’anomenada crisi.
Si a l’època medieval eren els interessos privats dels senyors feudals, els que generaven el deute, ara ho fan els interessos de les oligarquies econòmiques. En ambdós casos, qui hi surt perdent és la gent del comú.
Com a resposta neix, entre altres agrupacions, la Coordinadora Stop Expolio de los Bienes Comunales, per a qui la llei «modifica l’organització, el funcionament i el règim competen-
cial de les entitats locals menors i afecta profundament les possibilitats d’autogovern i gestió directa dels béns i recursos de les petites comunitats rurals, situació que deixa les portes obertes a l’interès econòmic privat».
Passat i present dels béns comunals catalans
Catalunya no és una excepció pel que fa a l’existència de béns comunals, tot i que, durant un temps, la historiografia tradicional l’ha volgut vendre com el territori de l’individualisme agrari semptitern. Durant l’edat mitjana i fins al segle xix, va existir un autèntic comunal a Catalunya, on els usos i els costums populars, així com les decisions preses entre el veïnat, determinaven les normes d’aprofitament del comú. Historiadors com Josep Maria Font i Rius, que han estudiat les cartes de poblament i franquícia, aclareixen que «la introducció del costum i dels òrgans de govern d’una comunitat no apareixen quan les potestats expedien uns privilegis, ja que això no n’era l’aparició real, sinó l’oficial».
La introducció real era molt anterior, consuetudinària i popular. L’òrgan de govern primigeni de les comunitats locals catalanes s’anomenava Assemblea General dels Veïns o de la Universitas, que rebia diferents noms segons el lloc: comú, consell general o, a la Val d’Aran, conselh vesiau. A Barcelona, abans de l’any 1249, hi havia nombroses assemblees veïnals per tractar assumptes locals, amb reunions a la plaça del Rei, com a consell general. A les comunitats rurals catalanes, les assemblees generals es van continuar fent durant segles.
Al llarg dels segles, el comú català va perdre el control sobre la gestió dels seus propis recursos, per bé que amb una gran resistència. Historiadores com Pere Sala o Cristina Montiel relaten que l’oposició a l’expropiació del procés de desamortització de mitjan de segle xix va tenir moltes formes: amb els ajuntaments simulant el desconeixement de la normativa legal, amb ocultació de finques, coaccions als licitadors de les terres subhastades o altres trampes legals. Algunes terres van continuar en possessió del veïnat perquè aquest, per defensar-se de la desamortització, va crear societats veïnals per canviar-ne la titularitat.
Quelcom que es diu comunal continua existint -sobretot als Pirineus-, recollit en les lleis de l’Estat, tot i que en formes imperfectes i amb una pèrdua important del seu caràcter popular originari. El que es coneix com a consell o junta comunal fa referència, simplement, a reunions del veïnat per prendre certes decisions, però no a un model de vida comunitària. El comunal entès com els béns que pertanyen al comú dels veïns i veïnes ja no existeix, més que res, perquè aquest ens -el comú veïnal- ha desaparegut. El que hi ha són antics béns comunals de titularitat estatal o privada. Els que estan en mans de societats veïnals es troben en un buit legal i experts com Hèctor Pipió (Enginyer forestal del Departament de Medi Ambient) proposen qualificar-los com a «forests veïnals en mà comuna», regulades per la llei del mateix de l’any 1987.

Comentaris