La (no) comunicació dels centres educatius

La dinàmica dels centres educatius i el professorat segueix sense donar un impuls definitiu que canviï el model de comunicació externa habitual en el sector. Continua predominant un model que mostra públicament a la Xarxa les activitats, més o menys vistoses, que es realitzen durant l'horari lectiu. No s'acaba d'aprofundir, justificar, valorar o debatre públicament, amb l'alumnat i famílies, el model pedagògic o metodologies dutes a terme.

Oscar Boluda @oscarboluda  | INED21


La comunicació externa es queda en una mera eina de màrqueting on tot sembla magnífic i on llueixen molt bé el nostre alumnat o instal·lacions. I, on queda la tasca diària que es realitza a l'aula? On són aquestes competències, continguts o actituds que treballen professorat i alumnat? On és l'espai per comentar, criticar, felicitar o debatre amb l'equip docent o equip directiu?

Aquest model de comunicació externa limita la concepció de l'educació i canalitza la política del centre cap modes fràgils provinents de les demandes de la societat o del món empresarial. Unes demandes que estimulen la competició, els rànquings per sobre de la cooperació entre centres educatius, entre els mateixos docents o entre educació pública i privada.

Crec necessari l'obertura d'espais en els centres on l'alumnat i les seves famílies puguin conèixer la tasca docent i puguin implicar-se en el model d'aprenentatge. No n'hi ha prou amb la valoració d'un curs complet a través d'una sèrie de qualificacions numèriques tres vegades per any. No té sentit conèixer el que fa un alumne durant nou mesos a través d'un simple butlletí o mitjançant una o dues entrevistes personals. Per què no articular diaris d'aula? Per què no crear dinàmiques on professorat o alumnat mostrin d'una manera crítica els seus aprenentatges? Hi ha multitud de mitjans i eines on visibilitzar aquestes pràctiques: blocs, xarxes socials, aplicacions, plataformes educatives, etc.

Sembla que hi ha una por al què diran o al judici dels "de fora". No ens prenem la comunicació externa com un procés bidireccional on aprendre i conèixer altres criteris diferents. Les xarxes socials com taulers d'anuncis o com autobombo són la tònica habitual. Hem de ser capaços d'obrir les nostres escoles, compartir materials i visibilitzar la nostra tasca sense por de perdre cap essència. Parlem de flexibilitat, adaptació o esperit crític, i les nostres aules i centres romanen tancats o semioberts a altres visions educatives.

A nivell intern, la comunicació dels centres també necessita formar veritables equips docents. El professorat estem acostumats a programar i gestionar l'aula amb poques ingerències; som semidéus en aquelles matèries que impartim. Seleccionar conjuntament un llibre de text o quadrar horaris no impliquen comunicació ni treball d'equip real. El professorat necessita més espais i temps on prendre decisions conjuntes sobre el desenvolupament de les classes, formar projectes coordinats d'ensenyament-aprenentatge o aprendre de la tasca i experiència dels companys.

Cal un major esforç per treballar com a illes d'un arxipèlag unides per ponts en constant construcció. No podem demanar empatia, treball en equip o altres competències si no les demostrem amb la nostra acció habitual. La comunicació interna ha de ser una constant i un esforç, molt costós, a realitzar amb més freqüència. Sortir de l'aula, amb i sense alumnes, física i virtualment, per compartir experiències i altres punts de vista, ens enriqueix a tots.

Aïllar-se o reunir-se amb els col·legues només per obligació no és just per a un alumnat que es va a enfrontar a una realitat molt més canviant i exigent que la que nosaltres experimentem. L'alumne és una esponja que percep el nostre creixement professional, les nostres actituds i les nostres formes de treball. Si volem ser un equip docent, a nivell de grup, d'aula o de centre, hem de demostrar també a través de l'ensenyament. Els centres han de liderar aquesta forma de treball per sobre de convencionalismes o una altra burocràcia.

El treball en equip no és una moda, és una necessitat si es vol progressar com a escola i com a educador. Tampoc és un caprici la necessitat de visibilitzar i compartir, amb tot el nostre entorn social, el treball docent que realitzem. La comunicació, en totes les seves accepcions, ha de ser novament considerada en les escoles.

Comentaris