A dalt i a baix. Dins i fora

Aquests són alguns dels dilemes que sorgeixen després dels resultats de les eleccions del 24-M. Continua tenint sentit imaginar un funcionament dels partits i de les institucions que parteixi de la hipòtesi que els de dalt en saben més que els de baix? Podem continuar dividint l'esfera de la política entre els que la fan dins de les institucions i aquells que la practiquen fora? Segurament existeixen raons per mantenir aquelles divisòries, però podem també argumentar que avui aquells espais o posicions són més objecte de tensió i d'hibridació que de delimitacions radicals.

Joan Subirats @subirats9 | ElPaís


La progressiva democratització de la societat, conjugada amb els processos de transformació tecnològica, de globalització econòmica i d'heterogeneïtat cultural i social, han anat fent més i més complexos els problemes a afrontar per les instàncies de poder polític. Ens trobem sovint amb problemes que no són fàcils de diagnosticar i encara menys de relacionar-los amb solucions clares. La diversificació i individualització fragmenta interessos i per tant converteix en més difícil el consens social. Mentrestant els avenços científics i tècnics, en comptes d'ajudar-nos a resoldre els dubtes sobre què fer, més aviat els converteixen en una mica més complexos, tenint en compte la gran pluralitat d'aproximacions i de perspectives que constitueix avui la societat del coneixement. Podríem prescindir de la política si estiguéssim molt d'acord tant social com tècnicament sobre què fer, però més aviat estem en una situació absolutament oposada. Com més dissentiment social i menys acord tècnic o científic, més necessitem la capacitat política de trobar solucions viables, socialment acceptables. I com més obrim el debat, com més aconseguim implicar en el diagnòstic i en la solució ciutadans i grups i interessos, més fàcilment trobarem vies d'avançament acceptables per a tots. No és només un problema tècnic. No es tracta de trobar solucions “populars”. Cal assumir la complexitat i entendre que la construcció col·lectiva de coneixement, barrejant de “dalt” i de “baix”, és avui la millor via per afrontar el que ens ve al damunt.

La nova cultura política  neix amb els nous canals de comunicació. Utilitza a favor seu la facilitat d'accés a les xarxes socials, sense renunciar als mitjans convencionals.

En aquestes eleccions, els nous actors polítics i les noves formacions sorgides aquí o allà subratllen que el que estava en joc era la necessitat imperiosa de recuperar la capacitat de decidir sobre el que ens afecta, davant un segrest de les institucions que havia anat reduint enormement els seus marges de maniobra. Les experiències d'acció col·lectiva que s'han anat succeint en els últims anys han mirat de generar noves formes d'articulació i acció amb les quals comunicar i transmetre demandes, generar solidaritat i identitat entre els seus membres i, sobretot, desafiar els seus adversaris. Som en una nova cultura política que ha nascut i s'ha desplegat des dels nous canals de comunicació, entenent que podia utilitzar al seu favor la gran facilitat d'accés que permeten les xarxes socials, sense renunciar a estar presents als mitjans més convencionals. El seu caràcter híbrid i heterodox els ha permès arribar a grups i persones molt diferents, sense deixar d'usar la xarxa en totes les seves variants. D'aquesta manera, s'ha anat aconseguint generar un discurs alternatiu al dominant, que tendia a considerar com a inevitable o impossible de modificar la realitat circumdant.

Venim d'una època en la qual “fer política” es limitava a ocupar-se del que feien els partits polítics, l'activitat de les institucions i les eleccions que hi permetien l'accés. Però ara som en un altre escenari. Sobretot quan s'ha anat estenent la percepció que creixia la distància entre aquella visió estrictament professional i corporativa del “fer política” i el que passava en l'entramat social. En els últims anys, els assajos, experiències i pràctiques que han anat sorgint des de “baix” i des de “fora” apunten cap a una altra concepció de la política i de la democràcia, basada en processos d'implicació col·lectiva i personal en els assumptes públics. Aquella apropiació de la política, implica superar la visió estrictament electoral-institucional, i enllaçar amb mecanismes de control i orientació del poder que vagin més enllà de la simple transmissió de mandat o delegació. Una democràcia entesa com a forma de vida. Menys jeràrquica, menys formalitzada i menys especialitzada.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.

Comentaris