Claustres vitals, claustres que transformen

Em sembla que començar a mirar-se dins un mateix i preguntar-se si s’està disposat a ser el canvi, és el primer pas. Després és necessari connectar amb el sentit que té per nosaltres la nostra tasca i preguntar-nos què volem preservar, per què necessitem tenir clar els nostres límits, saber a quines renúncies estem disposats i a quines no. En darrer terme ens convé preguntar-nos què aportem nosaltres al nostre claustre, i com seria el claustre si nosaltres no hi fóssim.
Teresa Terrades (@teresaterradesp) al Diari de l'educació


Fa temps que tinc ganes de parlar de què són i què fan els claustres de docents. El col·lectiu que formem el conjunt de mestres i professors d’un centre educatiu ens anomenem amb aquest terme que, encara que el nom té un aire espiritual, la seva funció no s’encamina cap a aquestes latituds. En saber que aquest any se celebra el cinquantè aniversari de la renovació pedagògica a la qual es van comprometre un grup important de mestres catalans en plena dictadura franquista, m’he vist immersa en una reflexió al voltant del paper dels claustres en la transformació educativa.
Guiats per l’esperit dels Mestres de la República , hereus al seu torn de la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos i de pedagogs com Francesc Ferrer i Guàrdia, els mestres catalans es posaven al capdavant de la renovació pedagògica a finals dels anys seixanta. Vaig tenir la sort de veure créixer i d’admirar aquell moviment. El vaig veure amb ulls d’alumna i els protagonistes del canvi van passar per les aules en les que vaig tenir el privilegi d’estudiar. Probablement aquell moment em va portar de gran, al món de l’Educació.
Han passat els anys i em pregunto què en queda d’aquell esperit innovador capaç de trencar les costures de la rigidesa franquista. Després de veure la seva evolució històrica sé que no ha tingut un crescendo sostingut. S’ha passat per estadis diversos entre els quals el desconcert i la incertesa s’han anat instal.lant entre el col.lectiu docent. En aquests moments ens trobem davant una etapa de transformació de la que ja hem salpat però de la que encara no coneixem el port d’arribada. Ara, a diferència de fa cinquanta anys, és el context qui ens mou. Les circumstàncies ens estan capgirant les seguretats educatives en les que hem viscut instal.lats fins fa poc.
Hi ha centres que ja han entrat de ple en aquests procés, han fet la seva reflexió i de les seves conclusions n’estan fet un nou projecte. Però en d’altres no es troba com equilibrar aquest pols entre el vell i el nou, entre l’urgent i l’important i el dia a dia ens menja voraçment, talment com Saturn als seus fills. Mentre responem amb velles receptes a les preguntes noves, els temps s’imposen i ens urgeix saber com a col.lectiu què volem fer amb l’Educació .
A parer meu és important recordar-nos que si bé no sempre tenim a l’abast poder incidir en transformacions que depenen d’esferes més altes, sí que podem començar per nosaltres mateixos la nostra pròpia transformació. Molt lluny d’aquí, fa més de cinquanta anys, Mahatma Gandhi deia “Sigues tu el canvi que vols veure en el món”. No es tracta de ser Gandhis exactament. Personatges d’aquest nivell n’hi ha un cada molts anys, però sí de recollir aquest esperit dins el nostre petit entorn per començar a moure de peça en peça el gran puzle de la renovació. És una qüestió de compromís i de responsabilitat i de saber si s’hi vol ser.
D’un temps ençà, veig docents de diferents llocs de la geografia peninsular i em complau veure l’enorme capital humà que atresoren la majoria d’ells. Són docents d’entorns diversos que solen coincidir en l’alt grau de compromís amb la seva tasca docent, sovint molt vocacional, i en la gran dificultat que els suposa poder inocular el seu entusiasme innovador en els seus claustres, absorbits massa sovint, en dinàmiques apagafocs. Prenent la paraula d’una de les docents amb qui he tingut el plaer de donar la formació, enyoren claustres vitals capaços de generar moviment transformador.
És sabut que els canvis s’inicien per un petit grup de persones i que després l’efecte contagi fa que es vagin estenent com una taca d’oli fins que s’acaben acceptant de manera àmplia quan aquests ja han anat guanyant la confiança dels qui tenien por.
Em sembla que començar a mirar-se dins un mateix i preguntar-se si s’està disposat a ser el canvi, és el primer pas. Després és necessari connectar amb el sentit que té per nosaltres la nostra tasca i preguntar-nos què volem preservar, per què necessitem tenir clar els nostres límits, saber a quines renúncies estem disposats i a quines no. En darrer terme ens convé preguntar-nos què aportem nosaltres al nostre claustre, i com seria el claustre si nosaltres no hi fóssim.
Segurament ens adonarem que les nostres mirades, opinions i reflexions sobre com ha de ser el projecte educatiu renovador que volem, han de ser compartides i les hem de fer arribar perquè tenim el dret de fer-ho i, els altres companys, el dret de poder-nos escoltar. I començar a caminar, encara que sigui lentament i amb passes minúscules, però sobretot no parar: més val demanar perdó que demanar permís. L’educació ho necessita.

Comentaris