La revolució del que és possible

I si la revolució, més que “no ser ja possible”, és una cosa que està passant contínuament? No és que ja no sigui possible, sinó que sempre és aquí, tenint lloc i sent combatuda, reconduïda, neutralitzada. Més enllà de la història política de les revolucions, avui s'imposa la intempestivitat de les revolucions que ja estan tenint lloc. Si el poder no les vol veure, nosaltres, sí.
Marina Garcés a ElPaís




Durant les últimes dècades s'han imposat una mena d'intel·lectuals que es dediquen a explicar-nos el que ja no pot ser, el que ja no podem seguir pensant, fent o desitjant. Són els predicadores de la fi de la història, de la fi de les ideologies, de la fi del pensament crític... Són els intel·lectuals “tancaportes”, veritables policies del pensament que tenen com a funció precintar aquells camins que ells mateixos declaren intransitables per sempre. Amb aquest gest superb, eviten haver de buscar aquests altres camins que encara estan per descobrir, aquestes sendes perilloses que alguns ja han començat a obrir o simplement s'estalvien haver de barallar-se amb l'emboscat i amb els atzucacs del nostre temps.

Un d'ells és Byul Chul-Han, assagista d'èxit, perquè amb les seves crítiques mordaces contribueix a deixar encara més impotents els que es lamenten però no volen incomodar-se intentant canviar res. Fa poc temps, concretament el 3 d'octubre d'aquest mateix any, va publicar en aquest diari un article titulat "Per què avui no és possible la revolució?", en el qual partia literalment d'una escena, la del Berliner Schaubühne, en la qual ell i Antonio Negri s'havien citat per parlar de la vigència de la idea de revolució. Davant de la ingenuïtat del comunista revolucionari que encara és Negri, Chul-Han s'havia proposat la tasca il·luminadora d'intentar fer-li i fer-nos entendre per què avui no és possible la revolució. Els precintadors del canvi radical sempre es presenten amb les credencials de la lucidesa davant d'ingenus, immadurs i romàntics.

Els arguments de Chul-Han es reduïen bàsicament a només un: el règim de poder neoliberal és incontestable perquè sedueix, estabilitza i ho mercantilitza tot, fins i tot el comunisme. Em pregunto des d'on escriu algú que parla del poder de seducció i d'estabilització d'un règim de dominació que precaritza i destrueix la vida natural, social, cultural i personal al nivell que ho ha fet i ho continua fent, cada vegada amb més intensitat, el capitalisme. És que els nens esclaus indis, o els homes i dones que cada dia escalen la tanca de Ceuta o Melilla són éssers lliurement seduïts pel discurs de l'emprenedoria? És que les multituds que matinen per anar a treballar cada matí o que omplen les llistes de l'atur d'aquest país i de molts altres són usuaris complaguts d'un sistema en el qual desitgen lliurement ingressar?

Em pregunto, també, quina experiència social té algú que veu en tota resposta col·lectiva o cooperativa a la precarietat actual un nou producte del mercat capitalista. Però contestar d'un en un els diferents aspectes de la seva argumentació desbordaria l'espai d'aquest article. Analitzaré només la tesi que es recull en el títol del seu article, no perquè l'afirma Chul-Han, sinó perquè és un lloc comú de l'actual ideologia amb la qual el poder manté la seva pròpia legitimitat.

“La revolució ja no és possible” és una tesi que només es pot afirmar des de la mirada del poder
Que “la revolució ja no és possible” és una tesi que només es pot sostenir des de la mirada del poder. Tenir poder és precisament pretendre dominar un determinat espai del que és possible: del que pot ser o no ser, del que pot passar o no passar. En aquest cas, el “ja no” de la sentència tanca la revolució entre una possibilitat passada i una impossibilitat futura. La neutralitza presentant-la com una experiència històrica caducada. Però per als sense poder, el possible sempre és una presó, un espai de dominació. La revolució, per tant, mai ha estat possible ni impossible. Revolucionària és, precisament, aquella acció col·lectiva que fa emergir una possibilitat imprevista, una novetat radical que no estava continguda en el ventall del que podia passar.

En què consisteix aquesta possibilitat amb la qual el poder, ja sigui neoliberal o disciplinari, mai compta com a realment possible? El mateix Marx la descriu a La ideologia alemanya amb unes paraules molt clares: la revolució consisteix en “l'apropiació de la totalitat de les forces productives per part dels individus associats [… ] que adquireixen, al mateix temps, la seva llibertat associant-se i per mitjà de l'associació”.

En el capitalisme actual, les forces productives ja no són només els mitjans de producció industrial. Són tots els mitjans que reprodueixen la vida, materialment i simbòlicament. La revolució és reapropiar-se'n col·lectivament, és a dir, per mitjà d'aquesta capacitat d'associació i de cooperació que ens fa lliures. Em pregunto: no és això, precisament, el que està passant? Els moviments socials i les emprenedories cooperatives que, en tants llocs del món avui, autonomitzen la seva capacitat de gestió i de creació de formes de vida, què fan sinó proposar i plantejar concretament formes de reapropiació col·lectiva de la vida?

I si la revolució, més que “no ser ja possible”, és una cosa que està passant contínuament? La revolució seria llavors la possibilitat més permanent, més insistent i més imminent del sistema capitalista. No és que ja no sigui possible, sinó que sempre és aquí, tenint lloc i sent combatuda, reconduïda, neutralitzada. El que ha canviat no és la possibilitat de la revolució sinó la seva forma i concepció històrica. En un món posthistòric, la revolució ja no serà un esdeveniment històric, únic, que canviarà per sempre el curs de la història. I en un món postpolític, la revolució ja no serà una simple presa del poder polític. Més enllà de la història política de les revolucions, avui s'imposa la intempestivitat de les revolucions que ja estan tenint lloc. Si el poder no les vol veure, nosaltres, sí.

Comentaris