No hi som totes però no estem soles

Catorze dones assassinades per homes maltractadors a Catalunya des de principi d'any, 123 en una dècada, i la resposta no és precisament una revolta, sinó la tolerància i la indiferència social. Les que habitem el món des de la identitat dona, transexual o transgènere, des de condicions materials d’existència que no són les del subjecte-model home blanc, europeu, de classe mitjana, heterosexual, no som ni podem ser indiferents, perquè les violències travessen les nostres biografies i identifiquem l’empremta de les desigualtats de gènere en nosaltres i arreu.
JOANA GARCIA GRENZNER | La Directa

Quan la darrera violència de la macabra piràmide d’agressions que vivim pel fet de ser dones, l’assassinat, ens colpeja de prop, les xifres prenen una altra dimensió. Darrere les dades hi ha vides, com diuen les companyes del col·lectiu Eines, que compartien l’espai La cuina de Sant Pere Pescador amb l’Harijatou, assassinada pel seu marit després de demanar una ordre d’allotjament que el jutjat li va denegar, com li va passar també a l’Andrea, assassinada a Nou Barris pel seu excompany, pocs dies abans. Darrere les dades hi ha històries de vida sacsejades: familiars, criatures, amistats, que, a més de suportar el cop de la pèrdua, sovint veuen violentada la seva intimitat pel tractament informatiu morbós i irrespectuós que fan dels assassinats alguns mitjans de comunicació, i que han d’ elaborar el dol enmig de l’espectacularització, i amb un entorn comunitari i social que sol restar atònit, incapaç d’afrontar col·lectivament un assassinat masclista.
Polititzar el sofriment, assenyalar-ne causes i responsables, empodera, construeix consciència i canvi personal i social: fa segles que el moviment feminista esmorteix l’impacte d’aquesta xacra interclassista, interètnica, interreligiosa i internacional, esperona i fa valdre la resiliència de les milions de dones supervivents de violència, tot desmuntant l’estereotip de víctima. Els avenços en la lluita per eradicar les violències masclistes són fruit dels sabers i pràctiques de les dones, organitzacions i xarxes feministes que han acompanyat les dones per sortir de relacions violentes quan no existien polítiques i protocols d’atenció, lleis i altres recursos; de la seva incidència en les administracions públiques municipals, estatals i internacionals per aconseguir els pocs recursos i dispositius que ara es desmantellen a cop de retallada i ofensiva misògina neoliberals; del treball d’advocades, treballadores socials, psicòlogues i altres professionals que cada dia es deixen la pell per acompanyar les dones, des de circuits d’abordatge de la violència saturats de demandes i sobrepassats per la manca de pressupost, formació i articulació. No hi som totes, però no estem soles, i juntes podem invertir aquesta tendència. Per l’Andrea i l’Harijatou, per les assassinades i les supervivents, seguirem treballant construir el nostre desig comú: vides i relacions lliures de violència, basades en el respecte, l’equitat i la reciprocitat.

Comentaris