El treball en xarxa: assignatura pendent

El treball en xarxa és una de les assignatures pendents del tercer sector. El desplegament d’aquesta nova forma de treball i de concebre les relacions amb l’entorn ha d’anar acompanyada d’un canvi en la cultura organitzativa de les entitats. Una transformació en la lògica desenvolupada fins al moment.

Què és el treball en xarxa?

Des de fa anys que sentim que les entitats no lucratives han de sumar per tal d’assolir els seus objectius i, d’aquesta manera, fer front a la complexitat que es troben en el dia a dia. Però el treball en xarxa és molt més que col·laborar amb altres organitzacions.  Implica pensar, comunicar i actuar conjuntament, compartint objectius i recursos, unificant capacitats i esforços i posant en relació les accions (Red Europea de Diálogo Social).
El treball en xarxa no és pot quedar en una etiqueta que l’entitat s’atribueix. Es tracta d’un canvi de cultura organitzativa que facilita l’obertura de mires i la connexió d’aquestes amb la base social i les entitats del seu entorn i àmbit. Una nova metodologia de treball que ha de permetre:
  • Sumar les capacitats i els recursos de cadascuna de les entitats que conformen la xarxa.
  • Aprofitar i complementar aquests recursos
  • Identificar i obtenir nous recursos
  • Desenvolupar projectes amb major abast i incidència

Aquest canvi de perspectiva no és fàcil ni existeix un manual que faciliti la seva implementació. Es tracta d’un procés que, de mica en mica, han de recórrer les persones i entitats que construeixen la seva pròpia xarxa a partir de les necessitats concretes que apareixen en cada moment

Principis bàsics del treball en xarxa

Tot i que no existeixen fórmules màgiques que ens ajudin a realitzar aquest canvi de xip, si existeixen una sèrie de principis bàsics que guien la construcció d’una xarxa de treball fructífera.
  • Objectius comuns. Els objectius de la xarxa no poden ser aliens als objectius de cadascuna de les organitzacions que la integren, sinó que han d’estar inclosos, en tot o en part.
  • Acció comú. El treball en xarxa és comunicació i cooperació entre entitats per a l’acció. Aquesta interrelació ha de traduir- se en “fer” conjuntament per tal que la xarxa se sostingui. A mesura que es vagin desenvolupant accions aniran sorgint les necessitats concretes que condicionaran la forma i manera d’organitzar-se.
  • Sinergia, treball en equip. La complementarietat de les parts és la finalitat del treball en xarxa. Les capacitats, habilitats i coneixement de cadascú dels membres suma i contribueix per a la multiplicació de les capacitats i l’aprofitament dels recurs col·lectius.
  • Horitzontalitat. Les relacions que s’estableixen entre les parts que conformen la xarxa són “entre iguals”. Les tasques i funcions estan correctament definides i repartides i tots es reconeixen coresponsables i necessàries per arribar a l’objectiu comú.
  • Pertinència participativa i compromís. Només una participació activa basada en el compromís de tots els seus membres a l’hora d’assumir responsabilitats i riscos permet construir una xarxa que funciona.
  • Autonomia i relació entre les parts. El treball en xarxa implica una metodologia de treball àmpliament descentralitzada. Cadascuna de les parts funciona com un equip amb el major grau d’autonomia possible a l’hora de decidir envers el desenvolupament de les seves tasques concretes.
  • Simplicitat i flexibilitat organitzativa. La xarxa és un mitjà per aconseguir l’assoliment dels objectius concrets, no una finalitat. És important evitar tots aquells procediments i protocols formalitzats que burocrativitzin la relació i li restin adaptabilitat.
  • Comunicació. La comunicació recíproca, el diàleg permanent i l’intercanvi d’idees, són essencials per al funcionament correcta de la xarxa.
  • Construcció i gestió col·lectiva del coneixement. Un correcte funcionament del treball en xarxa ha de permetre aprofitar correctament les capacitats, habilitats i coneixement de cadascú dels membres per tal de comprendre millorar la realitat i donar respostes més adaptades.
  • Avaluació i aprenentatge permanent. La pròpia pràctica i experiència aporta nous aprenentatges a incorporar en la construcció constant de la xarxa. Però, a més, l’avaluació constants ens ofereix l’oportunitat de realitzar un seguiment continu per a la millora del treball en xarxa.

El procés de construcció d’una xarxa

A més, existeixen diferents claus que faciliten la construcció d’aquesta xarxa. Es tracta de sis etapes no lineals que cada entitat recorrerà al seu ritme amb la finalitat d’ “enxarxar-se”.
  • Identificació de les afinitats: És important conèixer si hi ha altres entitats o col·lectius amb els quals podem compartir alguns objectius, formes de treball o destinataris de la nostra acció. Per realitzar aquesta identificació cal que comuniquem i fem difusió de la nostra entitat, així com estar molt receptius a les propostes que ens arribin.
  • Coneixement per a la creació d’espais de trobada i intercanvi: El desenvolupament de trobades, seminaris o publicacions que possibilitin compartir i intercanviar experiències, idees, pors, etc. ens permet obtenir un major coneixement de les entitats i col·lectius identificats. I ens permet donar-nos a conèixer.
  • Reconeixement de les característiques i competències dels altres: El treball en xarxa s’estableix amb aquelles entitats amb les que compartim un mínim d’interessos i ens reconeixem com a afins. Això ens permet multiplicar les nostres capacitats.
  • Col·laboració en programes i projectes d’altres entitats: L’establiment de col·laboracions ens ajuda a sumar perspectives, conèixer-nos i reconèixer-nos amb major profunditat. A partir de l’establiment d’aquesta col·laboració, posant en relació les accions, podrem pensar, comunicar i actuar conjuntament.
  • Coordinació: A més de desenvolupar projectes col·laboratius, cadascuna de les entitats que conformen la xarxa són un recurs estratègic a l’hora de desenvolupar les activitats pròpies. La comunicació i coordinació ens ajuda a ser més eficients i eficaços.
  • Cooperació amb el compromís mutu i construcció de projectes comuns: A mesura que ens anem coneixent i desenvolupant accions conjuntes, el nostre compromís es reforça i podem identificar més oportunitats i possibilitats per al treball en xarxa.

Tot i que no existeixen dues xarxes iguals –ja que aquestes responen a les necessitats concretes que han generat la seva construcció– en aquest recurs s’ofereixen diferents tipus de treball col·laboratiu que us poden ajudar a la creació i redefinició del vostre model.

En concret, es tracta d'una proposta elaborada per De la Riva i Moreno (2002) a partir de tres característiques: el tipus de membres que integran aquesta xarxa, els motius que han portat a la seva creació i la forma d'organització i funcionament de la mateixa.
Combinades entre sí, donen lloc a múltiples formes i variacions del treball en xarxa. L’objectiu és que pugueu extreure aquells elements que us resultin útils en el vostre procés.

Classificació segons els tipus de membres que la integren

1. Xarxa de persones
Es tracta d’una unió conformada per persones que comparteixen interessos, objectius, metodologies, etc. Aquestes, de forma individual i personal, decideixen agrupar-se i cooperar amb la idea de prestar-se suport mutu i compartir recursos per al seu desenvolupament i creixement.
Sovint, aquesta tipologia de xarxa sorgeix arrel d’altres xarxes o espais de trobades. Així, la vinculació afectiva dels membres és un element cabdal per a la consolidació i cohesió de la mateixa. D’aquí que aquest tipus d’aliança pugui aparèixer i desaparèixer, en funció de les necessitats i interessos de les persones integrants. 
2. Xarxa d’organitzacions
Aquesta unió està conformada únicament per organitzacions, ja siguin aquestes de la mateixa tipologia o no (associacions, entitats públiques, empreses, altres xarxes, etc). En funció de les característiques dels membres que la conformen, es pot parlar de xarxa governamental, no governamental o interinstitucional.
Aquesta tipologia es caracteritza perquè a l’hora de la seva creació cal posar tots els recursos i esforços necessaris per tal de consolidar, a llarg termini, el model de cooperació entre les organitzacions. Un model que va més enllà de les persones que integren cadascuna de les entitats en cada moment.
3. Xarxa mixta
Es tracta d’una agrupació formada tant per persones a títol individual com per organitzacions i entitats de naturalesa diferent.
Sovint, aquesta sorgeix com una resposta a una situació o reivindicació concreta i els membre integrants –independent de la seva naturalesa- actuen de manera molt coordinada per tal d’executar les accions i campanyes previstes.

Classificació segons què les porta a unir-se

1. Xarxa temàtica
Està conformada per persones i/o organitzacions que comparteixen un mateix tema d’interès i camp d’activitat, independentment que treballin o no al mateix territori.
Aquesta xarxa proporciona als seus integrats una gran capacitat d’incidència, ja que possibilita multiplicar i rendibilitzar els coneixements i experiència, així com realitzar projectes amb un major abast. A més, també permet incrementar la influència social davant les administracions públiques i potenciar les seves relacions amb els mitjans de comunicació i altres actors socials.
2. Xarxa territorial
En aquest cas, es tracta de persones i/o organitzacions que comparteixen un mateix territori d’acció, independentment que treballin o no amb el mateix camp o col·lectiu.
Aquesta xarxa proporciona als seus integrats una gran capacitat d’incidència en el seu entorn i permet arribar a un major nombre de sectors i persones.Així mateix, el desenvolupament d’una perspectiva integral també permet augmentar la capacitat de reivindicació i de resposta ràpida davant les necessitats i problemàtiques pròximes. 
Finalment, assenyalar que en aquest tipus la comunicació i el coneixement mutu –així com el respecte a la diferència i la presa de decisions per consens- són elements cabdals per al bon funcionament.

Classificació segons la forma d’organització i funcionament

1. Xarxa “núvol de mosquit”
Aquest tipus de xarxa no té un únic nucli central de relació, sinó que cada persona o organització està vinculada directament amb la resta de persones i entitats que la configuren. D’aquesta manera, les relacions entre les parts no necessàriament ha de ser formal, sinó que la vinculació és flexible. De fet, els membres acostumen a ser del mateix tipus (àmbit de treball, territori, dimensió, etc.), cosa que facilita l’establiment de relacions horitzontals entre ells.
Una altra característica és que necessiten que més d’una persona o entitat es comprometi a promoure iniciatives de forma simultània per l’assoliment del seus objectius, generalment molt concrets i operatius.  En aquest sentit, cal tenir present que la manca d’una estructura clara i definida de presa de decisions fa que sigui necessari el debat i consens entre les parts, cosa que li resta agilitat.
Aquesta manca d’estructura formal també afecta a la visibilització de la mateixa, però permet que la informació flueixi entre els membres que la integren.
2. Xarxa vertical
Aquest model es basa en l’existència d’un únic nucli central de decisió i gestió,amb participació de representants de les diferents entitats membres. De fet, sovint, hi ha una estructura- amb pressupost propi-- que s’encarrega de centralitzar les relacions bidireccionals dels membres i la informació acostuma a circular “de dalt cap a baix”.
Així, per tal que funcioni, es requereix d’ una estructura força jerarquitzada i normativitzada, amb nivells i mecanismes de participació definits  i amb representats que decideixen en nom de la xarxa. D’aquesta manera, els òrgans de direcció de les organitzacions participants s’han d’implicar a la xarxa.
Finalment, assenyalar que aquesta tipologia també es caracteritza pel poc contacte multidireccional entre els membres, generant-se alts nivell de desconeixement.
3. Xarxa horitzontal
Aquest tipus de xarxa es caracteritza per la relació directa i horitzontal entre els membres. Però, a diferència del”núvol mosquit, aquesta està estructurada.
En concret, acostuma a comptar amb un nucli o equip central que s’encarrega de donar unitat a les accions, concretar els interessos, coordinar les accions, dinamitzar les relacions i afavorir la participació. Aquest equip respon davant l’assemblea que els ha escollit.  I tots els membres que participen a la xarxa compten amb mecanismes de control i avaluació de la gestió desenvolupada per part d’aquest nucli. Així, es pot dir que les relacions que s’estableixen són tant verticals (membres i equip central) com horitzontals (entre les entitats que la configuren), en funció de les necessitats o tipus d’accions que es desenvolupin.

Per saber-ne més

DE LA RIVA, F.; MORENO, A. Xarxes associatives: sumar forces per multiplicar resultats. Cornellà de Llobregat: Edex- Fundació Esplai, 2002. Quaderns Pràctics, 4

Comentaris