Si no ens arremanguem totes, això no té remei

Hem de comprendre que només a través d’eliminar el ‘Jo sol m’ho arreglo’ i de recomposar el ‘Nosaltres ho arreglem’ – a través de les xarxes de suport mutu, del cooperativisme i el mutualisme autogestionari, de la reapropiació i la creació d’espais comunitaris, de la col·lectivització d’empreses tancades pel capital, caminant fermament cap a una economia solidària i amb unes relacions econòmiques que tinguin els diners com a últim recurs per intercanviar béns– podrem revertir aquesta guerra que estem perdent. 

Ara és un moment d’oportunitat per reformular les relacions socials, polítiques i econòmiques per construir una societat post capitalista.
@nuniseva a L'esquerra avui


Parlem de crisi, d’estafa, de guerra entre classes, de l’1% contra el 99% però oblidem posar en el primer punt de l’ordre del dia el COM sortir d’aquest carreró amb senyalitzacions antagòniques: una posa “esclavitud”, l’altra “llibertat”. Dos projectes – simplificant a l’abstracció – són els que estan participant en la gran guerra del segle XXI: la dictadura capitalista de l’1% o la confederació mundial de pobles i persones lliures. Molts dels jugadors ni se n’adonen que estan jugant. Les batalles es donen, mitjançant l’estructura de dominació capitalista, entre un petit grup de persones – poques però molt influents, amb molt de Poder, entrellaçades per relacions clientelars i per corrupteles que compten amb molts diners – que pretenen eliminar a una bona part de la humanitat.

Sí, el món on vivim totes està en perill d’extinció per l’avarícia, la cobdícia, l’obsessió pels diners, l’afany d’augmentar els beneficis privats permanentment, fer més i més diners a partir de diners i inversions; en definitiva, l’egoisme d’una estructura capitalista-consumista aplicada per uns pocs que ha contaminat a bona part de la humanitat i del planeta. I que no se’ns oblidi que es fa sobre la base de l’explotació de les que no tenim res més per viure que la nostra força de treball. Quan mal està fent la cultura anglosaxona… Juguen amb les nostres vides i especulen amb elles fins a límits fastigosos. El discurs liberal ho justifica a través de la ficció dient que cada individu maximitzant els seus interessos aconsegueix maximitzar els interessos de la societat – una societat on segons ells no hi ha classes socials i som totalment lliures de prendre les nostres decisions. Tanmateix, les vivències de les realitats quotidianes desmunten aquesta argumentació.

Sincerament, fa molta por el genocidi humà que tenen plantejat des dels despatxos de gratacels freds on hi resideixen aquells – ja sigui per l’educació rebuda, per la inèrcia, per les males companyies, per l’estructura de dominació, etc – que no estimen la vida, que no estimen la terra, que no estimen als altres i que han quedat obsessionats per robar allò que és de totes, allò comú que ens pertany a totes equitativament. I per què? Doncs, certament, és una de les preguntes més complicades de respondre. La gran comèdia del no-res, l’absurditat de l’egoisme i l’avarícia, la perversitat de la ment deshumanitzada – la que no escolta ni al cor ni a l’estómac -. I el més desesperant de tot, és que a moltes de nosaltres no ens necessiten; perquè no han de menester tanta mà d’obra, per seguir vivint del cuento. L’esperança, Nosaltres, que volem un món lliure, just i solidari; on l’estructura que fa que pugui existir l’1% que acumula més de la meitat de la riquesa mundial, desaparegui.

Davant d’això, algunes de les iniciatives o propostes polítiques que apareixen em posen els pèls de punta perquè, des del meu punt de vista, emboliquen encara més la troca i dificulten veure el que realment està en joc. Ara és un moment d’oportunitat per reformular les relacions socials, polítiques i econòmiques per construir una societat post capitalista. Tanmateix, penso que els alimentem, perquè les propostes que plantegem són poc viables i no expliquen certeses inevitables per construir qualsevol nova societat. Fa uns mesos vaig anar al cinema a veure la última d’en Ken Loach: “The Spirit of ’45” i mentre veia les imatges i les vivències històriques, els meus pensaments trobaven l’expressió perfecta del que entenc que és la base de qualsevol canvi social possible. De com de la depressió col·lectiva veient el no-res, de la mutilació de la humanitat i de la destrucció en pocs anys -d’allò construït en segles de treball comú- apareixia un esperit per allò comunitari, una fe que sortia de sota les cendres de les grans ciutats per construir juntes tot allò que una comunitat necessita per sobreviure i per viure feliç. El bé comú tornava a vindicar-se des de les supervivents a la Segona Guerra Mundial. L’esperança en la humanitat tornava a recórrer pels carrers grisos, i de cop escletxes arreu il·luminaven les interaccions i es transmetia – com qui li foten un xute d’adrenalina – el sentiment de “Juntes Ho Podem Tot”. Compartint, cooperant, estimant més enllà d’un mateix, responsabilitzant-se dels béns comuns per construir entre totes un món on viure bé.

El títol d’aquest text vol transmetre aquesta idea-força. Sense que totes ens arremanguem, i les mans comparteixin sense esperar que en el bescanvi hi hagi diners, això no ho resoldrem. Moltes de les coses que han entrat en el consagrat Mercat del Diner, han de sortir-ne el més aviat possible. Hem de comprendre que només a través d’eliminar el ‘Jo sol m’ho arreglo’ i de recomposar el ‘Nosaltres ho arreglem’ – a través de les xarxes de suport mutu, del cooperativisme i el mutualisme autogestionari, de la reapropiació i la creació d’espais comunitaris, de la col·lectivització d’empreses tancades pel capital, caminant fermament cap a una economia solidària i amb unes relacions econòmiques que tinguin els diners com a últim recurs per intercanviar béns– podrem revertir aquesta guerra que estem perdent. Paral·lelament, es poden iniciar propostes polítiques que enxarxin i reforcin aquestes experiències. I, inclús, si hi ha gent que ens fa gràcia donar a aquestes propostes una vessant electoral hem de comprendre que sense aquests fonaments comuns, res del que es predica podrà reeixir. I, almenys, això sí que depèn només de nosaltres.

Les dificultats que tenim davant nostre són complexes, amb una gran quantitat de persones sense feina i sense futur, sense forces per lluitar i sense on aixoplugar-se. Cert. Però, com si d’un conjuro es tractés, hem de defensar i reconstruir el continent i el contingut d’allò comú. I de pas us animo a veure la peli, perquè en Ken Loach ens vol destacar algunes alertes i una gran lliçó que la història ens fa. Cap Partit ni cap Estat ha de cooptar el treball comunitari, l’esperança, les idees i les conseqüències materials que d’aquestes se’n deriven. Han de ser autònomes de tot Poder centralitzat. Potser un dia guanyem unes eleccions, però mai se sap quan es giraran les tornes; i millor protegir-nos de les empreses que ens vulguin comprar. Arremanguem-nos. És un moment on ens hi juguem molt, de fet ens hi juguem la pròpia existència, la de la humanitat i la de la naturalesa. Participem en la guerra, desobeint el present que ens asfixia, sabent a quin bàndol estem. I quan el dia se’ns faci feixuc recordem les supervivents de la Segona Guerra Mundial. Del no-res, tot.

Comentaris