Més enllà dels exàmens: art per educar i transformar

Barris desfavorits de Barcelona, com el Raval o el Poble-sec, fan bandera de projectes pedagògics basats en la creació artística comunitària per combatre l’exclusió social. És el cas d’iniciatives com Xamfrà o Integra Sons, que reivindiquen les arts escèniques, relegades a un segon terme en l’ensenyament obligatori, com a garants de la cohesió social.

Jordi Molina a el Diari de l'Educació




El primer que respon la Kathlyn quan se li pregunta per què li agrada tantXamfrà és tota una declaració d’intencions: “no hi ha exàmens”. Qui més qui menys els ha temut alguna vegada a la vida. Després, explica que gràcies a aquest centre instal·lat al cor del Raval (Ciutat Vella) ha après a tocar fins a cinc instruments. Però el més important per aquesta noia de catorze anys no són només les habilitats adquirides, sinó el sentit que ha recuperat la seva vida. “Enlloc d’estar al carrer sense fer res de profit, he passat vuit anys aquí i ara sé que de gran vull ser professora de música”.
El cas de la Kathlyn, com el del seu amic Mackenzie, un jove actor en potència, són un bon reflex de les intencions d’aquest centre que, des de fa deu anys, tenyeix el Raval de tot tipus de propostes artístiques i pedagògiques. “Les notes no diuen qui ets, per què ens calen tantes avaluacions PISA, per què volem dividir-nos entre nivells lents o ràpids?” S’ho pregunta una de les artífex de Xamfrà, l’Ester Bonal (Barcelona, 1964), que defensa un model educatiu basat en l’expressió creativa dels infants. “Totes les activitats artístiques estan relegades a un segon terme en l’educació obligatòria: la dansa o el teatre no existeixen, els  especialistes de plàstica han desaparegut del mapa i la música ha patit una reducció d’hores molt important en primària i secundària”.
Tallers de teatre, mim, diferents tipus de dansa —inclòs el break dance— i disciplines musicals es donen cita al centre Xamfrà “sota una filosofia coral”. I és que en aquesta escola res es fa individualment. “Volem una societat de persones solidàries, iguales entre elles, no una societat entre forts i febles”. La Fundació l’ARC Música –creada l’any 1967—va destinar part dels seus recursos i la seva experiència pedagògica de 40 anys en la creació d’un centre que, en paraules de l’Ester, “vol ser un espai perquè nens, joves, gent gran i famílies del Raval, puguin trobar-se i compartir vivències a través de l’art”.
Xamfrà, al carrer Tàpies 9, atén aquest curs més de 300 nens i joves / Xamfrà 
Xamfrà, al carrer Tàpies 9, atén aquest curs més de 300 nens i joves / Xamfrà

El dret a la participació cultural

El model pedagògic que defensa Xamfrà, però, va més enllà de la reinvenció educativa. I és que la proposta artística del centre connecta directament amb el compromís social que manté amb el Raval, un dels barris de Barcelona amb índex de població nouvinguda més elevats. “Ens vam adonar que la música funcionava com element de pertinença perquè els alumnes nouvinguts se sentissin més acollits i poguessin iniciar un diàleg intercultural amb la resta de companys d’altres orígens i, també, amb companys autòctons”, explica Bonal, que va viure la gran onada migratòria dels anys 2002 fins el 2008 des de l’IES Miquel Tarradell, institut en què es va començar a donar forma al que avui és Xamfrà, abans que s’instal·lés amb local propi al carrer Tàpies, el curs 2009-2010.
Facilitar l’accés a la creació artística dels alumnes amb realitats més adverses ha estat una de les obsessions de la directora del centre. “Les arts escèniques són els nostres instruments i, a l’hora, ens serveixen d’excusa per treballar l’exercici del dret a la participació cultural de les persones en situació de vulnerabilitat”. Una aposta que ha donat expectatives als centenars d’alumnes que han passat pel centre –fins a 300 el curs d’enguany—. “La disciplina acaba convertint-se en una necessitat, sense ella no poden trobar l’harmonia en el resultat”. De fet, cal tenir en compte que la darrera onada migratòria es va caracteritzava pel seu perfil multicultural gens homogeni –amb predomini del nord d’Africa, Amèrica Llatina i Europa de l’Est—. “Hem insistit en ajuntar nens i famílies de diferents potencialitats socials i culturals, així com diferents orígens perquè creiem que sense barreja no hi pot haver integració”, conclou Bonal, que lamenta la situació de segregació escolar en funció del lloc d’orgien entre l’escola pública i la privada.
Do d’Acords (Integra Sons) en ple concert, al teatre Artèria del Paral·lel / Integra Sons 
Do d’Acords (Integra Sons) en ple concert, al teatre Artèria del Paral·lel / Integra Sons

Do d’Acords: la melodia de la convivència

A pocs metres de Xamfrà, si creuem l’avinguda del Paral·lel de Barcelona i canviem els carrers estrets del Raval per les pujades del Poble-sec (Sants-Montjuïc), topem amb una realitat social i cultural gairebé simètrica. Aquí, en el barri que va veure créixer el cantautor Joan Manel Serrat, un altre artista arribat des de l’Argentina ha revolucionat el concepte de l’ensenyament i, a l’hora, ha oxigenat la comunitat educativa de la zona. Es tracta del pedagog i compositor argentí, Pablo Persico (Buenos Aires, 1977), que des de fa quatre anys impulsa el projecte de creació musical comunitària Do d’Acords, inspirat en el prestigiós sistema d’orquestres infantils i juvenils de Veneçuela, fundat pel músic José Antonio Abreu. “Després de treballar durant uns anys en escoles acomodades de Buenos Aires, vaig tenir una conversa amb el mestre Abreu que em va canviar la perspectiva de les coses”.
En el cap de Persico tot funciona en clau d’orquestra. El seu objectiu sempre va ser dotar el barri d’una orquestra i ara, amb aquest objectiu assolit, segueix perfeccionant el seu mètode. Els nens i joves que hi participen –40 aquest curs, tot i que més de 500 ja han passat per Do d’Acords—depenen del treball creatiu dels seus companys i són part indispensable del resultat final. Cadascun d’ells disposa d’entre cinc i sis instruments diferents vinguts de diversos racons del planeta –hi podem trobar des d’una marimba de quatre octaves, xilòfons, bongos, maraques, didjeridú o guaguatube, fins a una arpa xinesa—. La improvisació col·lectiva, “desapareguda en les programacions oficials de les escoles”, és clau en l’aprenentatge inicial del nen. Cadascun d’ells, a més, és converteix puntualment en director de l’orquestra mitjançant gesticulacions intuïtives dissenyades pel mateix compositor. “El que més m’interessa és que els nens siguin creadors; no formo intèrprets, sinó creadors. Penso que aquesta és la necessitat més gran d’Europa en aquest moment: formar líders positius.”
Persico, partint de les ensenyances del seu mestre, ha fet un treball d’artesà fins a dissenyar la metodologia integrasons, que dóna nom a l’associació que impulsa i que, a banda del projecte Do d’Acords al Poble-sec, també condueix Barris en SolFa (Badalona Sud) i un nou projecte al barri del Carmel. “La nostra metodologia no penalitza l’error, sinó que a vegades incita als alumnes a equivocar-se, perquè els errors formen part de la creació musical, i també de la vida, cal integrar-lo en l’experiència”, explica Persico. Un altre ingredient fonamental és la participació de músics professionals, que s’integren en l’orquestra ja en els assajos i els acompanyen concerts. “Ens interessa que vinguin els pares, que parlin entre ells, que vegin com els seus fills i els fills dels qui tenen assegut al seu costat són capaços de crear coses boniques si treballen junts”, explica Persico.

Construir comunitat

La comunitat educativa del Poble-sec valora molt positivament l’existència de Do d’Acords. De fet, els petits músics de l’orquestra venen íntegrament de les escoles públiques del barri, prioritzant els infants amb pocs recursos i els que pateixen situacions més complexes. Isabel Costa i Núria Lacasa, directores del CEIP Carles I i l’IES Jacint Verdaguer, respectivament —tots dos centres formen part del projecte i sumen percentatges superiors al 80% d’alumnat d’origen immigrat— ressalten el “canvi radical en l’atenció i l’autoestima” dels infants que hi participen.
És aquest treball en xarxa el que dóna sentit tant a  Xamfrà com a Do d’Acords (Integra Sons). La relació entre els infants, les seves famílies, les escoles i altres entitats i equipaments del barri és el que acaba convertint les iniciatives pedagògiques en veritables eines de vertebració i cohesió social per al Raval i el Poble-sec. Més encara en una situació de retallades en l’ensenyament públic en barris on l’índex de pobresa supera la mitjana de la ciutat i on la immigració no s’assumeix de manera homogènia per part de l’escola. Malgrat la tasca fonamental que desenvolupen els equips professionals d’una i altra iniciativa, encara els cal recórrer camí per poder ser autosuficients en termes econòmics. Mentrestant, creuen els dits perquè els compromisos adquirits amb l’administració i amb les entitats privades no acabin en paper mullat.

Comentaris