La pastanaga que empaita l’ase

JAUME MERCANTEnric Gonzálvez (professor de secundària) a la Directa
Diuen que, perquè l’ase arrossegui el carro, cal penjar-li una pastanaga al davant, de manera que la il·lusió de poder abastar-la mou el ruc a estirar amb força. En referència a l’interessant article d’Antonio Bolívar, catedràtic de Didàctica a la Universitat de Granada, “La cola que menea al perro”, publicat a la secció d’opinió d’El País (26/01/2014), en què parla sobre la mercantilització de la LOMQE, cal recordar que aquest procés ja es va dur a terme amb la LEC, amb un ample consens polític i un ampli descontentament docent.

A banda de compartir el maquiavèl·lic mecanisme d’ensenyar per a les proves”, el temps està confirmant el que Bolívar explica al final de l’article: la competició creixent entre centres, la transformació d’alumnes en clients i un ús pervers del concepte qualitat. No és cert, però, que Catalunya s’estigui resistint a implementar aquesta filosofia educativa. L’enfrontament a la LOMQE no és fruit d’una oposició al mercantilisme, sinó a l’atac al projecte d’immersió lingüística.
Des de 2009 (aprovació de la LEC), els centres públics han patit un progressiu gir cap a la concepció de l’educació com a filosofia de gestió empresarial. Les direccions dels centres tenen la potestat de crear els seus propis plans pedagògics, tenen la consideració l’autoritat pública i, mitjançant el futur decret de plantilles, podran fitxar i desfer-se de la meitat del professorat dels seus centres; a la pràctica, els claustres de docents hem esdevingut simples espectadors de les seves decisions.
Aprofundint en aquesta concepció empresarial i anterior a l’aprovació de la LEC, la Generalitat va impulsar els anomenats Plans de Qualitat i Millora Continuada, de què han estat presa bona part dels centres públics amb un elevat índex de fracàs escolar. Els centres contracten empreses avaluadores que ofereixen segells ISO 9001, certificacions que avalen que la gestió documental dels centres respon a certs estàndards reconeguts per l’ENAC (Entitat Nacional d’Acreditació).
La pastanaga és una peça coneguda: manipulació lingüística i prebendes diverses. S’ha venut millora documental com a millora pedagògica, cosa que, per una altra banda, es podia haver assolit sense la intervenció d’empreses avaluadores externes. Fa ja una dècada, l’aleshores director de l’Institut Lacetània de Manresa, Francesc Vila Prat, deia a l'informe “La gestió per processos en els centres educatius basada en la Norma ISO 9001”: “Potser la sensació predominant és que no hem anat enrere, però que tampoc no n’hi ha per tant. Per què? Primer, perquè ja abans d’implantar aquest sistema, l’institut funcionava raonablement bé, molt bé en l’opinió de molts. Segon, perquè fins ara, la qualitat només ha incidit de portes enfora de l’aula”. Al pròleg d’aquest mateix informe, Marta Cid, consellera d’Educació per ERC el 2004, deia (sobre la implementació de la ISO): “El treball en aquesta direcció de ben segur que ens donarà resultats positius que contribuiran a millorar la qualitat del sistema educatiu a Catalunya”, primer tros de la pastanaga.
Avui no som gaire lluny de la percepció de Vila Prat. Empaitem la pastanaga de la qualitat pedagògica mentre estirem del carro on hi ha les empreses acreditatives, com ara Applus, que obtenen ingressos en forma d’auditories i concessions de segells a costa de l’erari públic i que, com a missatge ètic, ens deixen absorcions privatitzadores (vegeu el cas de les ITV a Catalunya) i jocs de guerra.
Aquesta empresa és propietat del grup Carlyle, corporació de capital de risc. Segons denuncia l’informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau del juny de 2013: “A partir d’ara, la ciutadania de Catalunya, quan dugui el seu cotxe a revisar a una estació de la ITV, ha de saber que està lliurant dividends a les famílies Bin Laden, Bush i altres coneguts beneficiaris de les guerres preventives que van començar ara fa deu anys contra l’Afganistan i l’Iraq”. També ho haurien de saber les famílies que deixen la seva progènie a centres avalats amb aquest segell.
L’altra meitat de la pastanaga: ponderacions del currículum i substanciosos complements de salari a cop d’acord de govern pels docents que coordinin els Plans de Millora (GOV 112/2009). I entre l’ase i la pastanaga, efectivament i com apuntava Bolívar, la percepció dels centres d’educació pública que han de competir entre ells oferint segells de garantia de gestió documental i instal·lacions renovades per captarclients, per reconvertir docents en proveïdors i enganyar la població amb somnis d’emprenedores de l’avenir que, ja avui, són o bé ofegades autònomes o bé explotades assalariades, si no aturades cròniques.
Mentrestant, al costat del carro, el gos pot continuar movent la cua, cada cop hi ha més docents que es dediquen a mirar-lo, tranquil·lament, i s’aturen a fer-li amanyacs o a exclamar: “Quin gosset tan maco!”. La maquinària no s’atura i el carro privatitzador avança cap al futur, la cara fosca dels versos de Benedetti: “Despacio pero viene / sin hacer mucho ruido / cuidando sobre todo / los sueños prohibidos”.

Comentaris