El lleure educatiu també és una feina. I farem vaga

Encara avui queda lleure educatiu en l’economia submergida amb què malviuen dones i jovent, sobretot. No n'hi ha prou amb el voluntariat. Sabem que durant anys aquestes feines s’han pagat en negre, a qualsevol preu.

El lleure educatiu i sociocultural convoquen vaga pels dies 6 i 13 de febrer.

Montse Ros en el Diari de l'educació



Catalunya té una tradició pedagògica riquíssima en l’educació en el lleure. Esplais, colònies, casals, extraescolars, tantes activitats que són un patrimoni de l’educació, del millor de l’educació: valors humans, identitat, solidaritat, coneixement del país, compromís, creativitat, responsabilitat, salut, cultura…  Un patrimoni educatiu fet d’esforç voluntari, fet d’economia submergida i fet de treball precari.

Davant del voluntariat, cal donar les gràcies. Gràcies a les persones, joves i grans, que dediquen caps de setmana, i vacances, o un dia de tant en tant a sostenir activitats per a infants, joves i no tant joves. Cal donar les gràcies al professorat que ha fet colònies, i sortides i teatres, i corals i… sense rebre cap remuneració a canvi. I als pares i a les mares de les AMPAs. Tot i així, prefereixo apostar per models cooperatius, on el benefici és mutu. Solidaritat millor que paternalisme.

I no n’hi ha prou amb el voluntariat. Moltes activitats són diàries, es regulen, s’amplien, es professionalitzen. Les feines s’han de pagar. Però sabem que durant anys s’han pagat en negre, a qualsevol preu.  Encara avui queda lleure educatiu en l’economia submergida amb què malviuen dones i jovent, sobretot. Molt menys que abans, perquè hi ha hagut organització sindical.

Organitzar aquestes persones no va ser fàcil. Treballen poques hores (tres o quatre al dia, de mitjana) i sovint en cobren menys, en horaris no fixos, a temporades. Potser podeu pensar que la majoria de la gent que treballa al sector ho fa en empreses petites. Doncs no. Hi ha empreses petites, però la major part del sector, amb o sense ànim de lucre, està constituït per empreses per sobre de cinc-cents treballadores i treballadors, però dispersats en milers de centres de treball amb poca gent a cada centre. Cada vegada hi ha més gent que treballa en aquestes condicions, però m’atreviria a dir que les treballadores i els treballadors del lleure tenen els minijobs amb més tradició.

L’any 2005 aconseguim signar el  primer conveni col·lectiu del lleure educatiu i sociocultural. L’any 2005!!! Abans del conveni, trobàvem de tot: salari mínim interprofessional, contractes en frau de llei, sobres a banda del contracte, horaris canviants a discreció del contractador. El conveni va regularitzar salaris i contractes, que van evolucionar cap al fix discontinu, va assegurar formació i acreditació adequades per assegurar la qualitat de la feina, i sobretot va donar capacitat negociadora a aquest conjunt de professionals. Un cop signat, el conveni es va convertir en receptacle d’altres tipus de feines, igualment precàries, que serveixen les mateixes empreses: hi ha vetlladores que fan el suport a l’alumnat amb discapacitat, monitores de menjadors escolars, personal de suport de les escoles bressol, talleristes, PIJs, animadors, ludotecaris, personal de cases de colònies, ….

Vam aconseguir signar un segon conveni el 2008, i fa 1100 dies que negociem el tercer. No ens en sortim. Les patronals volen jugar a la baixa, però és que no hi ha més baix. Comença a sortir més a compte viure de prestacions que del treball, perquè després d’haver treballat un mes, moltes persones no han cobrat 400€. La conseqüència de rebaixar més les condicions és tornar a l’economia submergida, al frau, al campi-qui-pugui. Que equival a estripar el conveni. No sé què hi poden guanyar, a la llarga, les empreses, tampoc. Fer més lloc als pirates?

Ens agrada aquesta feina. És preciosa. I ha de ser digna.

La classe treballadora té el seu principal repte en l’organització i la dignificació del precariat. La gent del lleure educatiu estan obrint camí. Demanem solidaritat. Exigim el conveni.

Comentaris