Famílies que entren a les aules


Cada cop són més els centres que es coordinen amb les famílies i les accepten com un agent educador fonamental per a la millora dels resultats dels infants. Grups interactius, assemblees al centre, tallers de deures conjunts... són algunes de les formes que pren la participació de les famílies quan va més enllà de les AMPA i del Consell Escolar.

Pau Rodríguez a El Diari de l'educació



Choumicha, amb la seva filla, a la biblioteca de l’escola Mas Masó de Salt. / Foto: Carles Palacio.
La Carme repassa la lectura amb la Júlia, la seva filla, a la biblioteca de l’escola Mas Masó de Salt, que és plena de famílies -pares, mares, nens- que fan deures i activitats conjuntament. “Abans li costava molt llegir i concentrar-se sola, però aquí aprenem de forma divertida i se la veu més interessada”, explica la Carme. Com ella, la majoria de famílies que participen al taller d’estudi assistit de Mas Masó -molts d’ells no porten ni mig any- estan convençuts de la importància que té la seva presència a l’escola per l’aprenentatge dels seus fills. “Estan més motivats”, “estan contents de veure que els seus pares es preocupen”, “agafen l’hàbit d’estudiar també a casa”, “milloren els resultats”… Aquestes són algunes de les valoracions que fan en Mohammed, la Seidatou, la Fatima, la Lamiae, la Carme, la Choumicha o la Karima, tots ells pares i mares saltencs que han decidit implicar-se més en l’educació dels seus fills en veure que l’escola els obria les portes.
Mohammed, Carme, Choumicha, Karima, Fatima, Lamiae i Seidatou. Pares i mares de l'escola Mas Masó de Salt. 
Mohammed, Carme, Choumicha, Karima, Fatima, Lamiae i Seidatou. Pares i mares de l’escola Mas Masó de Salt.
L’escola Mas Masó fa només dos anys que té en marxa amb aquest programa de treball entre famílies, alumnes i mestres -que supervisen l’activitat-. En el seu cas ho fan en horari extraescolar. Però cada cop hi ha més centres que han vist en l’implicació familiar una palanca cap a la millora dels resultats dels infants i en la reducció de les desigualtats, i aposten inclús per traslladar la seva participació dins les aules i en l’organització del centre. “La participació de les famílies i també d’altres membres de la comunitat en el programa escolar té una gran incidència en els resultats acadèmics dels infants”, conclou Ramón Flecha, catedràtic de Sociologia a la UB i coautor de l’estudi Actuacions d’èxit a les escoles europees, que repassa diferents models de centre europeus per encàrrec del ministeri d’Educació.
Però la voluntat de molts centres no es redueix a augmentar la participació de les famílies, sinó que pretenen provocar un canvi de concepció de l’escola que permeti als pares i mares “sentir que en formen part”, en paraules de Gerard Ros, director del Mas Masó. “Ens passegem per aquí com si fos casa nostra, els nens ens veuen, venim a la biblioteca…”, explica la Karima. En aquest sentit, els programes de treball conjunt entre famílies i docents “van acompanyats d’una coordinació i un diàleg constant, d’una predisposició de l’escola”, explica Ros. De fet, en aquest centre de Salt els mestres i pares i mares preparen junts, cada dilluns, les activitats i estratègies que seguiran durant l’estona amb els fills al taller assistit.

Grups interactius: les famílies a classe

Entre les experiències de participació familiar a les escoles hi juguen un paper principal les comunitats d’aprenentatge, projectes de centre que intenten implicar totes les persones que influeixen en el desenvolupament de l’infant -mestres, amics, veïns, associacions veïnals, voluntaris i, sobretot, famílies- per millorar la seva educació. Mas Masó n’és un exemple. A Catalunya hi ha unes 40 comunitats d’aprenentatge. Un altre cas és el de l’escola Tanit, de Santa Coloma de Gramenet, que fa anys que a les tardes treballa amb grups interactius. “Durant una hora i mitja, la classe es divideix en grups, i per a cadascún d’ells hi ha un referent adult -pot ser un mestre, una família o un voluntari-. Llavors els grups de nens van rotant i fant les activitats de cada lloc, que són temàtiques i interactives, experimentals, amb un component de joc”, relata Montse Ruiz, directora de Tanit.
“No es tracta d’ensenyar-los, sinó que s’ensenyin entre ells; els alumnes s’esforcen per explicar el que fan, i això obté uns resultats espectaculars”, apunta Flecha, impulsor de les comunitats d’aprenentatge a Espanya. Màrius Martínez, professor d’Orientació Professional de la UAB i referent també de la implicació familiar a les aules, enumera més avantatges d’aquests grups: el “treball en l’heterogeneïtat”, “la col·laboració” o inclús “l’empoderament dels pares i mares”, que en alguns casos pensen, de manera equivocada, que no poden aportar res a l’educació dels seus fills.
La directora del Tanit, que compta amb aquest projecte des de l’any 2.000, assegura que ja no sabria enfocar la seva relació amb les famílies d’una altra manera, i en afegeix d’altres avantatges d’aquesta pràctica. Per una banda, “si família i escola van junts, el nen se sent reforçat i li puja l’autoestima, se sent segur perquè tots anem en una mateixa direcció”, i a més a més, “la presència de famílies i voluntaris a l’aula fa que tinguis més personal, que gaudeixis d’una atenció més personalitzada que és clau, entre altres coses, per reduir les desigualtats”.

Famílies i mestres: una persona un vot

Considerar la família com a part integrant de l’escola comporta també donar-li certa capacitat d’intervenció i decisió en el dia a dia dels centres. En la majoria d’escoles, els pares i mares tenen veu a través dels canals clàssics: les AMPA -en tasques sobretot d’organització: menjadors escolars, activitats extraescolars…- i el Consell Escolar -organisme format per diferents actors de la comunitat educativa, entre els quals hi ha les famílies, i que ara perd la capacitat de decisió amb l’entrada en vigor de la LOMCE-. Però escoles que tenen comunitats d’aprenentatge aposten per reforçar la participació de pares i mares ambcomissions mixtes -de mestres i famílies- que s’encarreguen de diferents necessitats de l’escola i que rendeixen comptes davant l’assemblea del centre.
A l’escola Lledoner, de Granollers, aquestes comissions tenen com a objectiu “dur a terme projectes que ens marquem cada quatre anys”. “Poden ser de foment de la lectura, de serveis extraescolars, d’alimentació, de decoració…”, comenta el director Ricard Las Heras, que afegeix que estan formades per “voluntaris que són famílies, algun exalumne, entitats, l’Ajuntament…” I un cop a l’any han de retre comptes davant el plenari, una assemblea en la qual hi prenen part els vocals de cada comissió, de l’AMPA i del Consell Escolar. “Procurem que hi hagi consens per aprovar els punts, però d’entrada cada persona és un vot”, explica Las Heras, remarcant que inclús en matèria pedagògica els pares i mares tenen la mateixa capacitat de decisió que els mestres.

Horaris laborals, un inconvenient?

“Estic encantada de poder venir a ajudar en l’educació del meu fill, perquè si els meus pares haguessin fet el mateix amb mi potser ara no estaríem així, però també es cert que si trobés feina no podria venir”, explica la Seidatou. La Lamiae hi ha dies que tampoc no pot venir, perquè treballa, i llavors és el seu fill gran qui ve a l’escola a ajudar al petit. Catalunya està lluny d’aconseguir una integració familiar com la de Finlàndia, el país europeu de referència en aquest aspecte, que reserva un espai a les aules per als pares i mares que vulguin assistir a les classes. Però fins a quin punt no és culpa de les extenses jornades laborals? O de la normativa dels centres?
“Sí que hi ha molts factors que ho dificulten: la conciliació laboral, la tradició, la falta d’ajudes a les famílies, inclús el marc legal… Però al final és l’escola qui pot decidir si obre les seves portes o no”, analitza Jordi Collet, sociòleg de la Universitat de Vic. “Tot són condicionants, però cap és determinant, i la prova és que ja hi ha moltes escoles que ho fan molt bé”, conclou Collet, que es mostra força crític amb l’actitud fins ara dels centres i dels docents d’acceptar la família com a agent educador.
Màrius Martínez, per la seva banda, aprofundeix en el fet que no és necessària una participació com la finlandesa sempre que hi hagi una “predisposició” per part de centres i escoles. “Hem d’acceptar que la seva implicació pot tenir intensitats diverses, no és pot ser purista i pensar que la participació ha de ser absoluta en tots els casos, perquè molta gent no pot”, opina Martínez. És tan important aquell pare que pren part dels grups interactius cada tarda com la mare que només té dues hores lliures a la setmana i les dedica editar des de casa seva la pàgina web del centre. “Això és la igualtat de les diferències”, sentencia Martínez.

Comentaris