Nous mecanismes d’innovació social

La localitat anglesa d’Alston, amb sol 2.000 habitants ha creat una vintena de cooperatives per tenir serveis.

RAFAEL RAMOS Alston (Cumbria). Corresponsal LA VANGUARDIA Diumenge, 11 d’Agost de 2013



Un poble autogestionari

AIston, amb els seus carrers empedrats, el seu mercat i les seves velles cases de pedra del segle XVII, es un lloc de postal. Peró té o, mes ben dit, tenia un problema: es massa petit (2.100 habitants a l’últim cens) i massa remot com perquè a la BT (telefònica britànica) li surti a compte instal•lar una banda ampla d’Internet, perquè a les cadenes nacionals de supermercats els compensi muntar una botiga de queviures, perquè hi hagi oficina de correus, una empresa interessada en operar un gimnàs, una altra per gestionar l’estació de ferrocarril, per netejar la neu que abunda a I’hivern…

Era un problema, però ja no ho es. Perquè els ciutadans d’Alston han trobat aquesta elusiva tercera via entre, d’una banda, el capitalisme salvatge que ha corroït la societat i ha fet-esclatar la bombolla financera, i, de l’altra, el socialisme burocratitzat i mancat d’incentius. En vista que les multinacionals i grans corporacions britàniques no veien diners i per tant no proporcionaven serveis, els nadius han pres el timó i han creat una vintena de petites cooperatives que gestionen aquests serveis. La idea no es fer-se ric, sinó realitzar una missió per a la comunitat i obtenir una remuneració raonable que permeti viure dignament.

Alston Moor (que inclou l’històric poble d’Alston i les viles veïnes de Gerrigil i Nenthead) ha estat designada la primera social enterprise town – localitat d’empresa social – de la Gran Bretanya. Un títol per afegir als de tenir la pista de golf i el mercat a mes altitud sobre el nivell del mar de tot Anglaterra (300 metres), de ser el lloc favorit del poeta John Auden, i punt de partida i arribada d’una etapa del Tour deis Penins, la formació muntanyosa considerada com l’espina dorsal d’Anglaterra, flanquejada per la muralla Adriana que separa el país d’Escòcia.

El que ha passat a Alston mostrat alhora les limitacions del capitalisme, el triomf de l’esperit comunitari i la importància de buscar nous mecanismes d’innovació social que desafiïn els convencionalismes polítics i econòmics. “A Alston havíem estat abandonats de la ma de Déu i vam decidir agafar el bou per les banyes – explica Sue Gilberson,de 51 anys i empleada de Cybermoor, la cooperativa que ha dotat a 300 cases banda ampla d’Internet en vista que la BT exigia una subvenció estatal (que mai no arribava) per fer arribar la línia -. Lamentar-se no serveix de res. Ens vam cansar d’esperar i de promeses incomplertes, i vam posar fil a l’agulla per crear una comunitat dinàmica i vibrant”.

Situada en una regió muntanyosa de gran bellesa però poc poblada, Alston Moor es queda amb freqüència aïllat en els mesos d’hivern com a conseqüència de les nevades. Les ultimes mines de zinc, acer i plata, la font de riquesa mes important, van tancar en els anys cinquanta i van determinar l’inici del declivi econòmic. El 1980 va desaparèixer una farga que donava feina a 200 treballadors, i l’atur es va disparar del 8 al 25%, un nivell propi de l’Espanya o Grècia de l’actualitat, i tres vegades la mitjana britànica. Avui el principal patró es una petita metal•lúrgica que comercialitza productes derivats de l’acer i té una plantilla de seixanta persones. Les principals fonts d’ingressos son la ramaderia (bovina i ovina), i el turisme.

“Va arribar un punt en que semblava que el món exterior s’havia oblidat de nosaltres”, diu Meryl Baker, de 66 anys, que després de la jubilació va decidir muntar la botiga-cooperativa que assorteix Alston de productes de primera necessitat. “Fins i tot per comprar el pa i la llet calia recórrer 20 quilòmetres, i no tothom té cotxe. No hi ha tren, i el servei d’autobusos es bastant esporàdic. Per sort som una gent amb esperit innovador que no es rendeix fàcilment a les dificultats, i ens en vam adonar que ningú no ens ajudaria si no ho fèiem nosaltres mateixos. Avui som un exemple del camí a seguir”.

Els treballadors son empresaris, i els empresaris, treballadors. I tots ells tenen la satisfacció d’estar fent alguna cosa no només per guanyar diners, sinó pel poble. Moody ocupa xavals locals que d’una altra manera estarien sense feina i que fan torns al taulell i al forn del pa. “L’ambient es fenomenal – assenyala Tim Angier -. La nostra cap esta oberta a les opinions dels empleats. No som llicenciats en empresarials, però si a algú se l’i ocorre una bona idea no dubta en adoptar-la”.

Quan les autoritats de Cumbria van decidir que el servei de llevaneu no arribaria a Alston per estalviar així diners,els ciutadans van reconvertir el tractor de segona mà d’un granger per què realitzés aquest servei. Quan amb el pretext de les retallades es van tancar els banys públics, van sorgir voluntaris per a netejar-los fent torns. La botiga d’ultramarins es una cooperativa que obre fins i tot els diumenges, amb set treballadors, un per a cada dia de la setmana. L’oficina de correus es una cooperativa amb cent accionistes, cadascun deis quals va invertir l’equivalent de 115 euros. Alston es un poble especial, i les seves empreses autogestionaries creen riquesa per valor de dos milions d’euros a l’any.

Descontents amb el Govern

Successius governs britànics, ja siguin laboristes com conservadors, han anat reduint la qualitat dels abans llegendaris serveis públics del Regne Unit, tant a les ciutats com al camp, amb el tancament d’hospitals, estacions de ferrocarril o estafetes de correu. En part es a causa de la febre privatitzadora que es va apoderar del país amb Margaret Thatcher i han continuat Tony Blair, Gordon Brown i ara David Cameron, i en part per estalviar diners. Peró així com a les zones urbanes es tracta d’un inconvenient (cal agafar l’autobús i anar a enviar la carta o fer-se la prova del colesterol una mica mes lluny), en regions rurals aïllades, on la mitjana d’edat es elevada, constitueix un autentic drama per a les moltes persones que no tenen cotxe. Per Alston no passa el tren, el servei d’autobusos funciona molt de tant en tant, i les autoritats de Cumbria el van retirar del recorregut de les maquines llevaneu que netegen les carreteres de la serralada deis Penins. “Ja entenem que un poble de pocs milers d’habitants no pot tenir un hospital i cal viatjar a la ciutat mes propera per ser atès – diu Angela Green, de 65 anys, veïna de la vila de Nenthead – . Peró clama al cel que el govern decideixi que una comunitat de 2.000 persones no justifica l’existència d’una oficina de correus, encara que produeixi pèrdues a l’Estat, i hàgim hagut de posar-la nosaltres mateixos, amb els nostres diners”.

Auge al Regne Unit de les companyies que neixen sense cap ànim de lucre

Mes empreses amb missió social

Créixer, menjar-se el rival per no ser absorbit, i maximitzar beneficis encara que sigui a compte d’acomiadar treballadors no es el leitmotiv de tots els empresaris. Sens dubte no de les denominades social enterprises (empreses socials), un fenomen cada vegada mes estès al Regne Unit i que busca una alternativa a l’anim de lucre desmesurat de) capitalisme neoliberal dels últims trenta anys, però sense caure en els vicis d’una economia estatalitzada.

Alston té mes empreses socials per habitant que cap altra localitat del món, però existeixen moltes altres que son pioneres i han obert camí en terrenys tan diversos com la producció de xocolata, el medi ambient, la informació i tecnologia, els mobles d’oficina, la moda, la formació professional, el disseny, la restauració, el transport, la banca, l’entreteniment o l’organització d’esdeveniments.

Per ser considerat com a empresa social cal generar diners de la compravenda de productes i serveis al mercat, reinvertir els guanys en el mateix negoci o en la comunitat local, i tenir un objectiu altruista com assistir els mes desfavorits, la justícia social, o millorar les condicions de vida de la comunitat. Una vegada complertes aquestes condicions, hi ha tota mena d’esquemes legals que les emparen.

“Amb el comunisme desacreditat i seriosos interrogants sobre la viabilitat del capitalisme tal i com ha evolucionat en els últims anys (sous cada vegada mes alts per ais executius i mes baixos per ais treballadors), aquest tipus d’empreses ofereix una tercera via molt refrescant – explica la sociòloga Helen Blanchard -. Han de guanyar diners en un sistema competitiu, perquè si no se’n van en orris, però lla majoria dels guanys, son dirigits a In seva missió social, sigui del tipus que sigui. I l’empresari es queda un sou raonable però no descomunal, que li permet viure raonablement be, i compensa el seu treball com els riscos que assumeix”.

Existeixen empreses socials de totes les mides, locals, nacionals i multinacionals, que tenen en comú el propòsit de millorar la vida de la gent. Es troben sota la tutela d’una organització denominada Social Enterpríse UK, que les assessora sobre les possibilitats i riscos a cada sector i sobre els mecanismes per obtenir capital, ja sigui de l’Estat o dels bancs, en forma de donacions o de crèdits. També pressiona els polítics (sobretot del partit laborista, ja que els conservadors son mes reticents a aquesta fórmula) perquè afavoreixin aquesta tercera via econòmica.

Els orígens a Anglaterra d’aquest model de companyies es remunten al 1840 a Rochadle, quan els treballadors del sector alimentari van organitzar la seva pròpia cooperativa com a resposta a les condicions d’explotació que eren víctimes. Les social enterprises van rebre una altra empenta a partir del 1990, com a reacció d’emprenedors idealistes al capitalisme radical impulsat per Ronald Reagan als Estats Units. i Margaret ‘Thatcher en aquest país.

RAFAEL RAMOS Alston (Cumbria). Corresponsal LA VANGUARDIA Diumenge, 11 d’Agost de 2013

Comentaris