Cooperativisme: rereguarda, aixopluc i alternativa

Des dels pioners de Rochadale, a mitjans del segle XIX, fins avui –on més de 1.000 milions de persones arreu del món estan directament vinculades al cooperativisme– molt ha plogut i molt ha passat. Però segurament, mai com abans, la cooperació social s’ha visualitzat com alternativa sòlida i real davant un món cada cop més injust i desigual. Ni mai abans ha esdevingut la realitat concreta del ‘There is no alternative’ neoliberal parit per Reagan i Thatcher.

Per David Fernández* a En Lluita


Avui, aquí i ara, el fet cooperatiu és, sobretot, alternativa social postcapitalista, construcció de nous paradigmes econòmics i començar a llaurar les llavors de la democràcia social i econòmica. L’economia, com la política, o la fem nosaltres o serà feta contra nosaltres. I és en aquest terreny, en aquesta disputa tan desigual entre models antagònics que és l’economia, on el cooperativisme replica i reforça, finalment, una profunda lluita social i cultural que veníem perdent. La dels valors: solidaritat, suport mutu, autogestió, mutualisme, previsió social, millora de les condicions de vida i treball, enxarxament comunitari, recuperació del vincle social, autorganització i autodefensa davant els embats del mercat.

A la recerca d’alternatives des de fa dècades, i davant el segrest de la democràcia política i la sobirania econòmica, el cooperativisme i l’economia social exerceixen cada dia el dret a decidir sobre el model econòmic.

S’autodeterminen cada dia per disputar el terreny a un capitalisme ja senil, que esbotza el teixit productiu, l’estructura social i l’entorn ecològic. Avui, ara i aquí. Si ells tenen La Caixa, nosaltres –un nosaltres plural, social i obert– tenim Coop57 i Fiare: les primeres passes cap a un sistema financer ètic. Si elles tenen Endesa i el casino de les energètiques, nosaltres tenim Som Energia, aposta ecològica i sobirania energètica. Si ells tenen Carrefour, nosaltres cooperatives de consum que, sota els principis de la sobirania alimentària, protegeixen la pagesia i el camp. Els exemples, no exemptes de contradiccions perquè el cooperativisme no és un conte de faules, es multipliquen en pràctiques socials que, en se i per se, ja alliberen. Ja canvien el país. Ja democratitzen l’economia, redistribueixen socialment la riquesa i refuten la mercantilització.

El cooperativisme avui –superant també l’enéssim intent barroer per mercantilitzar-lo, integrar-lo i desfigurar-lo en el si de la dictadura del mercat lliure– prova d’operar a escala humana, social i territorial i esdevé una nova institució del comú. Aquesta és l’aportació cooperativa –democratitzadora, transformadora, solidària, internacionalista– en un context radical de persistent “cop d’estat de mercat”: sis anys de crisi, tres de polítiques d’austericidi... i dècades d’acumulació per despossessió de les classes populars.

Des de la fèrtil i sovint oblidada història del moviment obrer i cooperatiu, Micaela Chalmeta certificava que l’acció cooperativa no és res més que “dessecar el capitalisme en les seves fonts”. Allà on comença. Avui, l’aposta insubmissa pel cooperativisme –de treball, de consum, de serveis– significa posar les bases, les llavors i la matriu d’un model postcapitalista a l’alçada dels reptes del segle XXI. Perquè, finalment, l’únic territori alliberat del que disposem és la nostra vida quotidiana. Allà on desobeïm, o reproduïm, amb la nostra pràctica, el capitalisme senil. Allà on demostrem, i ens demostrem, que sí. Que ja és possible un temps de vida fora del capitalisme. Un nou temps dels comuns. Cooperativisme, doncs. I tant. La nostra rereguarda solidària, l’aixopluc col·lectiu on refutem la doctrina del xoc, l’alternativa de futur que vindrà. Que ja està venint.

*David Fernández, diputat per la CUP-AE al Parlament de Catalunya

Comentaris