Vindicació del municipalisme

Al setembre de 2011 es sacralitzava constitucionalment la limitació del dèficit públic. Temps després, comença a confirmar-se que arran d'aquella reforma feta a les fosques, el mon local en serà un màrtir.
ELOI M. MARTÍNEZ (@eloimm) a espaifàbrica.cat


CONCENTRACIÓ, CONCENTRACIÓ...!


La proposta de l'executiu de l'Estat, impregnada de proclames dels principis d'eficiència i d’estabilitat i sostenibilitat financera, fonamenta la seva raó de ser en la finalització d'un model disfuncional que no correlaciona competència i finançament, l'eliminació de la duplicitat de competències, i l'extinció de la difuminació de les responsabilitats dels ens locals. O, si ho voleu en format mainstream: l'Ajuntament ha viscut per sobre de les seves possibilitats i ara, toca posar-hi fi.

Davant d’aquesta gran irresponsabilitat, l'Estat, pater familias coercit per “l'objectiu del dèficit”, proposa millorar l'eficiència econòmica de la prestació de serveis locals: regula les competències locals, n'estandarditza els costos dels serveis, i augmenta la funció fiscalitzadora. A tot aquell exercici competencial que atempti contra els principis de sostenibilitat i eficiència (especialment per aquelles competències impròpies), s’aplicarà allò que els economistes en diuen “economia d'escala”, els politòlegs "concentració” i Montoro 8.000M€ d’estalvi.

Conscient del conflicte institucional que inicia, l’Estat proclama el principi de lleialtat institucional: respecte a l'exercici legítim d'altres administracions, ponderació de l'actuació de les competències pròpies, valoració de l'impacte de les actuacions en matèria pressupostària i financera, facilitació d'informació a altres Administracions públiques i cooperació i assistència activa.

Corda curta i tensa.

Davant l'autoritarisme de l’Estat, l'executiu de la Generalitat, alma mater dels del país petit-petit, resisteix l’acte jacobí que traspassa totes les línies vermelles. Enfront la desprovisió de futures «estructures d'estat», inicia el desenvolupament del marc general del Títol II capítol VIè i l’article 160 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (CAC) i es defensa invocant la competència exclusiva sobre ordenació i organització de la funció pública, sobre els òrgans i el personal directiu públic i les diverses modalitats organitzatives i instrumentals per a l’actuació administrativa (articles 136 i 150 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya). Però no solament això. Avança i aposta per plantejar la implementació d’un règim local propi, que haurà d'anar complementant-se per una futura llei d'hisendes pròpies i una llei òmnibus (por!) que agilitzi (terror!) els tràmits dels ciutadans davant l'administració local. I tot, amanit amb una escenografia horitzontal –que Ortega fonamenta en estudis i consells assessors de transició nacional que analitzen la formula per viabilitzar la Consulta (en majúscula!), per l'augment del nombre de respostes parlamentaries, entre d’altres- que en l’àmbit local cristalitza amb la constitució del Consell de Governs Locals, la funció del qual és la “defensa de l'autonomia local en les diferents institucions que tenen com a competència garantir el respecte d'aquest principi constitucional”. Qualsevol versemblança a un soviet suprem dels ens locals és pura casualitat.

EL MUNICIPALISME COM A DANY COL·LATERAL


Si la via autoritària de l'Estat dibuixa unes competències al govern local que parodien allò essencial per a la vida gregària deixant a l’aire la continuïtat de 70.800 llocs de treball en serveis socials o el que és el mateix, 2,6 milions de persones sense serveis i per tant, també sense drets; el procés democràtic de via elitista de la Generalitat aposta per una programa de fusió voluntària de municipis i proposa un disseny on la comarca (...) esdevindrà l'ens bàsic de prestació de serveis de forma mancomunada, on els municipis de menys de 1.000 habitants veuran delegades algunes competències i els majors de 5.000 tindran l'obligació d'un programa d'actuació municipal; mesures que significaran la reducció d'un 25% de les entitats públiques, i entre 1.000 i 1.100M€ d'estalvi. A aquestes, caldrà sumar l'extinció de 1.000 càrrecs públics remunerats, l'eliminació de tots els Plens dels Consells Comarcals -establint el Consell d'Alcaldes com a màxim òrgan de decisió de la comarca- i la reducció o desaparició dels Consells comarcals de l'Àrea Metropolitana. Serà el "treballem per una major eficàcia, que aconseguirem clarificant competències" d'Ortega...

EN DEFENSA DEL MUNICIPALISME


Més enllà del contrapeu que una o altra proposta puguin sofrir en l’àmbit jurídic (el Consell d’Estat ja ha apuntat en un dictament que «la garantia institucional d’autonomia consagrada a l’article 140 de la Constitució pot veure’s qüestionada com a conseqüència de l’eventual buidament competencial dels municipis perquè les seves competències passen a una entitat de representació indirecta com és la Diputació Provincial»), el debat sobre el rol que li pertoca al municipi en l’entramat institucional ha estat postergat per conveniència partidista.

Per tant, ara que s’inicia allò que alguns anomenen «la segona transició» i d’altres «el procés d’independència» i amb la proposta de dues reformes locals sobre la taula -i la mateixa voluntat: la segona defunció del municipalisme via abolició de la seva autonomia-, s’obre una oportunitat per a l’emergència d’un projecte polític que reivindiqui el municipalisme.

Un projecte que resulta pertinent perquè adjectivarà processos. No es casual en aquest sentit, que liberals i conservadors apostin per desposseir de competències als Ajuntaments, una estratègia que passa per allunyar la provisió de serveis i la salvaguarda de drets del mon local, l’espai polític on s’exerceix major pressió per excel·lència. Per si calgués dissipar dubtes (i en pro de la contenció de la despesa pública -només faltaria!-): limitació de regidors i reducció de sous, això és, dificultar la representació, disminuir el pluralisme i la transparència; limitar en resum, la democràcia.

Per a que un projecte municipalista alternatiu emergeixi caldrà d’una banda, obrir l’actual marc economicista, abandonar el There Is No Alternative solament afrontable des de la concentració i les economies d’escala, i fixar la centralitat de la condició sine qua non del sector públic: la provisió de benestar. Més enllà dels problemes que planteja l’argumentació de les economies d’escala, el debat ha de girar a l’entorn determinar quin és l’ens que es troba més ben posicionat per a desenvolupar una determinada competència. A partir d’aquí, aplicar el principi de suficiència, això és, garantir a cada ens els recursos necessaris per a l’exercici de llurs competències. Llavors potser a nivell educatiu, per posar un exemple, ens acostarem a Finlàndia, on amb permís de Wert i Rigau, la competència es troba municipalitzada.

Oportunitat, projecte polític necessari i més important encara, la seva assumpció per part d’un subjecte polític: la necessitat que un agent assumeixi la proposta d’un municipalisme realment transformador, fonamentat en el desenvolupament social i comunitari, en una gestió transparent i directa; un projecte polític en definitiva de democratització. I en aquesta tasca, la resposta ha de venir d’aquells que van veure que l’entramat institucional va constituir-se primer com a tragèdia i ara com a farsa.

Comentaris