L’autogestió com a resposta a la crisi. Del “No ens representen” al “Juntes podem”.

La cooperació i l’autoorganització són possibles i estan creixent, perquè responen a inquietuds personals que van més enllà de la mera obtenció d’un salari. Projectes d’economia solidària, horts urbans, xarxes d’intercanvi, projectes d’educació compartida i d’educació lliure, cooperatives de consum, grups d’ajuda mútua i un llarg etcètera s’estan multiplicant a les nostres ciutats.
ERNESTO MORALES a l'Escola de l'IGOP


Sota l’ovació de les prop de 200 persones assistents es tancava la presentació de l’experiència de la fàbrica ocupada i autogestionada Zanon, el passat 14 de maig al Casal de Barri del Pou de la Figuera de Barcelona. El seu relator, un dels seus protagonistes, l’obrer ceramista Raúl Godoy.

Abans i després de la presentació, no vaig poder evitar preguntar-me. Què va passar a l’Argentina perquè s’esdevingués una cosa així? És això possible aquí? Sense buscar molt vaig trobar que, deixant al marge les col.lectivitzacions obreres de la guerra civil, a Catalunya també s’han donat processos de recuperació de fàbriques en èpoques de crisi. Alguns d’ells, com Numax (1977), Mol-Matric (1981) o Mec 2010 (2009) àmpliament difosos. Més enllà de l’anècdota de l’experiència concreta, l’interessant d’això potser és aprofundir una mica en els elements en comú i en les diferències del context i del moment.

Argentina 2001: “Que se vayan todos”.

El país es trobava en l’abisme social, en caiguda lliure des del punt de vista econòmic, amb elcorralito per als ciutadans del carrer (els grans capitals ja s’havien fugat del país), amb la incapacitat de les administracions de fer front a seus pagaments, amb la destrucció d’ocupació de forma massiva, amb l’aparició de la fam entre la població de les ciutats, però també amb l’eclosió de milers d’iniciatives ciutadanes que intentaven donar resposta a les necessitats bàsiques des de l’autoorganització. Una cosa impensable o ciència ficció en aquell moment per a nosaltres, primer món, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista d’autoorganització ciutadana; avui un horitzó que ens pot semblar possible, o que de fet ja ho és a menor escala.

A Argentina milers de fàbriques tancaven, unes 2.000 a tot el país. La lluita dels seus treballadors s’articulava per aconseguir compensacions als acomiadaments, intentar salvar els llocs de treball o aconseguir que el control i la gestió d’aquestes fàbriques passessin a mans dels seus treballadors per continuar produint i evitar el tancament. Aquest últim va ser el cas de Zanon i d’unes 300 fàbriques. Al seu torn apareixien els moviments de treballadors aturats i piqueteros que tallaven les carreteres de tot el país per aconseguir plans d’ocupació i subsidis socials.

Els treballadors de Zanon van tenir èxit; després de mesos d’ocupació van aconseguir la fàbrica. Les decisions quant a la gestió i organització del treball, claus per subsistir o fracassar, passaven a estar supeditades a l’assemblea de treballadors, uns 250 en aquell moment, avui 300.

Zanon era la lluita de tots. Fins i tot els indígenes mapuches van arribar a posar a disposició dels obrers l’argila de les seves terres en un període de bloqueig de proveïdors impulsat per la patronal.

Per això la victòria de Zanon no va ser només una conquesta obrera, sinó també ideològica i política en tota regla. L’imaginari dels treballadors no només era produir, sinó impulsar un Pla d’Obres Publiques a tota la zona, que encara que no va ser possible, no va suposar la seva renúncia a retornar la solidaritat rebuda. El retorn es va donar en forma de donació de materials de construcció i de suport a les altres lluites, d’estudiants, de funcionaris, de desocupats.



Catalunya 2013: “No ens representen” i “Juntes podem”

Segons la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, tenint en compte que no tots els casos passen per ella, en aquests tres últims anys de crisi no han estat més d’una trentena els col.lectius de treballadors que s’han aproximat al seu servei d’acompanyament per a la creació de cooperatives, ja sigui provinents d’ERO, de tancaments o de jubilacions de propietaris.

La motivació de la majoria d’aquests casos respon al fet de “o ens la quedem o no hi ha res”, més que a una opció ideològica clarament autogestionària o de consciència de classe treballadora, com sí va passar, segons els testimonis, en els anys 70 i 80.

Joan Lluís Jornet, advocat laboralista jubilat, actualment membre actiu de la Xarxa d’Economia Solidària ( XES), va acompanyar anys enrere molts processos d’aquest tipus. Ell diu que, a més dels obstacles legals, que no són pocs, els treballadors tenim un problema molt important que dificulta aquest tipus d’experiències: no se’ns ha educat per cooperar i confiar, sinó per competir i desconfiar. Aquest és un dels motius pels quals el quedar-se amb l’empresa no forma part de l’imaginari dels qui perden la feina. Penso que hi ha un altre problema igual d’important: tampoc se’ns ha educat per ser autònoms, sinó més aviat per delegar (l’educació dels nostres fills, la nostra salut, la reivindicació dels nostres drets, la resolució dels nostres conflictes laborals i un llarg etc.).

Les coses estan canviant, i encara que no es recuperin empreses, avui sentim a parlar molt més d’autogestió que fa uns anys. Com també va succeir a Argentina, s’estan multiplicant a les nostres ciutats els projectes i iniciatives autogestionades pels ciutadans. Horts urbans, xarxes d’intercanvi, projectes d’educació compartida i educació lliure, cooperatives de consum, grups de suport i ajuda mútua, projectes productius d’economia solidària, iniciatives de producció agroecològica i molt més. Sembla, doncs, que anem adquirint més autonomia i més confiança mútua.

Seria ingenu pensar que tot s’ha creat del no-res. El 15M, la crisi estructural i l’existència d’experiències prèvies referents han estat, en molts casos el sol, la terra, i l’aigua que han fet brollar aquestes iniciatives. Fa pocs anys es veien com a anecdòtiques; avui intenten ser copiades per les administracions locals per donar resposta a una situació que els desborda.

La cooperació i l’autoorganització són possibles i estan creixent, i el context polític, social i econòmic sembla que continuarà ajudant a consolidar-les. Perquè cooperació i autoorganització responen a inquietuds personals que van més enllà de la mera obtenció d’un salari, que anteposen la realització personal a l’alienació per més sou. Les relacions es construeixen entre iguals i els promotors de les idees també treballen en el seu desenvolupament.

En definitiva, buscant satisfer necessitats bàsiques de la vida s’estan generant respostes col.lectives a la crisi; respostes que, ja sigui per la forma d’organitzar l’activitat, ja sigui pel producte que es genera amb ella, neixen amb la voluntat de contribuir al canvi del sistema econòmic i polític.

I és que hi ha qui no s’han adonat que, des de la primavera del 2011, al costat del tan criticat “ningú no ens representa” també s’alçaven els cartells de “Juntes Podem”. I avui, encara que falta molt camí per recórrer, el “sí que es pot!” també forma part de la nostra realitat.

Comentaris