No és economia, és ideologia; no és democràcia, és plutocràcia

Joan Carles Gallego Herrera al seu bloc 
Les darreres mesures del Govern central s’han etiquetat com a destralada. Una imatge que deixa clar que estem davant d’un conjunt de mesures que volen desmuntar l’actual model social. No és una resposta als problemes econòmics de la societat. És una bateria de propostes econòmiques, laborals, socials i institucionals que volen canviar les bases de l’organització social construïda al llarg dels darrers anys.


Les mesures es presenten com a inevitables i ens volen fer creure que és el sacrifici necessari a tants anys d’excessos econòmics. Ni s’explica com s’ha creat el deute, ni qui se n’ha beneficiat o qui n’ha estat el responsable. Volen que acceptem acríticament les mesures pel nostre bé, ja que som culpables de tots els mals en què ens trobem, i es presenten com les úniques possibles i acceptables. No es contrasta amb el que fan altres països, ni es presenten altres possibles alternatives. S’imposen.

De l’anàlisi de les mesures, la conclusió clara és la seva inutilitat i la seva injustícia. Mesures que comportaran un esfondrament del país, augmentaran la pobresa i la desigualtat, allargaran la permanència en la crisi, desmuntaran molts dels avenços socials assolits els darrers anys i afebliran encara més la qualitat de la nostra ja depauperada democràcia. Les mesures afecten els sectors socials més febles, els que viuen de la pensió, la prestació d’atur o el salari. Sigui l’IVA, la prestació d’atur o la paga extra, són mesures que augmenten la pobresa relativa de les persones (no oblidem que també puja la llum, l’aigua, el transport...) i faran caure el consum, contraient encara més la demanda interna i frenant tota recuperació de l’activitat econòmica. Contrasta amb la baixada de cotitzacions socials o la modificació de la llei de costes, que beneficia els sectors empresarials i propietaris.

Preocupa la posició maniquea del Govern (com ja va fer el Govern de CiU l’estiu passat amb la RMI) quan ataca la prestació d’atur. Es culpabilitza i criminalitza el perceptor de la prestació d’atur com a possible font de frau i s’obvia que la prestació és un dret generat per una assegurança prèviament cotitzada. La retallada afegeix dolor al dolor de qui no té feina ni perspectiva de trobar-la, per la manca real d’ofertes i per la insuficiència de les polítiques actives d’ocupació que podrien millorar la seva ocupabilitat. La doble moral d’un Govern que és benèvol amb els autèntics defraudadors (amnistia fiscal, per no parlar de com Millet i Montull segueixen gaudint dels seus béns). Potser el que realment es vol és forçar la caiguda general dels salaris d’entrada al mercat de treball i obligar a acceptar qualsevol oferta encara que sigui precària i mal pagada.

Ni és economia, ni és democràcia. La gestió de la crisi que està fent el Govern és ideologia, i la forma amb què ho fa és plutocràcia.

Diu el diccionari de la llengua que l'economia és l’administració ordenada dels béns d’una comunitat, que és la ciència que té per objecte l’anàlisi de la realitat econòmica, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda, i té lloc el creixement econòmic (després aclareix que economia de guerra és la reestructuració del sistema productiu d’un estat en situació d’excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl·liques prioritàries, una definició que s’apropa al que estem vivint). Això no és el que fa avui el Govern. Més aviat és ideologia, entesa com un conjunt de conceptes, creences i ideals, d’abast factual i normatiu que no estan demostrades. Ideologia entesa com un sistema d’idees estrafetes i desorientadores, que es contraposen a la teoria “científica”, amb la qual la classe dominant pretén justificar la seva posició.

I això es fa amb una forma de govern no democràtica. Ja que si democràcia és la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants, avui la primera condició no es compleix, ja que es governa al marge (i en contra) de les propostes electorals. Sembla que estem instal·lats en una plutocràcia, que és la forma de govern on el poder resideix en un grup social minoritari o reduït, privilegiat per raó del seu poder econòmic. Com, si no, podem explicar que els aplaudiments a les mesures, els fa la CEOE, les grans entitats financeres i las grans corporacions transnacionals. Allò que anomenen “mercats”.

Davant la profunditat de les mesures i els atacs al model social, hem d’omplir els carrers i expressar el rebuig (el 19 de juliol els carrers han d’evidenciar que no callem) i fer créixer el suport social a les alternatives reals existents. Cal deixar clar que la pressió i la mobilització han de ser continuades, creixents i unitàries per sumar forces i voluntats que obliguin el Govern a rectificar i refer les bases d’un model de cohesió social. Per això hem de reclamar també la necessitat de sotmetre a vot popular les lleis i actes administratius dels governs (sigui a Catalunya, a través de la consulta ciutadana prevista a l’Estatut, o a l’Estat, amb un referèndum), perquè sigui el poble qui ratifiqui unes mesures que no han passat pel debat electoral.

Comentaris