Sandra Ezquerra | La Directa [1]
Ens trobem en un moment de desconcert en què el moviment ha perdut la
iniciativa que el va caracteritzar durant els seus primers mesos de
vida. L’aprofundiment de la crisi, el caràcter creixentment reaccionari
de les reformes dels governs de CIU i el PP i la creixent repressió de
la dissidència, tanmateix, ens plantegen la necessitat de generar
respostes contundents basades en la concreció i coordinació d’objectius
polítics i un horitzó estratègic.
Moltes veus dins el 15-M consideren que
apel·lar a les institucions perpetua les estructures dominants, i
aposten per la generació aquí i ara d’experiències contra-hegemòniques i
auto-gestionades desmarcades de la lògica del mercat. Aquestes
experiències presenten gran interès i potencial però resulta dubtós que
puguin vèncer per si soles el capitalisme. Malauradament no ens trobem
en un moment de poder construir una societat perfecta sinó d’esdevenir
moviment real que qüestioni des d’una perspectiva global l’ordre
existent. El rebuig a interpel·lar les institucions ignora que
l’autogestió no és inherentment emancipadora a menys que es doni de
forma generalitzada i obvia que mentre el poder polític mantingui
intactes els interessos del capital hi haurà serioses limitacions per
qüestionar l’ordre existent. El nostre objectiu no hauria de reduir-se a
crear petites illes “fora” del capitalisme sinó aspirar a que TOTES
puguem construir i viure en un món radicalment diferent a l’actual.
Altres veus del moviment defensen la
persecució de reformes com a principal raó de ser i, front això, hauríem
de planejar-nos si ens volem conformar amb una concepció de la política
com a gestora del possible. L’Estat no sol realitzar concessions en
temps de recessió i la veritable naturalesa de la crisi elimina
qualsevol possibilitat d’una sortida institucional de caràcter
democràtic.
Dit això, és cert que les demandes de
reformes no són en si mateixes ni reformistes ni transformadores: això
depèn del seu potencial i finalitat o, en altres paraules, de si
incrementen la consciència i la mobilització o, per contra, les contenen
i desvien. No és contradictori treballar per construir ponts entre
remeis immediats i una voluntat de canvi en profunditat. Més enllà, per
exemple, de les energies centrades en la Iniciativa Legislativa Popular
per la dació en pagament, durant els últims mesos el moviment ha
realitzat desenes de paralitzacions de desnonaments i alliberaments
d’edificis, els quals han visibilitzat davant molta gent la compulsiva
generació de misèria i sofriment per part del sistema. Aquest procés no
ha de constituir una estratègia alternativa a la política de demandes
sinó que pot ser complementari. El potencial transformador de les dues
tàctiques no rau tant en els seus èxits a curt termini sinó més aviat en
què, lluny de fer-nos creure que el capitalisme pot garantir el dret de
totes les persones a un habitatge digne, ens mostren cada dia amb més
claredat que s’alimenta de l’especulació i la creixent desigualtat que
ell mateix genera.
Així, moltes de les reivindicacions i
accions gestades en el 15-M poden contribuir a acumular forces
mitjançant la creació de les condicions de pedagogia, reflexió i acció
necessàries perquè cada vegada més persones prenguin consciència dels
límits del sistema i decideixin sobrepassar-los. El 15-M és prou plural i
flexible com per fer això des de diferents fronts: caben en ell
manifestacions massives, accions directes, consultes populars, i molt
més. Només hem de coordinar-nos sobre la direcció en la que volem que
tot això ens dugui. Necessitem passar de la inèrcia a la tàctica i,
d’aquesta, a l’estratègia.
El 15-M no pot ni ha de conformar-se amb
canvis purament quantitatius ni amb crear petites illes “fora” del
capitalisme. No es tracta d’esmenar la realitat ni tampoc d’evadir-se
d’ella, sinó d’utilitzar totes les eines al nostre abast per seguir
agrupant a milers de persones, despertar la seva consciència i
convèncer-les de la possibilitat i inevitabilitat de transformar
radicalment la seva, la nostra, realitat. La de totes.
[1] Article aparegut a La Directa, núm. 263
Comentaris