Can Piella planta la llavor de l’autogestió rural al Vallès

Article publicat a l'edició 259 del Setmanari de Comunicació Directa
Can Piella és una masia amb tres segles d’antiguitat ubicada a La Llagosta (Vallès Oriental). Feia dotze anys que es trobava abandonada i en un estat ruïnós quan, el 2008, un grup de persones va decidir restaurar-la i tornar a sembrar les terres que l’envolten. La finca està ubicada a les rodalies de la població vallesana de la Llagosta i és propietat d’una gran immobiliària. L’Associació per la Preservació de Can Piella, però, ha rehabilitat completament el mas per dur-hi a terme un projecte de reapropiació del medi rural produint gran part dels aliments que els fan falta. Amb l’autogestió de les pròpies necessitats i l’empoderament individual i col·lectiu que això comporta, aquesta iniciativa perfila un nou model de relació amb l’entorn, que esdevé una alternativa a la recerca d’un canvi social que ens porti cap a “un món més altruista, sostenible, ecològic i solidari, amb un clar replantejament del consum i on les relacions de dominació siguin petites imperfeccions i no la tònica general”, afirmen. Tanmateix, la immobiliària ha interposat una denúncia penal per usurpació i és per això que aquestes persones reclamen més suports per acreditar davant del jutge la funció social que desenvolupen.


Autosuficiència alimentària
Els productes de l’horticultura ecològica i les gallines són els aliments centrals a la taula de Can Piella. Als horts, s’hi cultiven verdures de temporada i s’hi han plantat una cinquantena d’arbres fruiters. El rebost de la masia es complementa amb l’elaboració artesana de pa i de cervesa. La beguda de civada, a més, es dignifica mitjançant la recuperació del seu caràcter nutritiu tradicional: “La nostra cervesa no és un simple refresc alcohòlic, sinó que està viva, alimenta”. L’objectiu és diversificar la producció amb l’objectiu d’adquirir la màxima autonomia. “Per seguir una dieta variada i equilibrada, amb les conserves de l’estiu, gairebé només ens falta farina, sal i sucre”. Les properes iniciatives giren al voltant d’un jardí de plantes medicinals i de la introducció d’abelles i conills, mentre que la vaca encara es veu com un projecte llunyà, “potser una cabra per fer formatge”. Els aliments que generen els conreus van destinats a l’autoconsum i l’intercanvi. Eloi i Pau, pagesos de Can Piella, ens parlen de les dificultats que es troben a l’hora de comerciar amb els excedents que pugin tenir. Les normatives de les diferents administracions són molt restrictives i estan fonamentades en les dinàmiques de les grans indústries alimentàries. “No es pot aplicar la mateixa regulació a una fàbrica d’aviram que a un mas amb una vintena de gallines: la legislació impedeix l’autogestió”.

“Fes-ho tu mateixa”
Can Piella promou que la gent recuperi el poder de fer les coses per si mateixa en tots els àmbits possibles, posant en pràctica la màxima del do it yourself (fes-ho tu mateixa). “Els espais okupats esdevenen espais de lliure experimentació, on la gent aprèn oficis”. El propi edifici de la masia, que estava molt deteriorat pels incendis i ple de runa i d’escombraries, s’ha renovat de dalt a baix a través de la pràctica de l’autoconstrucció. Es prioritza que l’energia no només sigui renovable, sinó també econòmica: “L’alt cost de les renovables dificulta que molts sectors socials hi puguin accedir. Amb l’ús d’elements reciclats, un l’escalfador d’aigua solar que valdria 1.000 euros ens n’ha costat 100”. La temperatura es regula a través d’artefactes com l’estufa-barril, que manté calenta una cambra amb la mínima despesa de llenya, i els aliments es refrigeren a la fresquera. L’aigua s’obté d’un pou proper i s’ha reconstruït una bassa des d’on es canalitza el rec. La gestió dels residus de l’hort i la cuina és responsabilitat de les gallines, mentre que una latrina seca, dispositiu natural i pràcticament inodor, fermentarà els fems barrejats amb cendres i fullaraca per transformar-los en adob. Can Piella esdevé, també, un espai amb una dimensió pedagògica, on, a part d’aprendre a fornejar pa o a cultivar l’hort, també pots assistir a xerrades i debats.

El bosc comestible
La gent de Can Piella veu la necessitat d’anar més enllà de l’agricultura ecològica. A més de rebutjar l’ús de fertilitzants químics i de llavors transgèniques, creuen que cal qüestionar el model agrícola basat en el conreu industrial de grans extensions cerealístiques, que només proporcionen una collita anual. A la vegada, “el 70% dels conreus catalans estan destinats a la producció de pinso per a animals, a més d’importar-ne d’altres països”. La idea canvia amb el concepte de permacultura, on es diu que “la producció és infinita”. Amb una petita intervenció de la mà de l’home, es poden potenciar i reproduir els ecosistemes naturals del bosc per obtenir-ne bolets, medicines, fusta, fruita i, sobretot, menjar per als animals. Com a tot arreu, a Can Piella hi conviuen diferents posicions sobre la qüestió càrnia. Eloi argumenta la seva postura individual: “La solució no és que ens fem tots vegetarians, el que fa falta és una concepció diferent dels animals, que fan una feina imprescindible a l’hora de reciclar, desbrossar i fertilitzar la terra, que estalvia temps i ús de maquinària”. La dieta vegetariana acostuma a requerir que, durant tot l’any, als supermercats, hi hagi verdures que en realitat són de temporada, tot i que a Can Piella diuen: “A l’hivern, només tens naps i cols; si mates el porc, és una altra cosa”.

L’opció de les habitants de Can Piella també trenca amb el que anomenen barnacentrisme: la idea que només es pot fer activisme polític des de la ciutat. Anar-se’n al camp és polític en si mateix, de la mateixa manera que “la ciutat també respon a un projecte polític de concentració del poder i de control de la població a través de l’esclavitud del treball assalariat”.

Comentaris