La darrera reforma laboral: un atac frontal a la classe treballadora

Per Jesús Gellida a Revolta Global
Ja la tenim aquí. La reforma laboral que el govern de l’Estat ha presentat i que es tramitarà com a decret llei compleix les expectatives generades després de les declaracions de Rajoy augurant que li costarà una vaga general i del seu ministre d’economia segons el qual la reforma seria extremadament agressiva.


Doncs bé, així serà, almenys en lo que es refereix a l’agressivitat. Així doncs, aquesta enèsima reforma laboral aprofundirà, encara més, en la degradació i precarització de les condicions laborals d’una immensa majoria de la població. Les mesures que contempla la nova norma són:

- La rebaixa de la indemnització per als nous contractes indefinits de 45 a 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats, en comptes de 42, per als acomiadaments improcedents, i una indemnització de 20 dies amb un màxim d’un any per als acomiadaments procedents. En aquest punt és important destacar que la reforma laboral possibilitarà molt més l’acomiadament objectiu (el procedent) ja que les causes del mateix per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció s’amplien. És el cas, per exemple, de les causes econòmiques, on s’aprofundeix, es concreta i es consolida la via engegada amb la reforma laboral del 2010 que preveia un acomiadament objectiu si es donaven pèrdues actuals o previstes en els resultats de l’empresa. Ara, amb la nova reforma s’afegeix "la disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes" que, en tot cas, s’entendrà com a persistent si es produeix aquesta situació durant tres trimestres consecutius.

- L’autorització de les ETT per a que actuïn com agencies privades de col·locació. Aquesta intermediació laboral privada buscarà el seu propi benefici, així es dona un pas més cap a la privatització de serveis públiques els quals funcionarien molt millor si es dotarien de la financiació adient.

- Que els aturats que estiguin cobrant prestació hauran de realitzar "un treball social", alhora que s’augmenta la inspecció de treball. Això és, per una banda obligar als aturats i aturades a realitzar treballs “voluntaris” si volen rebre la prestació que els pertoca, i, per altra banda, continuar culpabilitzant a les classes populars en comptes de perseguir el frau fiscal i l’evasió de capitals, que és on de veres estan els diners. Vergonyós.

- Un contracte “indefinit” amb un període de prova d’un any per a emprenedors i petites i mitjanes empreses, és a dir, empreses de menys de 50 treballadors. En aquest aspecte senyalar que anomenar aquest contracte com a indefinit és prendre’ns el pel, ja que durant el període de prova, tant l’empresa com el treballador poden rescindir unilateralment i sense preavís el contracte i sense necessitat d’al·legar causa alguna. A més, durant aquest període l’empleat/da no rebrà cap indemnització si és acomiadat.

- L’impuls d’un contracte a temps parcial per a, en teoria, afavorir la compatibilitat del treball assalariat amb els estudis i la vida familiar i personal. En la pràctica servirà per “arreglar” les dades de l’atur facilitant una contractació laboral precària, insuficient per una vida digna. Açò comportarà la proliferació del que al món anglosaxó anomenen com a woorking poor, persones que es troben sota el llindar de la pobresa tot i tenir un treball assalariat. També es multiplicaran les persones que necessitaran dos o més treballs parcials per sobreviure.

- La priorització del conveni d’empresa front al sectorial, la facilitació a les empreses en dificultats del “descuelgue” del conveni i la posada de límit a l’ultraacitivitat. Tot açò comporta una devaluació de la negociació col·lectiva i una aproximació cap a la negociació individualitzada de les relacions laborals.

- El foment de la flexibilitat interna mitjançant la mobilitat funcional i la modificació substancial de les condicions de treball, és a dir, l’adaptació dels treballadors i treballadores a qualsevol necessitat de l’empresa; sinó, ja saben on esta la porta.

Amb aquestes mesures s’incentiva l’acomiadament i no l’ocupació, alhora que es facilita la imposició de condicions laborals que recorden a altres temps. Així mateix , la gran patronal estatal, la CEOE, aconsegueix moltes de les seves reivindicacions a una velocitat inaudita. Abans havien de perdre temps negociant i anant poc a poc aproximant-se cap als seus postulats, ara no els fa ni falta ja que tenen un govern encara més amic que els anteriors, així com un enorme exercit de reserva de ma d’obra a l’atur on una majoria esta disposada a acceptar condicions de semi-esclavitud com a conseqüència de les necessitats bàsiques que han de cobrir.

Per acabar aquesta reflexió, volia plantejar dues qüestions: una, perquè l’anomenen reforma quan són retallades dels drets laborals històricament conquistats? i, dos, què faran ara les dos centrals sindicals majoritàries (CCOO i UGT), seguiran amb la seva política de concertació i de pactar el mal menor o prendran la decisió d’unir-se als sindicats alternatius, als moviments socials i al 15M en la lluita i la defensa a ultrança dels drets laborals?


Hem d’anar cap a la Vaga General!


Versió en castellà disponible a:

Comentaris