Pensar la transformació social des del 15M

Ivan Miró | Assemblea 15M de Sants a nosaltresoells #pensarelmoment

Passat més de mig any de l’esclat de rebel·lió i   creativitat col·lectiva que suposà l’inici del 15M, no és mal moment per a pensar la transformació social des de les potències –i limitacions- del moviment present.


Podem afirmar, simplificant, que el 15M ha nascut com un qüestionament del sistema polític dominant i les seves –insuficients per alguns, il·legítimes per altres- estructures de representació; així com per a oposar-se a un règim global de governança capitalista, que destrueix permanentment la riquesa comú de la cooperació social, i la converteix –a partir de l’apropiació privada- en acumulació de capital.

La primera virtut del moviment, per tant, ha estat la d’explicitar les genuïnes dinàmiques polítiques i econòmiques de les democràcies de mercat actuals. Amb el 15M, s’han desvetllat socialment les mistificacions d’uns règims de govern i acumulació que havien estat conceptualitzats, fins i tot constitucionalment, com a “Estats socials i de Dret”. Avui, per contra, per a sectors importants de la població, l’Estat-realment-existent és llegit no tant des de les retòriques “demòcrates” fins ara naturalitzades, sinó en tant que maquinària que expropia allò comú per tal d’obrir mercat a l’acumulació privada; i que, en segon lloc, aporta els recursos coercitius i de control per a fer front a la creixent ingovernabilitat social, associada a la pèrdua de drets i benestar col·lectiu, que imprimeix l’actual procés de reestructuració de capital.
A partir del 15M, doncs, la definició hegemònica de la realitat ha patit esquerdes importants, i ha emergit un nou relat compartit, una definició social -crítica i situada- sobre les formes actuals del poder i l’explotació. Un marc general de sentit que ha permès agermanar -que no homogeneïtzar- milers de malestars individuals provocats per les formes de vida capitalistes contemporànies.

El combat per a redefinir el poder ha permès, així, el reconeixement mutu d’algunes de les pràctiques crítiques que s’hi oposaven –no venim del no res-; però, sobretot, ha eixamplat l’espai social per a la formulació i creixement de noves resistències. Les places ocupades, amb les seves assemblees obertes i permanents; la presa del carrer, multitudinària i heterogènia; són articulacions altament inspiradores que han configurat, en tant que alternativa en constitució, una crítica pràctica i desbordant de l’obsolescència del sistema de partits.

A més, l’activació de xarxes informals, horitzontals i participatives, així com els processos de comunicació i organització en les xarxes socials 2.0., han incrementat la capacitat de crear una intel·ligència col·lectiva que no només exerceix una crítica teòrica al poder, sinó que construeix sentit per a articular lluites en camps com l’habitatge, la sanitat o l’educació, reforçant l’ajuda mútua i la resistència als desnonaments, o les ocupacions de Centres d’Atenció Primària.

La segona virtut del 15M, doncs, ha estat potenciar formes d’autoorganització social, d’una riquesa qualitativa rellevant, i proposar eines de participació potencialment multitudinàries; així com la socialització d’estratègies de lluita que, essent protagonitzades per sectors concrets, són viscudes com a patrimoni comú del moviment i recolzades per totes i tots.

Els encerts comunicatius, organitzatius i estratègics del 15M no han nascut, tanmateix, per a ser objecte d’anàlisi per part de pensadors a l’ús. Han nascut fruit de la necessitat col·lectiva de combatre la situació social actual i, per tant, per a aconseguir una transformació en profunditat dels règims de propietat, treball i representació capitalistes. Han nascut per a convertir-se en guanys socials.

En aquest sentit, més que promoure definicions identitàries sobre el moviment (emocional ? espontani ? lúdico-festiu?), que ja és l’orientació deformada que intenten implementar els mass media –sigui en la seva versió banal, sigui en la seva versió intel·lectualitzada- és important seguir pensant políticament el moviment. Això és, com les aportacions plurals del 15M contribueixen a la transformació social global.

Aquesta és, per tant, una invitació a que les múltiples expressions del moviment (assemblees territorials, comissions tècniques del 15M, àmbits com la sanitat, ensenyament, lluita per l’habitatge, feministes, etc.), ens preguntem com seguim revolucionant les estructures polítiques, socials i econòmiques actuals, o com en generem de noves. Per exemple…

¿Més enllà de la crítica de la representació, estem creant dinàmiques de participació inclusives i igualitàries? ¿Són les assemblees territorials una expressió localista del moviment, o són embrió de noves institucions polítiques autogestionades? ¿Les lluites contra les retallades, són defensives del model anterior, o plantegen noves formes de producció del comú, ni estatals ni mercantils? ¿La crítica a la precarització, aspira a un nou contracte social per a generar benestar, o aposta per autoorganitzar el treball i l’economia de forma cooperativa? ¿Entenem el 15M com una eina de reivindicació, o com la creació de la força social necessària per a impulsar una nova societat?

Comentaris