La crisi del deute

@Sonia_Farre
Què?, Quant?, Qui?, Com?, On?, Per (a) què?

Fa uns anys es va començar a parlar de la “crisi”. Uns deien que n’hi havia i d’altres que no. Li van posar molts sinònims diferents. Ara ja podem estar tranquils: els mitjans de comunicació ens informen dia a dia sobre la “crisi del deute” de la qual ens som protagonistes destacats. Però també rebem informacions contradictòries: les principals multinacionals i entitats financeres del país –i de l’estranger!- estan tenint beneficis.


Aleshores, sí hi ha diners, per què estem en crisi? És un tema feixuc i jo sóc una filòloga àvida en saber més sobre economia que intentarà explicar-vos-ho utilitzant 6 qüestions el què, qui, com, on, quant i per (a) què del deute.

QUÈ?
Els estats, és a dir tots nosaltres –el govern i les persones- acumulem un deute amb els bancs d’aquí (deute intern) i amb els bancs de fora (deute extern). Cal remarcar la diferència entre deute i dèficit*. Són conceptes diferents i s’han utilitzat per fer-nos arribar un discurs fals.

QUANT?
Una part del deute l’ha generada el dèficit de les administracions; en el cas d’Espanya és un 16% del total del deute. Tota la resta és privat.

El deute espanyol intern és d’un 400% del PIB. Per pagar-lo hauríem doncs de treballar tots durant 4 anys sense gastar res per poder retornar-lo.

Estem al llindar del què ens demana el Pacte de l’Euro i és un dels països més sanejats pel que fa al deute públic.

QUI?
Els Bancs Centrals (BC) són entitats privades i no poden comprar deute als seus propis estats. Aquest fet és aparentment contradictori i poc conegut, però així ho regulen els seus estatuts.

Per comprar deute han de recórrer al mercat secundari, en definitiva, a un a un altre banc que ja l’ha comprada i, per tant, especula amb el cost del deute segons el moment. Cada cop que sentim dir a les notícies que el Banc Central Europeu (BCE) ha comprat deute de tal o tal país hem d’entendre que l’està comprant probablement molt per sobre del seu valor. Aquesta compra no allibera al país de pagar aquest deute, només se suposa que són accions per tranquil·litzar els mercats, una mena bèsties omnipresents però sense una materialització física clara que són absolutament insaciables i no responen a cap lògica tret de la d’incrementar els seus beneficis.

COM?
Un exemple de l’especulació amb el cas de Grècia: 6 mesos abans de la crisi, El BCE deixa diners als bancs europeus (francesos i alemanys, sobretot) a un 0,25% i ells al seu torn, els deixaven a l’estat grec a un interès del 0,35% (i un termini de 3 mesos). Aquest mateix estiu, aquests mateixos bancs els estaven fent préstecs amb el mateix termini a un 4% d’interès.

Però també hi altres maneres d’incrementar els beneficis: convertint el deute privat en públic. Hi ha diverses maneres, però podem tornar-nos a fixar en els grecs i el seu darrer rescat: s’han acordat mesures d’ajustament a canvi que els bancs europeus condonin (perdonin) la meitat del deute grec. Aparentment sembla una bona idea per sortir de la crisi: no pagar una part del deute. Però cal sentir la segona part d’aquesta mesura: els estats han de recapitalitzar els bancs que condonen el deute perquè recuperin les pèrdues per condonar el deute grec. Per tant ni guanyen els grecs perquè tot i això continuen retallant, ni guanyem nosaltres perquè tornem a injectar diners a la banca que passen de ser deute privat a públic. L’ajuda europea a Grècia consisteix, doncs, a donar-li crèdit perquè pagui el deute als bancs francesos i alemanys i que apliqui un pla d’austeritat.

ON?
El deute extern mundial és bàsicament del 1r món. Els països no desenvolupats (incloent-hi Rússia i Xina) només acumulen un 1% del deute mundial i són els que tenen recursos naturals. És, doncs una crisi dels països desenvolupats que no tenen recursos i que han acumulat un deute il·legítim, que no correspon als ciutadans. Es calcula un 80% dels diners del món no existeixen i s’han generat amb l’especulació. Està clar, doncs, que NO es podem tornar.

PER (A) QUÈ?
Tot això ha arribat a aquest punt perquè ens hem acomodat i amansat amb l’estat del benestar, ens hem acostumat a què moltes comoditats que van començar a ser un extra, ara es viuen com una necessitat. Cal que la societat prengui consciència de quina mena de crisi vivim, s’informi i es mobilitzi. Per això ha nascut una iniciativa per a dur una campanya per a auditar el deute amb l’objectiu d’analitzar el deute espanyol; establir quina part del deute és legítima o legal i quina no ho és; i donar les eines a la població perquè pugui entendre-la i actuar. És una campanya estatal que compta a diverses ciutats amb grups de gent de diverses organitzacions (cooperatives, CADTM, ODG, Seminari Taifa...) i moviments socials (15M, DRY...) amb moltes ganes, molta energia i molta empenta.

No hem de pagar un deute que no és nostre. La por al decreixement, si no es paga el deute o si sortim de l’euro o d’Europa, no ens deixa veure el que realment ens hauria de fer por: les polítiques d’ajustaments només portaran més decreixement, més dificultats per pagar el deute, més rescats, més ajustaments... i entrarem en una espiral de la qual serà molt difícil sortir. I tot això que passa no és nou, hem de començar a mirar cap als països del Sud. La nostra crisi ha estat la seva durant anys. Cal una abolició del deute del Nord i del Sud per recuperar el sentit comú en l’economia.

Notes

Article publicat inicialment al bloc http://plantemidees.blogspot.com. Bloc de l’autora: http://pucketa.blogspot.com.
* El dèficit és la diferència entre ingressos (els impostos que paguem) i les despeses (allò que invertim en sanitat, educació o prestacions socials, per exemple). El dèficit pot ser una mesura per a superar èpoques de crisi que tots els governs utilitzen per revifar l’economia. Pot ser cíclic (és aquell que es genera en èpoques de crisi com aquesta: hi ha més atur, hi ha menys ingressos i cal invertir en prestacions per tal que es garanteixin els drets mínims i que no es freni el consum) o estructural (És el que es genera de crear infraestructures que serveixen per generar llocs de treball).

Comentaris

Sònia Farré ha dit…
Vull fer un matís en l'explicació del dèficit. Estructural: implica injectar diners (més despesa) quan la tendència és clarament de decreixement.