Reivindicacions 2.0: com les Noves Tecnologies poden canviar el món

Per Nil Jaile Casademont
L'article analitza com les Noves Tecnologies han determinat les reivindicacions socials; més concretament, es centra en l'aparició d'un nou tipus de fenomen organitzatiu: el moviment de moviments, caracteritzat per la seva estructura en xarxa i una flexibilitat que possibilita vertebrar les actuacions de forma unitària malgrat l'heterogeneïtat dels participants. De la mà de diversos autors, se'n veuen tres exemples destacats que el desenvolupen des del 1994, amb l'aparició del moviment neozapatista, fins a l'actualitat, amb les revoltes 2.0 al món àrab, tot passant pel moviment antiglobalització. L'argumentació, també reflexiona sobre el paper d'aquestes Noves Tecnologies i les limitacions inherents dels movimentistes en els conflictes del segle XXI que, si bé han sorgit deguts a conjuntures tradicionals, la unió de les noves formes de reivindicació i les tecnologies de la comunicació han possibilitat la unitat i poder fer sentir una veu envers una audiència global, essencial pel reconeixement internacional del problema.


El debat sobre la globalització és tan intens perquè ens hi juguem molt. I no es tracta tan sols del benestar econòmic, sinó també de la naturalesa mateixa de la nostra societat, fins i tot, potser, de la supervivència de la Societat tal com la coneixem. Joseph Stiglitz[1]
 
INTRODUCCIÓ
 
«Vivim en una revolució digital, [caracteritzada] per la incorporació massiva de les tecnologies de processament de la informació i la comunicació [unes tecnologies provinents de la microelectrònica, la informàtica, les telecomunicacions i la optoelectrònica], que han modificat gairebé totes les facetes de la vida humana» (Vilaseca i Torrent, 2005, pàg. 12), incloent també la participació política i social extraparlamentària reivindicativa.
 
Tradicionalment, les ciències socials han centrat llurs estudis sobre aquesta temàtica en actors institucionalitzats i establerts. Amb l'adveniment de les Noves Tecnologies, tot i que les organitzacions més clàssiques s'adapten al nou paradigma, també apareixen noves formes d'organitzar-se pròpies del segle XXI que, com a científics socials, no podem ignorar. És sobre aquest darrer fenomen sobre el qual aquest article versarà.
 
ENCARA MÉS NOUS MOVIMENTS SOCIALS
 
Un moviment social és, per definició, aquell «conjunt d'actors polítics no institucionalitzat que segueixen d'una lògica reivindicativa a través de la promoció o l'oposició al canvi d'estructures socials rellevants, i que conjuguen diverses organitzacions i persones en processos de mobilització perdurables, sense pretendre, en tant que moviments, prendre el control dels centres políticament decisoris» (Godàs, 2004, pàg. 4). L'aparició d'aquests moviments estretament relacionats amb el canvi social és deguda a que són «una forma d'acció política col·lectiva que implica la preexistència d'un conflicte que tracta de resoldre's a través de la mobilització... i és que, efectivament, un moviment social sorgeix perquè existeixen tensions estructurals que generen la vulneració de determinats interessos –a vegades molt concrets i altres difosos– i perquè la voluntat d'enfrontar-se a aquesta vulneració dels interessos arrabassats no l'assumeix cap dels altres actors col·lectius existents –ja siguin partits o grups d'interès.» (Grau i Ibarra, 2001, pàg. 291).
Encara que hi ha exemples de moviments socials premoderns, amb aquest concepte ens referim generalment a aquelles organitzacions obreres i sindicals aparegudes durant els segles XIX i XX, basades en la clivella classe social dins en una conjuntura industrial, han arribat fins als nostres dies amb més o menys canvis interns.
Aquest concepte original es va veure superat pel naixement dels nous moviments socials durant la segona meitat del segle XX, «els orígens dels [quals] (feminisme, ecologisme, pacifisme) han de buscar-se en el cicle de lluites i protestes de la dècada dels seixanta que culminà el 1968 i es prolonga, segons els països, fins a mitjans dels anys setanta del segle passat» (Fernández, 2004, pàg. 99 i ss.); aquest fenomen pren en consideració altres elements a part de la classe social[2] i van «néixer en la majoria d'ocasions en contra dels moviments clàssics, acusats de burocratització, enquistament i desmobilització» (Román i Ferri, 2002, pàg. 18 i ss.).[3]
El tercer i, fins avui, últim gran tipus de moviment social aparegut, objecte del nostre anàlisi, es deu a una nova forma organitzativa conscient dels problemes planetaris estructurals actuals de l'anomenada globalització o societat del risc global (Beck, 2002).[4] Aquesta tercera categoria de moviment social ha aconseguit atraure tant a nous com vells actors,[5] sense que els que hi participen hagin de renunciar a llurs especificitats, atrets per denominadors comuns con la «resistència global, social i crítica amb el funcionament actual del món» (Fernández, 2004, pàg. 134). Aquest conglomerat de grups, d'ideologies i d'estratègies noves i heterogènies, és un producte propi de la Societat del Coneixement i ha estat etiquetat com a glo-moviment (Grau i Ibarra, 2001, pàg. 295) o moviment de moviments (Fernández, 2004), segons l'autor consultat.
 
EL PRECEDENT NEOZAPATISTA
La consciència de que els problemes que pateix una determinada comunitat local tenen causes i conseqüències globals dins del nou ordre mundial, va ser posada de manifest el primer de gener del 1994 (dia en que entrava en vigor el tractat NAFTA, de lliure comerç) amb l'alçament neozapatista[6] que «en comptes d'actuar com han fet les guerrilles llatinoamericanes convencionals (com el Movimiento 26 de julio, el sandinistes, el FMLN i fins Sendero Luminoso) van centrar les seves lluites a un públic nacional i internacional, demostrant ser experts en l'ús de recursos globals, especialment l'organització en xarxa, facilitada pels nous mitjans massius i Internet (als inicis, els assessoraren simpatitzants mexicans, nord-americans i europeus)... que generà gran influència a la societat civil... a favor dels pobles indígenes, contra la cultura neoliberal i per un internacionalisme de base que va aconseguir centrar l'atenció de Mèxic i del món» (Yúdice, 2002, pàg. 135).
 Els nous actors eren conscients de la globalitat dels processos mundials, «els zapatistes [parlaven] a la classe obrera, als indígenes i a la humanitat» (Taibo, 2007, pàg. 51); i empraren encertadament els mitjans comunicatius, a fi d'«aconseguir ampli recolzament social, ...van tenir present la importància estratègica de la informació oberta... Queda clar que les guerres actuals –i aquesta ha estat qualificada com la primera revolució del segle XXI– es lliuren en els mitjans de comunicació. ...la premsa nacional i internacional ... revelava el que veia i escoltava: la pobresa, els bombardejos, les violacions dels drets humans... [cosa que provocà] que el Govern es veiés forçat a adoptar una estratègia diferent de l'aniquilació.» (Guiomar, 1994, pàg. 127-126).
Aquesta estratègia es demostrà profitosa, en paraules del mateix subcomandant Marcos: «A nosaltres ens ha sorprès l'impacte que ha tingut a nivell internacional la nostra lluita. Mai pensarem que el nostre moviment servís de paradigma o de referent per a moviments futurs [com els antigloblaització]» (Guiomar, 1994, pàg. 309). Aconseguir aquesta densa i ràpida reacció internacional de periodistes i simpatitzants que s'ha anomenat autocomunicació de massa (Castells, 2009) possibilità, com hem vist en aquest cas i com es repetirà en els comentats més avall, considerar l'EZLN com un actor amb el qual negociar.
 
ELS MOVIMENTS ANTIGLOBALITZACIÓ
Amb aquest nom, que ha fet més o menys fortuna, tot i ser controvertit[7] The Economist batejava, el 3 de novembre del 1999, la mobilització realitzada durant la trobada de l'Organització Mundial del Comerç a Seattle.[8] Fou el naixement d'un dels fenòmens socials i ciutadans de participació política, organitzats gràcies a les Noves Tecnologies, més globals i visibles que hagin existit i que alguns autors han identificat com a nou actor internacional, independents encara que certament influenciat per les ONGD (Echart, 2008, pàg. 92-120). Fins i tot, ha estat considerat com “el cinquè poder” d'una nova societat civil en la qual «ningú pot guanyar la seva causa,[9] perquè gairebé totes les causes formen part d'una causa més global. [D'aquí prové l'] organització en xarxa... interconnectada i descentralitzada, formant una autèntica xarxa de xarxes, amb l'inestimable concurs d'Internet.» (Masllorens, 2004, pàg. 46-53).
Per la seva naturalesa, aquest nou-nou moviment social definit per Naomi Klein com a “núvol de mosquits” i “eixam polifacètic”, aglutina moltes reivindicacions diferents però fa possible trobar punts en comú, de la manera com ho fan els “hotlinks” dels llocs web (Klein, N. dins AADD, 2001, pàg. 33-38); amb l'eslògan d'un altre món és possible i necessari, s'ofereix un paraigua on s'acudeix per denunciar la privatització del procés mundialitzador que «limita la democràcia, el dinamisme i la creativitat de l'acció humana, [cosa que frustrà] les dos anteriors globalitzacions precedents» (Robertson, 2005, pàg. 21 i ss.).
Aquest objectiu generalista i l'organització flexible fan possible que no sigui necessari cap mena d'estructura centralitzada, s'«assumeix que l'escenari és complex i les propostes també caldrà que ho siguin i aprèn mitjançant la pràctica sense un model teòric previ... defensen i practiquen la democràcia organitzativa en el seu funcionament (reforçant la creativitat, per trencar convencions i rutines, fent-se més visibles) i es relacionen entre si al marge de partits i dels estats [tot això] ens fa pensar que ens trobem davant un fenomen nou, diferent, en un moment històric de singular rellevància [, fins] inèdita per a la humanitat» (Masllorens, 2004, pàg. 54-62).
 
L'ÚS DE LES TIC COM A ESTRATÈGIA FONAMENTAL
L'encara més nou moviment social, ha fet un nou ús de les Noves Tecnologies; a més de «(servir-se) d'Internet com a vehicle d'informació i intercanvi...» (Masllorens, 2004, pàg. 54), «han emprat les TIC per organitzar les grans mobilitzacions i xarxes pròpies i potents d'informació,[10] diàleg i discussió. Aquest darrer factor té ...gran importància doncs ha evitat que l'agenda del moviment quedés determinada des del principi ...per la pressió dels grans mitjans de comunicació [cosa que ajuda a entendre] la unitat d'acció entre forces diverses» (Fernández, 2004, pàg. 136).
Així doncs, la participació política per mitjà de les Noves Tecnoloiges va ser possible gràcies al precedent del moviment antiglobalització, fent-lo «decisiu pel desplegament de campanyes internacionals de recollides de firmes, ...[fent] possible el bloqueig de pàgines web d'empreses i organismes, i ha ofert perspectives inèdites de comunicació pels qui viuen en països marcats per l'empremta autoritària.[11] En cert sentit els moviments han donat la volta a l'ús oficial de la Xarxa –mercantil i alienador– en profit d'iniciatives d'oberta contestació.» (Taibo, 2007, pàg. 90).
L'ús d'aquestes tecnologies no ha estat només instrumental, sinó que ha transcendit i ha determinat l'organització del propi moviment. En paraules de N. Klein: «Encara que molts han afirmat que les recents protestes massives (...organitzades per un sector anarquista dels Estats Units, que començà a emprar Internet molt abans que l'esquerra establerta...) no haguessin estat possibles sense Internet, el que es passa per alt és que [alhora que] la tecnologia de les telecomunicacions facilita aquestes campanyes està configurant el moviment a llur pròpia imatge. Gràcies a la Xarxa, les mobilitzacions es poden desenvolupar amb escassa burocràcia i mínima jerarquia; el consens forçat i els manifestos han passat a un segon pla, reemplaçats per una cultura permanent... [d']intercanvi informatiu. El que es va veure als carrers de Seattle i Washington era un model d'activisme que reclamava les característiques orgàniques, descentralitzades i d'interconnexió de la Xarxa. Internet feta vida.» (Klein, N. dins AADD, 2001, pàg. 33-38).
 
LÍMITS DEL MOVIMENT DE MOVIMENTS
Els èxits d'aquest novíssim moviment social han estat diversos: la sensibilització i reflexió sobre els processos globals en amplis segments de la població, la posada en marxa de noves formes de protestar i els usos alternatius de les Noves Tecnologies en serien bons exemples. Malgrat tots els canvis, no sembla, però, que visquem en l'altre món possible i necessari que es propugnava durant les manifestacions. En aquest apartat veurem la situació d'invisibilitat del moviment antiglobalització i els dilemes que presenta l'ús d'Internet alhora de reivindicar canvis sistèmics.
La mateixa heterogeneïtat i les noves estratègies d'actuació que caracteritzen aquest moviment de nou encuny, poden limitar-ne la unitat, la coordinació, l'estabilitat, la permanència i la viabilitat en el temps. «L'assemblearisme i la horitzontalitat que caracteritzen l'organització del moviment, si bé són una de les fites del moviment, allunyat d'estructures jeràrquiques, també planteja problemes derivats de la dificultat de coordinació de les diferències d'idioma i culturals, de la falta d'intermediaris, etc.» (Echart, 2008, pàg. 111). A la societat líquida o del risc global, res garanteix «...la pervivència del propi moviment. En efecte, després d'una intensa activitat, en l'actualitat el replegament de la protesta i el triomf de la branca de proposta en fòrums que ja està mostrant senyals d'esgotament han portat a una escassa presència de les activitats [d'aquest moviment] en els mitjans de comunicació [de masses], amb el que això comporta en l'imaginari de l'opinió pública» (Echart, 2008, p112). Aquestes afirmacions fan plantejar-nos si finalment el moviment s'ha institucionalitzat esdevenint un nou moviment social més, tot perdent el seu caràcter d'aglutinador de moviments i de cinquè poder, cosa que demanaria un estudi concret.
 Tot i les indubtables virtuts de les Noves Tecnologies (possibiliten l'organització, la  participació i comunicació a distància, faciliten i economitzen tasques), des dels moviments crítics, es posa en evidència que aquestes tecnologies, són de les més centralitzades que mai han existit, no empoderen a la ciutadania en la mateixa mesura que beneficien als grans inversors i corporacions empresarials que concentren, més mercat i poder (Mander, J. dins AADD, 2001, pàg. 42). Són conscients que «res seria més ingenu que ignorar, en fi, que la Xarxa es troba controlada, com no, des dels centres de poder tradicionals»[12] (Taibo, 2007, pàg. 92) i que «Una ... de les crítiques que se li fan [al moviment antiglobalització] és l'important èmfasi que se li dóna a l'ús de les noves tecnologies i en l'estructura en xarxa, tenint en compte que menys del 10% de la població té accés a aquests mitjans, gairebé exclusius dels països rics,[13] aprofundint en les diferències tecnològiques. Per altra banda, inclús en aquells llocs on l'ús d'Internet és ampli, els mitjans de contrainformació no han aconseguit superar els problemes de comunicació externa del moviment, mantenint-se [gairebé exclusivament] entre les xarxes activistes.» (Echart, 2008, pàg. 111).
Finalment, cal esmentar que les Noves Tecnologies són vistes críticament per llur mateixa naturalesa, a part de que «massa sovint la quantitat d'informació que ens arriba i, sobretot, la qualitat distorsiona la realitat més que no pas l'explica» (Oliveres, 2006, pàg. 15), poden ser font d'atomització individual, desmobilització i d'addiccions[14] al facilitar la radicalització de conductes «basades en alguns valors i referències socials que regeixen actualment: la recompensa immediata, el consumisme, la importància de la imatge...» (Matalí, JL. i Alda JA., 2008, pàg. 12 i ss.).
 
REVOLTES 2.0
Acabem fent-nos dos preguntes: L'ús legítim de les Noves Tecnologies per part de la ciutadania pot fer canviar governs? Poden, fins i tot, fer caure règims? La resposta és doblement afirmativa. Durant els atemptats de l'11 de març del 2004 a Madrid, els mitjans digitals, el telèfon mòbil i els missatges SMS van tenir un paper destacat com a cadena d'informació d'abast exponencial alhora de criticar l'ocultació i la manipulació deliberada d'informació tan sensible per part del govern del Partit Popular (que mantindria que l'autoria de l'atemptat era d'ETA, malgrat que les evidències apuntaven vers Al-Qaeda). Al cap de tres dies hi havia eleccions generals i res va impedir les mobilitzacions cíviques, possibles gràcies als nous recursos informatius i comunicatius, per criticar la mala gestió de l'assumpte per part del govern popular i menar-lo a l'oposició.[15]
Responent a la segona pregunta, ens remetem a les recents revoltes iniciades el desembre del 2010 que han fet caure règims que semblaven tan inamovibles com el de Tunísia i el d'Egipte. Aquest és un model de reivindicació cívic i efervescent enfocat a aconseguir millores democràtiques, socials i econòmiques (el creixement inflacionista dels preus en producte bàsics i l'atur els desencadenaren, juntament amb la situació política) en el qual s'han emmirallat altres països àrabs i musulmans en situacions similars (Algèria, Iemen o Oman, entre d'altres). Són moviments en els quals les tecnologies han tingut un paper destacat, encara que no han estat els detonants[16] de la resposta a unes injustícies covades de fa temps. Altra vegada es revela l'ús dels mòbils i SMS, però apareix un element nou: el web 2.0, d'on destaquen les xarxes socials Facebook i Twitter, que han fet possible internacionalitzar la situació, esquivant bloqueigs i censures.
Les revoltes 2.0 s'assemblen al moviment de moviments pel fet que en gran mesura són moviments socials ciutadans esporàdics, pacífics,[17] en els quals es té en compte el paper de les Noves Tecnologies i on no s'actua sota les sigles de cap partit, líder o de qualssevol organització, tant clàssica o religiosa; si bé és cert que entitats clandestines hi donen suport, aquestes no han capitalitzat les reivindicacions. En aquest cas, com en els altres vistos anteriorment, també la societat civil i els intel·lectuals han recolzat l'actuació legítima del poble que cerca els seus drets.
 En canvi, aquests moviments que han transformat alguns règims del Magrib no són moviments itinerants com ho foren els antiglobalització sinó que són estrictament nacionals; s'han estès, per imitació o mimetisme dels exemples reeixits a Tunísia i Egipte. Tampoc sembla que hagin d'arribar més enllà del món àrab i musulmà, de moment. Les reivindicacions d'aquestes actuals mobilitzacions no són tan generalistes com el cas dels glo-moviments, persegueixen millores democràtiques i socials concretes, considerant la maca de treball i de serveis socials bàsics, una necessitat que no pot ser ajornada i, tot i que les arrels d'aquests conflictes tenen un origen colonial i les autocràcies s'han mantingut per reforços internacionals de l'actual sistema global, no es persegueix canviar el món, sinó assolir una democràcia justa, encara que cal recordar que ens trobem davant d'un fenomen que encara no ha acabat.
 
 
 
CONCLUSIONS
En aquest article hem vist com l'ús de les Noves Tecnologies és una eina essencial i possibilitadora de reivindicacions en la Societat del Coneixement del segle XXI; aquesta tecnologia ha modificat un fenomen social que cal que les ciències socials no ignorin, especialment en àrees tan diverses com en estudis sobre nous usos tecnològics, participació política, conflictologia, la teoria del canvi social o de les organitzacions, entre d'altres.
Les Noves Tecnologies han fet possible noves organitzacions socials flexibles que, interconnectades com els filaments que componen una xarxa, poden ser considerades com un nou tipus de moviment social mobilitzador. Exemples d'aquest nou paradigma organitzacional es va iniciar amb les actuacions del moviment neozapatista del 1994, es consolidà amb el moviment antiglobalització del 1999 i sembla haver reaparegut amb les revoltes 2.0 dels estats àrabs del 2011; en tots els exemples vistos, han tingut un paper destacat les Noves Tecnologies i la recepció feta pels mitjans de comunicació de masses, impossibilitant el silenciament de la protesta de facto i per la força per part dels poders estatals.
Com hem vist, els moviments socials analitzats tenen prou diferències amb els seus precedents que poden ser considerats de forma independent, tot i que no puguem preveure amb certesa la pervivència pura d'aquests tipus d'organitzacions en el temps; una incertesa inherent que no ens pot pas fer ignorar-ne llurs orígens i evolució ja que els seus impactes socials i polítics són ben palpables i gens anecdòtics. L'ús de les Noves Tecnologies és necessari per fer possible una bona organització i l'obtenció de l'èxit reivindicatiu com s'ha vist en els tres casos comentats; però no suficient, les causes profundes que provoquen els alçaments, les que realment mobilitzen la gent, són les que sempre ho han fet: la injustícia, les desigualtats i les humiliacions.
 
BIBLIOGRAFIA:
AADD (2001). Tómatelo como algo personal, Cómo te afecta la globalización y vías eficaces para afrontarla. Barcelona: Icària.
BECK, U. (2002). La sociedad del riego global. Madrid: Siglo XXI.
CASTELLS, M. (2009). Comunicació i poder. Barcelona: Editorial de la Universitat Oberta de Catalunya.
ECHART, E. (2008). Movimientos sociales y relaciones internacionales, la irrupción de un nuevo actor. Madrid, Catarata.
FERNÁNDEZ BUEY, F. (2004). Guía para una globalización alternativa: otro mundo es posible. Barcelona: Ediciones B.
GODÀS i PÉREZ, X. (2004). El concepte de nous moviments socials, una revisió crítica. Barcelona: Fundació Nous Horitzons.
GRAU, E. i IBARRA, P. (coord) (2001). Participando en la red, anuario de movimientos sociales. Barcelona: Icària editorial.
GUIOMAR, R. (1994). ¡Zapata vive! La rebelión indígena de Chiapas contada por sus protagonistas. Barcelona: Virus.
MASLLORENS, X. (2004). El cinquè poder, la solidaritat activa. Barcelona: Itermon Oxfam.
MATALÍ, JL.; ALDA, JA. (2008). Adolescents i noves tecnologies: innovació o addicció? Barcelona: Edebé.
OLIVERES, A. (2006). Un altre món. Barcelona: Angle Editorial.
ROBERTSON, R. (2005). 3 olas de globalización, historia de una consciencia global. Madrid: Alianza Editorial.
ROMAN, P.; FERRI, J. (eds.) (2002). Los movimientos sociales. Madrid: Consejo de la Juventud de España.
TAIBO, C. (2007). Movimientos antiglobalización ¿Qué son? ¿Qué quieren? ¿Qué hacen? Madrid: Catarata.
VILASECA, J.; TORRENT, J. (2005). El nou capitalisme. Barcelona: Editorial de la Universitat Oberta de Catalunya.
YÚDICE, G. (2002). El recurso de la cultura, usos de la cultura en la era global. Barcelona: Gedisa.


[1]    Vicepresident i economista en cap del Banc Mundial entre el 1997 i l'any 2000. Vist a: STIGLITZ, J. (2007) Com podem fer funcionar la globalització. Barcelona: Empúries. pàg. 380.
[2]    La polaritat per raó de classe social no era tan profunda on sorgiren aquests nous moviments socials, havia aparegut una nova classe mitjana amb valors postmaterialistes. També s'havien de cercar nous referents ideològics ja que l'esquerra tradicional estava en crisi (en part pel desencantament amb l'autoanomenat socialisme real per les desigualtats socials, els presos polítics, la sufocació violenta de la primavera de Praga, la invasió a l'Afganistan...).
[3]    Tot i que aquests mateixos pugessin institucionalitzar-se més endavant «Si bé és cert que una renovada societat civil -especialment composta pels nous moviments socials- va sorgir durant la dècada del 1970 com una força mobilitzadora contra els estats autoritaris a Amèrica Llatina i Europa Occidental, també és cert que només ha prosperat sota el liberalisme, integrant-se a l'estat i al mercat.» (Yúdice, 2002, pàg. 124-125).
[4]    La societat del risc o líquida segons Zygmunt Bauman, són conceptes que defineixen un nou paradigma social i productiu oposat a la seguretat que oferia la era industrial combinada amb l'Estat del Benestar de la segona meitat del segle XX. El canvi de model (de la indústria als serveis) i les actuacions polítiques (adveniment de l'anomenat neoliberalisme, caracteritzat per grans privatitzacions dels béns públics) ha generat una societat flexible on l'estabilitat, en qualsevol sentit, és una quimera.
[5]    «Els nous moviments socials no han sorgit del no res, tenen un alt component d'atracció i beuen d'antics militants d'altres tipus d'organitzacions molt diferents... són hereus del maig francès del 1968 en més d'un sentit [ja que es troben] representats per segments poblacionals oblidats pels sindicats clàssics (aturats, joves, immigrats, marginats, etc.), però més ampli» (Taibo, 2007, pàg. 48-78) amb noves formes participatives d'organitzar-se, militància diversa, relacions no jeràrquiques i transversals, sense una disciplina imposada sinó pactada i amb una fluïdesa en general.
[6]    Fet que demostrà que amb la desaparició del món bipolar no ve La fi de la història prevista per Francis Fukuyama, i que encara hi han reivindicacions que res tenen a veure amb El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington.
[7]    Com veurem, la heterogeneïtat que caracteritza el moviment altermundista, fa difícil donar-li un nom adequat i àmpliament acceptat, tot i les nombroses propostes fetes des del propi moviment o pels científics socials.
[8]    Aquestes reivindicacions es repetirien en menys de dos anys a ciutats com Bangkok i Washington el mateix any, a Praga el 2000, a Gènova i Barcelona el 2001, per citar les més destacades tot i que podem incloure-hi també les manifestacions contra la invasió de l'Iraq del 2003 (tenia un caràcter global i s'organitzaren de forma telemàtica).
[9]    Causes que van des del comerç just, a la regulació financera i l'aplicació de la taxa Tobin, les reformes dins d'organitzacions com l'FMI, l'OMC o el BM, l'eradicació de la pobresa, control dels transgènics, la venda d'armes...
[10]  Xarxes de contrainformació destacades són: indymedia.org, rebelion.org, nodo50.org i pangea.org.
[11]  Aquesta idea indica que actualment quedin molt pocs estats que puguin controlar totalment la informació (com demostrà Wikileaks) o que es trobin aïllats de la resta, element que serà essencial en el darrer capítol: Revoltes 2.0.
[12]  Aquests centres de poder poden anar des de les grans corporacions tecnològiques fins als estats on la llibertat d'expressió queda limitada com el cas de la Xina, el més paradigmàtic, tot i que n'hi ha d'altres, com el d'Iran.
[13]  Aquesta crítica ens remet a parlar de l'escletxa digital, un problema social de marginació tecnològica que no tan sols afecta als moviments socials, sinó que plana sobre el desenvolupament de la mateixa Societat del Coneixement. El fenomen es dóna per manca de terminals i connexions adients o per no conèixer l'ús d'aquests. També es coneix com a bretxa digital i es produeix dintre els estats però també entre ells, una analogia que il·lustra aquest nou tipus de desigualtat és que a l'illa de Manhattan hi ha més línies telefòniques que a tota l'Àfrica subsahariana o a les zones rurals d'Àsia. L'accés a Internet no és encara un dret reconegut ni un servei gratuït, tot i les iniciatives engegades per evitar aquesta nova discriminació, encara queda un llarg camí per recórrer especialment si tenim en compte que falten per cobrir necessitats tan bàsiques com l'alimentació, l'educació o la salut abans.
[14]  La psicologia engloba les addiccions tecnològiques dins la categoria d'addiccions noves o comportamentals. Les noves patologies de la Societat del Coneixement també hauran de ser considerades per les ciències socials.
[15]  Informació més detallada del procés a: CAMPO, M., “Noves tecnologies i dinàmica social. L'exemple de la “revolta dels mòbils” (11-14 de març de 2004)”. Revista Coneixement i Societat 06. Articles [ http://www.gencat.cat/diue/doc_un/cis06_campovidal.pdf]. [Data de consulta: 1 de març del 2011] i a: CORTIÑAS, S., De l'11-M al 14-M: “les noves tecnologies “versus” els mitjans tradicionals”. III Congrés Internacional Comunicació i Realitat [http://cicr.blanquerna.url.edu/2005/Abstracts/PDFsComunicacions/vol1/05/CORTINAS_Sergi.pdf]. [Data de consulta: 1 de març del 2011].
[16]  Això és el que deixen clar autors com: GLADWELL, M. (2010) “Small Change, Why the revolution will not be tweeted”. The New Yorker [http://www.newyorker.com/reporting/2010/10/04/101004fa_fact_gladwell]. [Data de consulta: 2 de març de 2011] o RODRÍGUEZ, JL (2011) “Revoluciones Off Line contadas por Twitter”. El Oppidum [http://eloppidum.wordpress.com/2011/02/02/revoluciones-off-line-contadas-por-twitter/ ]. [Data de consulta: 2 de març de 2011].
[17]  En el cas de Líbia l'enfrontament de la població civil per canviar l'statu quo no ha estat pacífic. A diferència dels d'Egipte o Tunísia, l'exercit no es manté neutral, sinó que es bat en conflicte dividit entre els dos bàndols.
 

Comentaris