Innovació social i relacions de poder

Per Joan Subirats

Per molt que ens omplim la boca amb aquest tema, podem córrer el risc d’acabar-ho limitant a una nova manera de fer el que fèiem, de manera més eficient econòmicament parlant, i amb menys rigideses que les habituals en les formes de fer de les administracions públiques. Hi ha el perill que tot plegat vulgui dir que els poders públics es desentenen dels greus problemes de molts ciutadans.

En un discurs recent, el president de la Comissió Europea, José Manuel Durâo Barroso, expressava el seu desig que Europa liderés els processos d’innovació social. El concepte d’innovació apareix pertot arreu aquests dies. Tothom sembla molt conscient que necessitem canviar moltes de les maneres de fer per tal d’afrontar els reptes econòmics, polítics i socials que van més enllà d’una conjuntura de crisi.
Durâo Barroso, com tants altres dirigents polítics i socials, posa en relleu la gran oportunitat que representa la crisi per tal de buscar noves solucions, i insisteix en la necessitat de combinar la cohesió social i la millor qualitat de vida amb una economia cada vegada més competitiva. També assenyala que el tipus de creixement i desenvolupament que es vol a Europa és inclusiu, intel·ligent i sostenible.
S’apunta, per exemple, que un dels principals canvis és i serà el vinculat a l’envelliment de la població. Es calcula que cap a l’any 2030 el 40% dels europeus tindran més de 65 anys. En general, aquest canvi és vist com un problema, ja que s’aborda a partir de la manera tradicional com s’ha vist el tema de l’envelliment (improductivitat, dependència, augment del cost sanitari…). És evident, però, que constitueix una gran oportunitat per canviar les formes de fer, per incorporar nous mecanismes tecnològics que facilitin l’autonomia, tot i reduir els costos. I això no només passa en l’àmbit de la gent gran.
Molts experts han constatat que un dels principals problemes per innovar els serveis a les persones és que aquests estan més dissenyats des del punt de vista dels tècnics i professionals que des de les necessitats dels ciutadans.
D’altra banda, crec que cada dia es fa palès que la fragmentació dels serveis (sanitaris, socials, culturals…) generen moltíssims costos de temps i de diners a ciutadans i administracions o entitats. Existeixen en el mercat cada cop més aplicacions i novetats que podrien millorar el funcionament dels serveis, però la difusió d’aquestes novetats és molt pobra i les barreres per a la seva aplicació són enormes. A més a més, hi ha molt poca tradició i pràctica d’avaluar les polítiques i les accions que es porten a terme.
En aquest context, el paper de l’economia social i del tercer sector pot ser molt important, ja que en molts casos les entitats, les associacions i les empreses (mercantils o cooperatives), han sorgit i s’han desenvolupat des de les mateixes necessitats i experiències de les persones, famílies i col·lectius implicats.
El recent Congrés del Tercer Sector d’Acció Social va demostrar la creixent importància del sector i el notable grau de maduresa que demostra assumint responsabilitats i prestacions de forma delegada de les institucions públiques. Aquesta realitat, però, no ha de voler dir que el tercer sector vagi assumint un rol subsidiari, més eficient (des del punt de vista estrictament dels costos) i més flexible que les formes institucionals de prestació dels serveis. La reivindicació del sector és clara. Volen ser tractats com a socis, no com a concessionaris. Reclamen un paper en l’esfera pública, entenent que aquesta no s’esgota en l’àmbit institucional, i apunten a noves formes d’entendre el desenvolupament i la qualitat de vida.
Cal, doncs, aclarir de què parlem quan ens referim a la necessitat d’innovació social. Per molt que ens omplim la boca amb aquest tema, podem córrer el risc d’acabar-ho limitant a una nova manera de fer el que fèiem, de manera més eficient econòmicament parlant, i amb menys rigideses que les habituals en les formes de fer de les administracions públiques. L’experiència de Cameron a Gran Bretanya i el seu projecte de Big Society feia molta referència a la innovació social. Cada cop més, però, molts dels convidats a ser-hi s’adonen que hi ha el perill que tot plegat vulgui dir que els poders públics es desentenen dels greus problemes de molts ciutadans.
El que crec, doncs, és que en el debat cal incloure-hi també les relacions de poder. Innovació social ha de voler dir discutir sobre valors, processos i resultats, i no només sobre camins diferents perquè tot segueixi com abans. Parlar de repolitizar el debat sobre el tercer sector i sobre la innovació social va en la línia de discutir rols, protagonismes i objectius del que plegats volem aconseguir. Acostumem-nos, doncs, a parlar d’innovació social, sense oblidar les relacions de poder i la distribució de costos i beneficis.

Comentaris