Projecte professional i actuació estratègica*

"els peus al fang, el cap als estels" un alumne
Un projecte d’intervenció comunitària és una proposta organitzativa per tal d’afavorir un procés participatiu que aporti una experiència significativa als seus participants i que permeti augmentar la capacitat de la gent a defensar els seus drets com a ciutadans. Però per a nosaltres, animadors i animadors socioculturals, la participació no és una finalitat en si mateixa sinó un mitjà per aconseguir una societat més justa, solidària i democràtica.

El projecte professional és, doncs també, un projecte d’influència que dóna compte del tipus de societat que volem, quin tipus de valors volem desenvolupar, quin tipus de situacions problemàtiques volem que es tractin, quin tipus d’habilitats i aprenentatges volem afavorir, etc. 

Segons el meu parer, l'Animació Sociocultural no és una experiència organitzativa qualsevol sinó que pretén desenvolupar la societat promovent la educació integral, la participació social activa, la creació cultural, la solidaritat, la convivència, el benestar de tots, la inclusió social, etc.
 
Així hem de saber que no totes les iniciatives d’acció ciutadanes poden tenir la mateixa consideració positiva. Cal evitar el queixisme universal (tot va malament, no aprenem res, no han fet res per nosaltres, els polítics són tots uns corruptes i mentiders, no hi ha futur, etc.); i canalitzar el descontent en un projecte creatiu, propositiu. Però hem de ser conscients que sovint l’organització ciutadana espontània catalitza com a projectes en negatiu rebutjant els col·lectius més dèbils (estrangers, persones “sense llar”, immigrants, etc.) o proposant solucions simplificadores (més policia). En aquests casos partir des d’on està la gent vol dir estendre estratègies per intentar reconvertir en positiu unes primeres reaccions i emocions poc raonables.

Aquest projecte d’influència del professional no es pot imposar a la resta d’actors sinó que s’ha d’entendre com un referent, com una proposta que faciliti el diàleg i intercanvi entre aquests per a construir un projecte col·lectius. Tal com ens explica C. De Robertis i H. Pascal (1994), en un procés d’organització comunitària cal diferenciar entre els objectius del treballador comunitari per al grup, dels objectius dels membres per algrup i dels que després el.laborarà el mateix grup en les primeres etapes de vida. Aquests tres nivells d’objectius sovint són complementaris però a vegades també poden ser antagònics i rarament són idèntics.

Al llarg de l’acció comunitària, doncs, es produirà un diàleg entre els projectes (escrits o no) dels diferents actors i s’anirà produint una apropiació dels diversos projectes existents o d’algun d’ells que donarà com a resultat un projecte col·lectiu, el projecte comunitari. Podem considerar aquest projecte com l’element entorn del qual un grup pot constituir-se, un procés planificat d’interaccions entre col·laboradors que funcionen segons lògiques diferents i com una acció específica, fundada en un diagnòstic, desenvolupada per un grup amb l’objectiu d’obtenir uns resultats avaluables (Gillet, 2006).
 
Així el projecte professional ha de ser suficientment explícit per a la gestió de l’acció professional i per aclarir la relació amb la resta d’actors socials presents i/o influents en la situació problemàtica que es vol transformar. Això implica sovint la necessitat de posar-lo per escrit (realització d'un document de projecte), encara que hem de tenir en compte que la forma (tècnica) de presentació d’aquest projecte a altres actors s’haurà de valorar en funció de molts factors (cultura comunicativa dels destinataris, accés a finançament, etc) .

(En tot cas, com explica Twelvetress (1988), l'animador/a sociocultural ha de tenir una estratègia per guanyar voluntats i recolzaments de l’entitat ja que no acostuma a ser suficient presentar el projecte i esperar que per si sol s’obri pas. Cal plantejars’ho com un repte estratègic i tenir en compte que per a influir en una organització per a que s’interessi per una determinada qüestió has d’establir una aliança, començant amb els teus colegues més propers, i gradualment “convertint” més gent de dintre i de fora de l’organització. Igual que en una campanya organitzada s’han d’utilitzar bé les tàctiques, preparant bé l’argumentació i informes per escrit quan calgui.)


L’actuar estratègic
 

L’acció és una aposta que implica risc i incertesa perquè l’acció escapa de les intencions de qui les realitza en la mesura que entra en un univers d’interaccions i, finalment, en un entorn que s’apodera d’ella. No és possible, per tant, preveure les conseqüències d’una acció a llarg termini. Però hem d’afrontar aquesta incertesa amb plena consciència del risc i amb el recurs de l’estratègia. Morin (2001) ens explica molt bé perquè hem d’apostar per l’estratègia:

L’estratègia ha de prevaldre sobre el programa. El programa estableix una seqüència d’accions que han de ser executades sense variacions en un entorn estable, però quan hi ha modificació de les condicions exteriors, el programa es bloqueja. L’estratègia, al contrari, elabora un guió d’acció examinant les certeses i les incerteses de la situació, les probabilitats i les improbabilitats. El guió pot i ha de modificar-se segons la informació recollida, l’atzar, contratemps o oportunitats que apareixen en el camí. Dintre de l’estratègia podem utilitzar seqüències curtes programades, però per a tot allò que s’efectuï en un entorn inestable i incert s’imposa l’estratègia. 

L’estratègia tracta de connectar disseny i realitat social buscant de fer viable la “solució” tècnicament correcta en les condicions comunitàries existents. L’estratègia marcarà una línia general d’actuació, en la que s’encaixen o insereixen les diferents accions o “tècniques” d’intervenció usades i orientarà sobre com usar els recursos, capacitats i energia tant del propi interventor com de la comunitat (Sánchez, 2007).

En el pensament actual s’extèn la idea, doncs, de que un projecte ha d’anar acompanyat de la certesa de que el que acaba imposant-se és l’actuar estratègic que intenta treure el millor partit de la trobada entre els desenvolupaments ideals (allò planejat) i les possibilitats que ofereixen les situacions concretes. Enfront de la planificació total o estàtica es contraposa la planificació dinàmica (Cembranos), amb capacitat de flexibilitzar els processos d’acció incorporant els actors presents en la situació que es vol canviar (López Cabanes y Chacón, 1997)

En aquesta mateixa línia, Jean-Claude Gillet (2006) distingeix entre programa i projecte. Per aquest autor la noció de programa indica la idea de catàleg, de llista, d’un ordre predeterminat, de quelcom que està escrit prèviament. En canvi, entén el projecte com l’element entorn del qual un grup pot constituir-se, un procés planificat d’interaccions entre col·laboradors que funcionen segons lògiques diferents i com una acció específica, fundada en un diagnòstic, desenvolupada per un grup amb l’objectiu d’obtenir uns resultats avaluables. Mentre el programa sembla generalitzable, sigui quin sigui el lloc en el que s’estableix, un projecte ha de ser específic i adaptat a les condicions i el context local. El programa és uniforme, el projecte és variat i canviant, ja que és el resultat de la confrontació dels seus actors potencials, de la seva interacció en cada etapa del procés, de les seves interrelacions en la intel·ligència que cal aplicar per solucionar el problema plantejat.

Mentre el programa dóna mostra de tècnica i càlcul (l’art d’adaptar el canvi per a que no sigui gaire canviant), unes vegades aprop d’una certa filosofia de la gestió i altres d’una certa intenció militant buscant un món “fet”, completament constituït, el projecte suposa una tensió, una crisis de sortida imprevisible, però en la que el projecte pot servir de referència (com un mapa que ens orienta en la navegació...). L’èxit del projecte queda sotmès a l’atzar de la meteorologia, dels vents i de les empestes, així com de la major o menor habilitat del mariner.

Aquest actuar estratègic ens situa en el repte de definir el nostre rol dialècticament al llarg del procés i demana capacitat de treballar amb la incertesa. El projecte professional es converteix en un lloc d’articulació de transaccions, dependent dels acords i desacords, dels llocs de construcció de les identitats “dels jocs d’adaptació entre identitat per un mateix i identitat pels demés” (Gillet, 2006).

* Aquest text està extret dels Apunts de Treball Social Comunitari de Barbero i Cortès.

Comentaris