Barcelona a 40 anys del moviment veïnal

http://www.barraques.cat/img/2_moviment_veinal.jpg
Per Jorge Sánchez Jiménez
La necessària adaptació del moviment veïnal als nous escenaris de construcció de comunitat i ciutadania haurien d’entrar en un debat que comportarà posar sobre la taula alguns conceptes que són bàsics per entendre els inicis del moviment. Només des d’aquesta premissa sabrem situar-nos i determinar si estem fent una bona pràctica global.

El que vindria a ser la missió del moviment veïnal actual i el seu paper en el nou segle XXI, és a dir, la seva orientació i estratègia d’acció, per poder autovalorar si hem adaptat els nostres objectius i models organitzatius generals i de pràctica quotidiana a la realitat de la ciutat. És fonamental aquesta reflexió per entendre la necessitat de les bones pràctiques associatives en el nostre dia a dia. Una qüestió no pot anar deslligada de l’altra.

Si volem construir i transformar el nostre entorn més immediat haurem de veure si de manera compartida hem sabut entendre el nou escenari Barceloní. I haurem de tenir una mínima visió compartida no només del que han estat aquest últims quaranta anys sinó també quin altre model plantegem als nostres barris quan critiquem i rebutgem l’actual model Barcelona.

Una anàlisi compartida on entrarien elements i estratègies que ens donarien pistes sobre el que tenim en comú pel que fa a la missió actual del moviment veïnal barceloní. La barreja de la incidència política, la resistència i la mobilització no poden reproduir-se de manera reeixida sinó barregem aquests conceptes sota un mateix diagnòstic i una mínima aposta per un model de ciutat i de barri. És en aquesta qüestió clau on podrem retrobar-nos com a subjecte útil envers el nostre entorn i el nostre veïnat, i també enfront el nous poders, que ultrapassen a l’antiga administració local (el lobby immobiliari i turístic són fronts de noves lluites veïnals), i enfortir-nos com a moviment.

La dimensió de les lluites veïnals històriques ha estat vinculada sempre a allò que no és possible aconseguir de manera individual. Aquesta obvietat del que podríem anomenar el consum, i a la vegada dret, col·lectiu és el que va permetre aglutinar als veïns i veïnes de Barcelona en les majors reivindicacions i lluites dels anys 60 i 70. Escoles, habitatges, equipaments, sanitat pública, feminisme, urbanització dels barris, transport, ecologisme etc.., van centralitzar les lluites veïnals en una conjuntura de manca de llibertats que va confluir en un esclat de la política des de la base; el moviment veïnal com a subjecte polític transformador.

Moltes d’aquelles necessitats i reivindicacions col·lectives que no podien ser directament conquerides mitjançant el teu sou o la teva lluita individual es van guanyar mitjançant l’organització col·lectiva a través de les associacions de veïns. Una vegada es comencen a guanyar batalles enfront el poders públics la ciutat es va transformant poc a poc i aquesta millora comporta al llarg dels anys un reflux de les lluites i l’activitat veïnal de molts barris. La ciutat ha canviat, els barris objectivament han deixat de ser espais de degradació i exclusió social de manera general. La situació i condicions d’ara, sense triomfalismes, no és la de fa 40 anys. Les conquestes del moviment han anat acompanyades d’una desmobilització del teixit veïnal. Sembla que com més recursos comunitaris té la ciutat i més qualitat de vida hem aconseguit els ciutadans en general menys capacitat tenen les associacions per capitalitzar l’organització del veïnat.

Però el moviment veïnal és només el moviment de la lluita per unes reivindicacions de millora de la qualitat de vida? Si entenem que les lluites han aconseguit teixir uns lligams d’identitat social i cultural on el veïnat d’un barri qualsevol, ha desenvolupat un sentit de pertinença a un territori que no canviaria per cap altre paradís al món, podríem dir que aquesta construcció d’autonomia veïnal i construcció de relacions en base a la comunitat, també és una conquesta i un element a posar en valor per part del moviment veïnal. Una altra cosa és si aquest sentit col·lectiu de pertinença a un barri, que encara perdura en alguns barris, es manté de manera general a la Barcelona del s.XXI.

Crisi de sistema, crisi de model?
Una nova fase de crisi del sistema ens situa altra vegada amb tota seguretat davant un nou escenari en els propers anys. L’economia globalitzada i la irrupció de les noves tecnologies comunicatives són dos dels fenòmens que han modificat les relacions socials de manera més palpable des dels anys 90 a Barcelona, fent emergir un model productiu basat en l’especulació immobiliària i els serveis adreçats al turisme de manera directa o indirecta. Una ciutat que des de les Olimpíades fins ara ha crescut a força de polítiques social-liberals, d’un consum desenfrenat, de l’incentiu induït de l’oci individualista que ha provocat la desmobilització i la desafecció i descrèdit de la política. I aquesta fase d’expansió neoliberal ha acabat en un carreró sense sortida, fent fallida i sense indicatius de canvi en molts anys. Però el sistema tot i tocar fons ha arrossegat en la seva desfeta a les formes d’organització col·lectiva tradicionals. Els partits polítics i els sindicats, han deixat de ser referents de la lluita de les classes popular i el moviment veïnal no s’ha sabut adaptar a les noves lluites que demanda una societat que cavalca sobre una crisi sistèmica del model capitalista.

Aquesta situació d’apatia i passivitat no es circumscriu només a aquests moviments, és una desmobilització general enfront una situació de crisi de model que caldria analitzar a fons. Sense oblidar les incipients xarxes informals de comunicació alternativa (el petit però creixent moviment cooperativista de consum, les xarxes d’economia solidària, i el nou moviment en defensa de l’habitatge) ens trobem en un ambient general d’immobilisme social que no acaba de reaccionar envers la nova realitat, i el més preocupant és que no ens estem preparant de manera adequada a previsibles situacions de degradació i exclusió que se’ns tornaran a presentar tard o d’hora als nostres barris, si és que no ho estan fent ara.

Si les respostes del moviment veïnal no estan servint per aglutinar i organitzar a la ciutadania haurem de reformular les preguntes sobre què volem que sigui el nostre barri i la nostra ciutat. Una anàlisi realitzada de manera col·lectiva i des dels moviments; tant des del veïnal, com des d’altres nous moviments urbans. Revisant models organitzatius i connectant amb les noves propostes de dissidència a aquest sistema neoliberal; cooperatives de consum, comunicació alternativa, de resposta a les noves problemàtiques d’habitatge, d’economia social, d’interrelació amb els nous veïns nouvinguts, etc. Repetir models sobre nous escenaris i noves realitats és allunyar-nos de la incidència, la mobilització i la construcció en col·lectiu d’un “altre” model Barcelona del qual molts hem sentit a parlar però del què encara ningú ha proposat una alternativa ni en els seus aspectes generals ni en el concrets.

Comentaris