LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA NECESSITA EINES

Fernando Pindado
La participació no s’improvisa, calen metodologies. No hi ha prou amb dir “veniu-hi!” cal inventar, crear i experimentar formes, eines i instruments que ho permetin i la facin eficaç.

És un dret fonamental protegit per la Constitució

La participació ciutadana és un dret fonamental de les persones i així ho recull l’article 23 de la Constitució “els ciutadans tenen el dret a participar en els assumptes públics, directament o mitjançant representants lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal”. En tan que dret fonamental té la màxima protecció constitucional i la seva vulneració pot provocar la nul·litat de qualsevol procediment administratiu o judicial, la reclamació davant qualsevol jutjat mitjançant procediments especials i sumaris, i l’emparament al Tribunal Constitucional si s’escau. Si bé, és cert que aquest Tribunal en una Sentència de l’any 1995 feu una interpretació més restrictiva d’aquest dret, referint-lo només a la participació institucional, cal pensar que són possibles altres interpretacions més àmplies.

És a més un mandat imperatiu de la Constitució als poders públics, als quals l’article 9 imposa l’obligació de “promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives i remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”.

La Constitució també diu que els partits polítics “són instrument fonamental per a la participació política” (article 6). Trobem, doncs, dues menes de participació, l’anomenada política, a la qual fa referència l’article 6, i la genèrica de l’article 9.1.

Es podria entendre que els únics canals de participació política són els partits polítics tradicionals i així s’ha anat fent a la pràctica, tot i que cal considerar les “agrupacions d’electors” i organitzacions polítiques d’àmbit merament local que en algunes ciutats han obtingut fins i tot bons resultats en les eleccions municipals. (Per cert, aquests bons resultats acostumen a produir-se només en les eleccions locals, la qual cosa és una dada a tenir en compte en el moment de valorar la importància del fet local en l’aprofundiment de la democràcia.)

Aquí entendrem la participació política en el seu sentit més ampli, com allò que afecta el conjunt de la societat, és a dir, “la vida política, econòmica, cultural i social”.

I per a això no es pot comptar únicament amb els partits polítics com a “expressió del pluralisme polític”, que “concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental de la participació política” (article 6 de la Constitució). Els partits polítics són necessaris, però insuficients, per canalitzar les inquietuds i les voluntats de la ciutadania per participar en la “cosa pública”, tal com queda palès amb l’increment d’associacions i organitzacions no lucratives que s’ha donat els últims anys. Cal comptar amb altres formes d’organització ciutadana: els sindicats, els col·legis professionals, les associacions..., com a instruments de la participació política en aquest sentit ampli.

De la mateixa manera, la democràcia representativa, a la qual fa referència l’article 23 de la Constitució és insuficient per canalitzar totes les possibilitats d’intervenció ciutadana en els assumptes públics.

Participació ciutadana quelcom més que opinar

Aquí, utilitzarem el terme participació en el sentit de prendre part (de pars i capio) en la gestió d’allò col·lectiu, de la cosa pública. I la cosa pública (res publica) és allò que afecta la societat en el seu conjunt i li interessa, no és monopoli exclusiu de l’Estat, tot i que els poders i organitzacions que el conformen han de vetllar per l’interès general i per l’eficàcia i eficiència de les actuacions encaminades a assolir-lo.1

El terme gestió l’emprem com a sinònim d’intervenció, d’interès, de preocupació, no en el sentit organitzacional del terme. No estem dient que l’única forma de participació sigui col·laborar directament amb l’administració pública competent en l’organització d’un programa o d’una actuació, tot i que és així com més s’entén darrerament.

Participar no és tan sols col·laborar, ni opinar sobre una determinada actuació. No és donar-se per entès, o sentir-se informat, d’allò que fan els representants. Participar suposa un plus de voluntat, d’intervenció, un sentiment de pertinença a un col·lectiu, a un grup, a una ciutat, a un país..., un mínim esbós d’un projecte propi, d’una finalitat pròpia. La participació ha d’anar encaminada a una finalitat. No és en si mateixa una finalitat, sinó tan sols el mitjà per aconseguir-la.

Quan una associació ciutadana realitza activitats en desenvolupament del seu projecte propi, està participant en la gestió de la cosa pública, està intervenint des de la seva parcel·la particular, sectorial, petita, limitada..., en la vida de la seva ciutat. És des d’aquesta posició que s’acosta als poders públics per cercar els punts de contacte i els canals de relació més eficaços per al seu projecte i per als seus interessos.

Pretendre reduir la participació en la cosa pública a allò que permeten els canals dissenyats pels poders públics és desconèixer la importància de l’activitat associativa a les ciutats i limitar la idea de participació a l’emissió d’opinions respecte de les actuacions administratives.


Què és l’interès general?

Quan es considera que una associació està defensant l’interès general? Es pot definir objectivament l’interès general o és quelcom que està en permanent definició i es concreta segons la correlació de forces existent a cada moment? Els ajuntaments, les administracions públiques, sempre defensen l’interès general? Quan la Generalitat esmena la plana a un ajuntament per un pla d’urbanisme que ha estat aprovat pel plenari municipal amb tots els requisits formals, està defensant l’interès general? Hi ha un interès general diferent segons que es miri des del govern autonòmic, central o local? Hi ha un interès general diferent des de les associacions ciutadanes? Es pot reglamentar l’interès general?

Des del punt de vista formal, l’interès general seria allò que l’òrgan administratiu amb competència defineix com a tal; així per exemple, és d’interès general (o social) l’expropiació d’uns terrenys per construir-hi un parc d’atraccions.

Des d’una perspectiva menys formal i més àmplia, l’interès general seria allò que afecta una “generalitat” de persones, sense determinació individual de l’interès particular. Existeixen, doncs, tants “interessos generals” com col·lectius o conjunts d’interessos puguem trobar: la pràctica de determinat esport, la lluita contra les agressions al medi ambient, la millora de la xarxa viària, la realització d’activitats culturals, l’acollida a la infància o la joventut, l’atenció als malalts de sida o d’Alzheimer...

És en el camí de realització d’aquests interessos generals, des d’òptiques diferents, sovint contradictòries entre si, plurals i diverses, que es va gestionant la cosa pública. No hi ha un únic camí, una única manera, un únic agent interventor. Les administracions públiques coincideixen amb les organitzacions ciutadanes en aquestes finalitats, però no són els únics agents, cal considerar també el pes i la importància d’aquestes organitzacions. Igualment cal tenir en compte la possibilitat d’intervenció directa de la ciutadania individualment considerada. Es tracta de cercar els canals adients.


La competència ciutadana

Els ciutadans i les ciutadanes, individualment considerats, i enquadrats en organitzacions, tenen també un àmbit competencial, a més del dret de vot en les eleccions. Aquest àmbit competencial és irrenunciable. Així, per exemple, és absurd pensar que l’educació dels fills i filles es pot deixar únicament a les mans del sistema educatiu, o la salut, a les mans del sistema sanitari. Hi ha tot un seguit d’actuacions individuals, com ara en l’educació dels infants o en les tasques d’educació sanitària i prevenció, que depenen directament de les persones.

També hi ha altres tipus d’actuacions que, necessàriament i per tal de ser efectives, s’han de fer de forma col·lectiva, com és el seguiment i control de les actuacions públiques i del funcionament dels serveis públics, de la discussió i elaboració de polítiques i programes dirigits a millorar les condicions de vida en la societat, i per fer efectiva la llibertat, la igualtat, i impulsar la solidaritat i altres valors democràtics.

Quan demanem més poder a la ciutadania, més àmbits competencials a les seves organitzacions, no estem demanant la dissolució de l’Estat, ans al contrari, estem postulant la necessitat d’un Estat social i democràtic, prestador de serveis, garant de l’accés de tothom a aquests serveis, amb independència de quines siguin les formes de gestionar-los. Estem demanant uns serveis públics eficaços i controlats, sempre, pels poders públics per tal d’assegurar que es presten en les millors condicions possibles i amb la màxima eficàcia i eficiència, tenint com a paràmetre avaluador no tan sols el cost econòmic sinó la rendibilitat social.
L’educació, la salut, la cobertura de les situacions de desocupació, les jubilacions, el dret a l’habitatge i al treball..., són qüestions que reclamen intervencions clares i decidides des dels poders públics, per tal que s’elaborin i s’executin polítiques tendents a millorar la situació de les persones que pateixen aquestes situacions. Però, insistim, en la seva elaboració i execució cal tenir en compte la participació de la ciutadania.

És sobre la base de considerar una esfera competencial en l’àmbit de la ciutadania que ens plantegem la participació ciutadana en la gestió de la cosa pública en dos aspectes:

  • Respecte de la seva relació amb els òrgans polítics i administratius dels quals depèn la prestació dels serveis públics, per tal de controlar-ne l’efectivitat i demanar-ne de nous

  • Respecte de les iniciatives ciutadanes, individuals o col·lectives, dirigides a l’assoliment dels interessos generals.

No es pot plantejar l’un sense l’altre.

La gent sap el que vol i, més o menys, té alguna idea de com li agradaria que fos el seu futur i com hauria de funcionar la societat. Les seves opinions es manifesten regularment quan elegeix els seus representats mitjançant les eleccions, però també quan s’organitza en diferents tipus de col·lectius i intervé directament en la vida social.

És per això que la participació en la gestió de la cosa pública, la de tots, no es fa tan sols des dels poders públics, sinó també des de la ciutadania organitzada o no, amb voluntat de servei a la col·lectivitat, a l’interès general.



La participació és un procés

La intervenció ciutadana en la gestió dels assumptes públics no es pot entendre de manera estàtica en un moment determinat o al voltant d’un tema concret. És més aviat un procés permanent en el que s’ajusta i es creen nous canals, programes, sistemes i eines que permetin la seva millora.

En tan que procés necessita uns punts de partida comuns, compartits per la comunitat del barri o de la ciutat i uns objectius clars a assolir. És per això que no n’hi ha prou amb una base normativa que reculli reglaments i normes que regulin la participació ciutadana sinó que, tot i essent necessari un mínim ordenament jurídic, calen, sobretot, estratègies, programes i línies de treball que engresquin i estimulin la intervenció ciutadana i la millora de la gestió dels assumptes públics.

Aquest procés ha de contemplar un mètode de treball que permeti la incorporació del major nombre de persones i grups tot recollint les propostes, suggeriments i innovacions que es plantegin per tal de millorar el propi procés i els objectius a assolir.


Calen eines, mètodes

La participació no s’improvisa, calen metodologies. No hi ha prou amb dir “veniu-hi!” cal inventar, crear i experimentar formes, eines i instruments que ho permetin i la facin eficaç.

Un dels principals enemics de la participació ciutadana i que dóna cobertura als discursos de les persones contraries a afavorir-la és la presumible manca d’utilitat dels processos participatius. S’emparen els detractors de la participació en que quan ve molta gent a parlar sobre un tema o a intervenir en un projecte públic és molt difícil entendre’s, la gent es cansa i els tècnics no són capaços d’explicar-se de manera entenedora, la qual cosa, acaben dient, impedeix una bona gestió pública.

Entre una sardinada i un grup de treball o una assemblea organitzada hi ha un profund abisme. No es pot entendre la participació ciutadana com si es tractés d’organitzar una sardinada o una botifarrada on tothom s’acosta a la graella a agafar la seva ració sense cap mena d’ordre ni criteri.

La participació necessita de metodologies. Una assemblea, un grup de treball, un taller ciutadà, un Consell de ciutadans i ciutadanes al voltant de temes territorials o sectorials seran operatius si es fan amb eines i mitjans que facin d’una banda que el seus resultats siguin possibles i assolibles i d’altra banda que les persones que hi intervenen s’ho passin bé i trobin positiva la seva dedicació a aquest procés.

Per això cal emprar les metodologies existents i inventar de noves tot experimentant i modificant en funció dels resultats del procés sense por als errors ja que en un procés compartit amb la comunitat les possibles dificultats i les seves solucions han de ser compartides també amb la comunitat

Per col·laborar en la realització d’aquesta tasca calen també eines, instruments, idees, projectes innovadors que vulguin desenvolupar àmpliament les possibilitats d’intervenció ciutadana en la millora de la ciutat i dels seus habitants.


La informació, estadi o requisit de la participació

Sembla evident que sense informació és difícil que es pugui donar la participació. Si no se sap sobre què s’ha d’intervenir, difícilment es podrà cercar la implicació ciutadana. Ara bé, moltes actuacions públiques basen la seva política de participació només a la informació, en la creença que així ja s’ha produït la mística participativa.

És per això que caldria definir la informació, (que cal recordar, és un dret fonamental) com un requisit necessari per a la participació, com un element que requereix un adequat tractament per tal que sigui útil al procés participatiu. Tan negatiu és la manca d’informació com l’excés difícilment digerible per la ciutadania.

Aprofitant el context d’aquesta ponència cal recordar també el paper creador de realitats virtuals que tenen els mitjans de comunicació local quan amplifiquen determinades situacions o donen veu a grups que no tenen cap representativitat o legitimació.
1 Pindado (1999) La participació ciutadana a la vida de les ciutats. Ed.del Serbal

Comentaris

Etiquetes

antifa antiglobalització apoteosi nècia assemblea Associació autogestió avaluació Badia barri Ca n'Oriac capacitats diferents Centres socials ciberanimació ciutat ciutats en transició col·lapse competència ecosocial comunal comunicació comunicació 2.0 comunitat Consell Escolar consum responsable Cooperativisme creació cultural crisi Cultura de carrer cultura democràtica cultura lliure cultura organitzativa cures decreixement democràcia democràcia cultural desenvolupament comunitari desigualtat desobediència diversitat funcional Documental ecofeminisme educació integral educació no formal educació popular edupunk empatia radical Empoderament equipaments socioculturals escoles feministes espai públic esport estat del benestar ètica hacker feminisme fp gènere gestió ciutadana gestió cultural gestió de conflictes globalització graffiti grup d'acció grups de consum horitzontalitat inèdit viable innovació democràtica intel·ligència col·lectiva interelacions Intervenció social lalluitaeduca libros lideratge llenguatge inclusiu lleure educatiu lleure sociocultural llibres lluita de classes masculinitats mediació comunitària Micromasclismes microvídeo mobilitzacions municipalisme okupa organització PAH participació pedagogía crítica pedagogia llibertària pedagogías invisibles perspectiva de gènere planificació poder poesia política projecte professional quadern de bitàcola reclaim the streets refugiades repressió sabadell servei públic sindicalisme Sobirania alimentària Sociologia solarpunk sostenibilitat suport mutu teatre de l'oprimit terapia antishock transformació treball per projectes violència masclista
Mostra'n més